«Els botxins d'en Puig Antich també ho van ser de tot un poble»

Jo n'havia parlat al diari Avui durant els anys 2005-2007 quan van presentar al Tribunal Suprem el recurs de revisió del cas. Allò va quedar en no res; el recurs estava molt ben plantejat i havien aportats testimonis nous, però el van tombar de forma barroera. Jo sempre havia pensat que d'allò se n'havia de fer un llibre. Em vaig submergir en el sumari i vaig començar a trobar coses que em van cridar l'atenció i noms que no havia vist i que em van explicar històries que donaven fonament a la tesi que tots ja sabíem però que havíem d'acabar de demostrar bé: i que és la gran farsa del procés de Puig Antich.

Crec que la meva investigació és el pas definitiu que permet afirmar sense cap mena de dubte que el procés contra Puig Antich es va manipular per amagar la participació de la policia en el tiroteig que va provocar la mort d'un agent, traspassar-li tota la responsabilitat a Puig Antich i conduir-lo a l'execució. El que explico en el llibre és irrefutable perquè he aconseguit aportar quatre o cinc testimonis nous que donen la visió del que realment va passar i no del que va dir la policia que havia passat.

El que és irrebatible és que a Puig Antich se'l va sotmetre a un procés injust, que se li va negar qualsevol dret de defensa i que es van manipular les proves perquè quedés com a únic tirador del tiroteig. Ell va disparar? Sí, però els policies també, i el que no li van deixar demostrar és que els seus trets no tenien la intenció homicida que va dir la policia i que no se sap si van ser els causants de la mort. No ho sabem perquè hi havia més trets però no es van poder analitzar ni estudiar. El procés només podia acabar amb absolució perquè era molt difícil determinar quin dels trets va provocar la mort. El que és indubtable és que ell va disparar amb ànim de fugir i no d'atemptar.

Sí, negligent o manipulat, i el que és més greu, mutilat. Un dels testimonis nous que jo aporto, i que és fonamental, permet afirmar que el procés va ser mutilat. És un home que aleshores estava al govern militar i que va veure com la policia es va presentar un dia a les dependències judicials i va ordenar al que feia d'administratiu dels jutjats que agafés el sumari del cas i en fes dues piles. Una de les piles va desaparèixer. Al llibre ell explica que a la pila que va desaparèixer hi havia documents que clarament inculpaven o relacionaven la policia amb el tiroteig. Per tant procés mutilat. I procés mutilat, procés que ha de ser declarat nul. És la prova més evident de la manipulació.

Els testimonis que serveixen per rebatre els documents fonamentals del cas. Per exemple la declaració de 8 fulls de Puig Antich feta el 28 de setembre del 1973, tres dies després del tiroteig. Puig Antich tenia la boca partida per un tret, és obvi que no podia parlar. Al llibre apareixen dues infermeres de l'Hospital Clínic que expliquen que ell no podia parlar. En aquestes circumstàncies es presenta la policia i un fiscal a l'hospital i surten d'allà amb 8 fulls. És una evidència que Puig Antich no va poder fer aquella declaració.

El segon document importantíssim és l'autòpsia oficial que diu que al cos del policia hi havia tres trets. La policia va dir que Puig Antich havia disparat quatre vegades, que tres havia impactat i que el quart tret havia anat a parar a l'escala. L'autòpsia està manipulada per ajustar-la a la realitat de la policia, ja que al cadàver hi havia cinc impactes. I això ho podem demostrar perquè hi ha tres metges que la tarda dels fets van veure que al cadàver hi havia cinc trets i ho recorden perfectament.

També aporto un testimoni fonamental i novíssim que és un mosso d'autòpsies que explica que al cadàver hi havia més trets dels que van quedar reflectits. A més l'autòpsia no es va fer com tocava i dels dos metges que van signar el document només un va ser-hi present. 

I el testimoni del que periodísticament estic més satisfet és la declaració d'en Xavier Garriga Paituví, company de militància d'en Puig Antich al MIL i que detenen amb ell la mateixa tarda dels fets, ja que estaven junts a la porteria quan comença el tiroteig. Garriga mai havia volgut parlar per explicar la seva experiència.

