L’any 1978 no va ser un bon any. El recordem, sobretot, pel mundial de futbol organitzat per la dictadura militar argentina, perquè una pel·lícula dolentota (Grease) va eclipsar-ne una de bona (The deer hunter –El caçador-) i perquè el nomenament del polonès Karol Woytila com a Papa de Roma va acabar amb el miratge de la democratització de l’església catòlica iniciat amb el Concili Vaticà II. En aquest context internacional de desgracies i retrocessos aquí ens arribaven dos invents anunciats amb gran cagarel·la: la televisió en color (per veure el mundial) i la Constitució espanyola, que presentaven com l’única alternativa possible a una altra dictadura d’origen militar, la franquista. Ara, amb la perspectiva del temps, resulta evident que aquella no era l’única manera de deixar enrere aquella malaurada etapa històrica i que aquell pack de renúncies no era imprescindible. En realitat, amb el context intern i extern del moment, la dictadura tenia els dies comptats i tampoc hauria sobreviscut al seu fundador encara que els antifranquistes haguessin estat bastant més exigents. Però parlar és fàcil, a pilota passada, i és comprensible que aleshores, quan no havien passat ni 40 anys de la derrota de 1939 i amb els tancs, les presons i les porres encara en mans dels mateixos franquistes, més d’un pensés que valia més això que res, que era una sortida acceptable i que més endavant ja es modificaria tot allò que calgués modificar.
A molts dels que aleshores van votar que sí a aquella Constitució ara no les fa cap vergonya dir que no ho tornarien a fer, que en una situació democràtica normalitzada mai hagueren acceptat molts dels punts que hi han quedat fixats. Ho tenen més complicat, en canvi, alguns partits polítics de tradició antifraquista que aleshores van apostar per aquella constitució espanyola i que s’han passat 30 anys defensant-la. Resulta avorrit escoltar als portaveus d’aquestes forces polítiques, les que han seguit l’evolució dels seus votants i ara treballen pel referèndum i la independència, mirant de quadrar el cercle, buscant deseseperadament un encaix legal que no existeix o que en tot cas depèn de la voluntat política d’altri. Aquella Carta magna –com els agrada anomenar-la- es va fer, entre d’altres coses, per impedir que puguem exercir el dret a l’autodeterminació i, per tant, en lloc de perdre el temps barallant-se amb el nacionalisme espanyol per poder fer una consulta d’acord amb la seva legalitat, faríem molt més santament explicant que aquell referèndum, el de 1978, va tenir lloc amb el règim feixista encara intacte i sense donar cap altra opció possible. I recordant, també, que només una minoria de l’actual cens electoral (els nascuts abans de 1960) van tenir opció de dir-hi la seva i que seria absurd pretendre que una generació (i les seves circumstàncies) imposi el seu criteri sobre les que li venen al darrera. Es tracta, en definitiva, de passar de discutir sobre com adaptem els drets democràtics al marc legal heretat per començar a qüestionar obertament la legitimitat democràtica d’aquest mateix marc legal.
