Diria que va ser a partir del Segon Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes, cap a l'any, 1970. Allà vaig conèixer Max Canher, en Badia i Margarit, l'Aramon i Serra, i, poc abans de la seva mort, en Josep Carner. Allà, vaig començar a comprendre que darrera de la llengua hi havia una cultura i consciència nacional més enllà de Catalunya, tot i que encara no havia conegut a personatges com Joan Fuster.
A partir d'aquell moment, els meus viatges cap a indrets dels Països Catalans es van incrementar, i fins i tot, a residir algunes setmanes a l'Alt Empordà, en concret a Garrigàs i també a l'illa de Mallorca, Sóller i Biniaraix.
Conreant aquest bagatge, organitzant a finals dels anys 70, les Setmanes Catalanes a Berlín on vaig tenir l'oportunitat de conèixer la crème de la crème de la cultura i de la intel·lectualitat catalana.
És un disbarat, l'actuació del govern espanyol. La resposta ha estat clara amb aquestes mobilitzacions multitudiàries a Barcelona i la resta de pobles de Catalunya davant la prohibició. Allò que va començar a Arenys de Munt, d'una manera festiva i reivindicativa, i que es va estendre arreu, fins i tot a Barcelona -on vaig participar com a obervador internacional- acabarà amb una consulta, ja que el procés tirarà endavant, ja no es pot anar enrere.
Els catalans estan forçats a seguir endavant si volen assegurar el futur de la seva llengua i la seva cultura. A finals dels 80, en el llibre Catalunya vista per un alemany ja ho apuntava
És evident que la llengua és un element cohesionador d'una col·lectivitat en un territori. La llengua defineix una identitat nacional. I a Escòcia, el gaèlic quasi ja no el parla ningú, per la influència de l'anglès, com a llengua de prestigi internacional i de contacte.
França, quan va fer la revolució i es va transformar en un estat modern, va tenir molt clar que calia uniformar el país i no va tenir cap respecte amb les llengües autòctones per assolir-ho. Ho va fer amb un procés d'aculturització començant per l'ensenyament, coincidint amb uns moments on la llengua francesa tenia un prestigi cultural i un reconeixement internacional.
Espanya ho ha intentat i ho intenta amb allò de voler espanyolitzar Catalunya. Ara bé, l'espanyol, tot i la seva implantanció a les colònies no ha comptat amb aquest prestigi, però també perquè ha topat amb una resistència cultural i linguística que ha sabut persevar el català arreu dels territoris de parla catalana. En aquesta lluita, no hi ha cap dubta que la llengua catalana ha mantingut la flama de la consciència nacional com un anhel d'alliberament nacional.
Haurem de parlar amb un joc metàfores. A Alemanya, la pressió popular i la desidía del govern de la República Democràtica Alemanya, un sistema que estava agonitzant, va fer caure el mur de Berlin per reunificar el país. Aqui en canvi es tracta de deslliurar-se, de trencar amb Espanya, de trencar amb els murs d'Intolerància. El punt en comú en tot cas entre la caiguda del Mur de Berlín i el procés cap la Indepedència del poble català és la pressió popular.
Tothom té clar que l'única part dels Països Catalans que pot arribar ara a la independència és Catalunya. Aquest nou estat independent hauria d'enfortir les relacions amb el País Valencià, les Illes i també amb Andorra i Catalunya Nord. Relacions de cooperació transfrontera com es donen en altres indrets d'Europa.
A poc a poc, quan s'hi estableixi la situació adequada, aquests territoris s'han d'anar associant al nou estat català. De tots ells, penso que a les Illes es poden donar molt aviat les condicions per encetar un camí molt semblant al de Catalunya.
En primer lloc, que el camí cap a la Independència és imparable. Un procés portat pel moviment popular que ha sobrepassat els partits polítics. D'una manera pacífica i engrescadora davant les negatives d'un govern espanyol que s'escuda amb una legalitat il·legítima. Per això, els catalans estan decidits a votar en la consulta el proper 9 de novembre.