El llibre és definitiu, l'advocat de la querella argentina el té i el vol aportar a la causa i ha d'ajudar la jutgessa a crear un estat d'opinió. Però hi haurà una altra via, que és l'espanyola i la possibilitat que es presenti un nou recurs de revisió. L'advocat ho està estudiant i jo crec que hi ha fonament. El problema és que el Tribunal Suprem sala militar -que jo analitzo al detall al llibre- és una sala que en comptes de fer justícia fa política. I allà és molt difícil. Estaria bé tornar a presentar el recurs, decisió que depèn de les germanes, i si més no tornar a deixar-los en evidència i que davant de proves irrefutables s'atreveixin a dir que no una altra vegada.

Exacte. De fet l'objectiu inicial del llibre és que l'opinió pública sàpiga què va passar; que l'actitud del Suprem va ser vergonyosa en no acceptar el recurs quan hi havia tots els motius del món per no acceptar-lo. Doncs tornem-hi.

Tapat tampoc. Del Puig Antich se n'ha escrit molt, hi ha hagut treballs molt bons, molts articles de premsa, hi va haver el recurs del Tribunal Suprem... No es tapa, però sí que hi ha una voluntat general del poder dominant espanyol, sigui de dretes o esquerres, de tirar a terra, que no tapar perquè és una evidència, qualsevol intent de revisar el passat. És una vergonya. Dretes o esquerres la política espanyola sempre conflueix en aquest punt: no es poden passar comptes amb els feixistes que encara estan voltant alegrament i alguns d'ells manant.

De res. El pacte famós de la transició potser sí que va anar bé en el seu dia per passar full, per fer de frontissa, però aquesta porta ja s'ha obert i tancat i ara toca revisar el pacte de la transició i assenyalar els que van tenir una actitud vergonyosa durant l'època del franquisme i que van ser botxins d'en Puig Antich i de tot un poble. Perquè l'execució es va carregar un noi de 25 anys, però garrotant-lo també enviaven un missatge a tota la població dient-los 'quiets perquè nosaltres manem i podem fer el que vulguem'.

Això és una casualitat. Aquest senyor va fer el que va fer en el passat, pertanyia al cos jurídic militar en el seu dia, ho deixa i segueix la seva carrera com a advocat; que també hi té dret. En tot cas el que lamento és que no faci el pas i reconegui que aquella sentència va ser un error. Ell està tancat en banda i diu que va ser correcte. Altra cosa és la seva carrera personal que tampoc és que s'hagi caracteritzat després per una defensa abrandada del franquisme com d'altres.

Carlos Rey va ser el ponent de la sentència. Hi havia un tribunal de cinc persones en què quatre feien de jurat i un cinquè -ell-, basant-se en els fets provats, havia de donar forma jurídica a la sentència. Per tant és veritat que la seva responsabilitat és claríssima perquè ell podia acabar imposant una pena de 30 anys de presó però va posar condemna a mort.

És democràcia? Sí, però que és molt tendra també. Jo crec que és una qüestió de generacions, de pòsit, de que en tots els àmbits, també en el judicial, s'exerceixi la democràcia i les llibertats des d'un punt de vista ple. Encara estem massa condicionats per aquest passat recent i brutal que va ser el franquisme.

Però s'ha d'insistir. Com que estem carregats de raó hem d'insistir. Perquè és a la justícia a la que has d'acudir. Tantes vegades com faci falta posem-los un mirall al davant i ensenyem-los les vergonyes. Però amb arguments, i aquest llibre són 432 pàgines d'arguments davant de l'actitud vergonyant de la justícia espanyola. I el que a mi em va interessar molt d'aquest cas és que el recurs plantejat al seu dia no era per dir 'pobret en Puig Antich', sinó per combatre la justícia amb armes legals i amb un treball jurídic impecable. Això es l'interessant. Anem a combatre amb aquestes armes. Deixem-los en evidència, no anem allà a fer el ploricó ni a reivindicar la figura d'un màrtir. Es va allà i es treballa perquè es faci justícia en el sentit ple de la paraula.