Ara que s’acosta el nou de novembre, data de la futura consulta d’independència a la Catalunya estricta, he cregut convenient recordar i explicar alguns detalls del primer referèndum d’independència, a escala local, celebrat a Arenys de Munt. A hores d’ara encara és una incògnita com es desenvoluparà tot plegat, però ja és una evidència que caldrà la desobediència institucional i popular si volem arribar a bon port. Desobeir no hauria de fer tanta por si tenim en compte que ja s’ha desobeït 555 vegades en les repetides consultes independentistes arreu del territori. Desobeir haurà de ser el pas natural si volem aconseguir un referèndum vinculant el proper 9 de novembre. La tàctica política serà clau si no volem que el govern de la Generalitat es faci enrere davant les pressions, les amenaces i les ofertes dissuasives, amb el caramelet de torn, que de ben segur arribaran des de l’Estat espanyol.
Una petit repàs des de la meva responsabilitat al capdavant de la seguretat de la primera consulta d’Arenys de Munt el passat 13 de setembre de 2009:
Faltaven poques setmanes per a la consulta i a la CUP de Mataró teníem clar que calia col·laborar amb la comissió organitzadora. Un fet extraordinari com aquest requeria l’ajuda comarcal i de més enllà. No era una consulta qualsevol, no era un fet aïllat del país: es tractava de posar en pràctica l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per primera vegada situàvem en primera plana política la pregunta que necessitava fer-se la població i la classe política catalana: volem la independència dels Països Catalans?
Les primeres reunions amb Josep Manel Ximenis, en les quals participàvem Juli Cuéllar, Joan Jubany, Xavier Mitjà i jo mateix van servir per situar-nos políticament en la realitat del poble: el funcionament de la comissió organitzadora, el paper de cada agent polític del municipi, i el joc brut per part de l’Estat espanyol. De seguida ens vam adonar que el principal perill era la por, la paràlisi, la marxa enrere davant les pressions i amenaces directes de l’Estat espanyol i de les organitzacions feixistes com la Falange Española, que havia anunciat una manifestació el mateix dia de la consulta.
Vam tenir clar que calia organitzar la seguretat de la consulta molts dies abans del 13 de setembre, per al bon funcionament de la pròpia consulta i també per transmetre una sensació de seguretat que evités el desànim i la por. La comissió organitzadora de l’esclafit representava la riquesa participativa del poble, amb gent de tota mena, amb aportacions molt valuoses, però li mancava militància bregada en l’organització d’esdeveniments massius que requerien serveis d’ordre. A la CUP ho vam tenir clar: nosaltres ens encarregaríem de garantir la seguretat del referèndum, aportant la nostra experiència i la nostra militància per evitar qualsevol conflicte que perjudiqués la consulta, amenaçada pel propi Estat espanyol i per les organitzacions de caire feixista.
Les pors no eren gratuïtes: el regidor de la CUP a Arenys de Munt havia rebut cartes amenaçant-lo de mort al seu domicili. La Falange Española repartia, de nit, volants casa per casa amb missatges anticatalans i amenaçadors, i algun bar havia rebut trucades intimant-lo a retirar l’estelada que penjava al seu local, sota l’amenaça de disturbis. En aquest context, l’Estat espanyol jugava el seu paper en l’exercici del monopoli de la violència, del poder polític i del judicial. Cal destacar, també, la nul·la col·laboració i els entrebancs de la mateixa Generalitat de Catalunya: el Departament d’Interior, amb el conseller Saura al capdavant, havia autoritzat la vergonyosa manifestació de la Falange el mateix dia del referèndum, contradient qualsevol protocol democràtic perquè la gent pugui exercir el dret de votar sense cap mena de pressió.
Érem conscients que les persones que rebien més pressió eren l’alcalde Carles Mora, i el regidor de la CUP Josep Manel Ximenis com a impulsor de la consulta. El primer que calia fer era donar suport permanent a aquestes persones perquè no es trobessin soles davant les pressions constants per part de l’Estat, la Generalitat, l’amenaça feixista i els mitjans de comunicació. Això va servir per transmetre seguretat i per iniciar una bona amistat que perdura actualment.
Davant les amenaces al regidor de la CUP, es va decidir no fer-les públiques per evitar l’efecte que precisament buscava l’acció: atemorir la pròpia militància i la gent del poble. El que sí que es va fer és denunciar les amenaces als Mossos d’Esquadra perquè prenguessin les mesures que creguessin pertinents. El mateix regidor de la CUP també va haver de prendre mesures pròpies de seguretat per evitar qualsevol intent d’agressió física que hauria pertorbat la consulta.
Teníem clar que no es tractava només de defensar el poble d’Arenys de Munt davant les agressions feixistes: anàvem a defensar la primera consulta independentista catalana i aquesta s’havia de desenvolupar amb la màxima normalitat democràtica. No podíem caure en el parany de centrar i focalitzar l’interès de la consulta en la previsible i anunciada agressió de les forces de xoc espanyolistes. El nostre gran repte era garantir una jornada participativa, reivindicativa i d’autoafirmació nacional més enllà de les amenaces que han existit des de sempre, en reiterats episodis històrics i en la nostra consciència col·lectiva de poble ocupat per la força de les armes. Hem estat un poble menystingut, ignorat i atemorit per un Estat espanyol que no ens reconeix com a subjecte polític amb drets nacionals. Calia trencar la barrera de la por per fer de la consulta un exercici d’autoestima col·lectiu, per recuperar la confiança i la convicció en la nostra capacitat de decidir, en clau de ruptura democràtica, davant d’un Estat hostil.
Hi havia la lògica temptació reactiva, des de diversos sectors antifeixistes, de convertir la provocació feixista en un episodi d’enfrontament físic. A la CUP teníem clar que calia prioritzar una diada participativa per convertir les consultes independentistes en el que després van esdevenir: un exercici de normalitat i radicalitat democràtica, en què la gent pot expressar la seva voluntat sense les pressions ni el joc de la por exercit per l’Estat que des de sempre ha equiparat, de forma maliciosa, la independència amb la violència. La nostra voluntat era i serà equiparar la independència amb la llibertat.
No volíem que el poble d’Arenys de Munt fos ocupat literalment pels cossos antiavalots dels Mossos d’esquadra a fi d’evitar, segons ells, qualsevol mena d’enfrontament. La mateixa presència dels cossos antidisturbis dels Mossos d’Esquadra suposava una amenaça evident d’enfrontaments i una sensació d’inseguretat i anormalitat democràtica. Calia treballar a fons amb els diversos agents per garantir la seguretat sense la presència massiva dels cossos antidisturbis.
Els primers contactes amb els Mossos van ser per via telefònica; després ens vam reunir amb ells i ens presentàrem com a servei de seguretat de la comissió organitzadora de la consulta. Nosaltres estàvem disposats a garantir una diada sense enfrontaments, però també volíem que els Mossos ens expliquessin espès i menut tot el seu operatiu, per evitar que la mateixa presència policial fos causa d’enfrontaments. Sabíem del cert que la policia no carregaria contra els manifestants de la Falange, però per experiència sabíem que les càrregues policials podien caure sobre els manifestants independentistes. Vam demanar que l’operatiu policial fos el mínim, i que la coordinació entre la comissió de seguretat i els Mossos d’Esquadra fos efectiva i en temps real durant tota la diada. Suposo que els Mossos ens devien prendre per ingenus i novells el dia de la primera reunió: em fa gràcia recordar com l’interlocutor dels Mossos col·locà estratègicament sobre la taula un clauer de la desapareguda Terra Lliure per jugar de “poli bo” a la pel·lícula.
No sabíem del cert fins on arribava el poder de convocatòria de la manifestació falangista; la premsa de tot l’Estat espanyol n’anava plena i la nit del 12 de setembre es jugava el partit RCD Espanyol contra el Real Madrid: caldo d’aficionats d’estètica i ideologia nazi. També vam valorar la possibilitat que petits grups feixistes s’infiltressin la nit del 12 setembre per moure aldarulls dins el poble amb el seu únic discurs: la por i la violència. Fins i tot teníem l’avís que els feixistes convocaven per internet a fer acampades als voltants del poble per pertorbar la nit de la consulta.
El servei d’ordre va organitzar grups de persones ubicades a totes les entrades del poble, amb un servei d’informació i control, davant la possible infiltració d’agents provocadors i feixistes. Aquesta tasca la vam realitzar amb la col·laboració de militància de la CUP de quasi tot el país (fins i tot va venir gent des del País Valencià). Organitzats en petits grups, teníem controlades no només les entrades, sinó també tot el recorregut de la manifestació falangista i els llocs més estratègics del poble. També calia protegir, per sobre de tot, les urnes que representaven la màxima expressió de la consulta independentista. No teníem clar, fins a l’últim moment, el paper de l’Estat ni de la policia: l’amenaça d’una intervenció dels Mossos d’Esquadra o dels cossos policials espanyols per prohibir la consulta eren evidents i teníem previst un cordó de seguretat i unes urnes alternatives en cas que l’Estat precintés l’espai destinat a mesa electoral.
La massiva participació dels arenyencs i de molta població d’arreu dels pobles i comarques catalanes en la primera consulta independentista va ser exemplar: es va expressar de forma rotunda el rebuig de la provocació falangista, amb consignes a favor de la independència i en contra del feixisme. Els carrers eren plens de persones que volien viure una diada històrica en la consciència col·lectiva del poble català i expressar la seva indignació davant l’injustificat permís que atorgava la Generalitat a una manifestació falangista el mateix dia que el poble celebrava la primera prova d’un futur referèndum d’autodeterminació a escala nacional.
El nul interès polític i la manca de fermesa de la Generalitat (a través del conseller d’Interior, Joan Saura) per prohibir una amenaçadora provocació feixista, davant la voluntat decidida de celebrar la primera consulta independentista, va evidenciar el trist paper exercit des del llavors govern tripartit de la Generalitat de Catalunya.
Hi va haver alguns moments tensos que es van superar amb el bon fer de la gent que ocupava massivament els carrers. Al final, els pocs manifestants falangistes que van arribar al poble en un autocar escortat pels Mossos d’Esquadra van haver de fugir camuflats per la porta del darrere (literalment) per evitar una població enfadada que els esperava amb els punys tancats per tants anys de dictadura i de menyspreu de la realitat catalana.
En termes organitzatius i de seguretat, la consulta va ser un èxit malgrat les tensions viscudes i les amenaces: la sensació general va resultar allò que preteníem: celebrar la consulta com una festa de la democràcia i un pas de gegant cap a la independència dels Països Catalans.
