"La memòria històrica és una de les claus del present i del futur d'una comunitat, que ajuda a conèixer els encerts i els errors dels qui ens han...

Sí, de la meva trajectòria i de la dels meus companys al Front, a EPOCA i al primer exili. I de la gent d’altres grups polítics amb qui em vaig relacionar. El llibre vol ser un calidoscopi en què, partint del que jo he viscut (no podria partir de res més), surtin els retrats d’una lluita col·lectiva, tant pel que fa a l’antifranquisme com al món independentista en què em vaig moure jo. Si al bloc de TotSuma feia al·lusió al gènere literari memorialístic és perquè el llibre també vol ser una obra literària, en la qual no he descuidat l’estil ni l’ofici d’escriure.

Al cap de més de tres dècades, dos motius: un motiu social, de responsabilitat amb els meus conciutadans d’avui i de demà, perquè no resti en l’oblit un capítol de la lluita del poble català per l’alliberament nacional que ha estat interessadament oblidat i amagat pels beneficiaris de la Transició, i també un motiu personal, la necessitat de fer una catarsi de tot plegat. No ho vaig voler fer abans, però ara, als 66 anys, diria que sí que ja tocava.

Aquesta és la meva intenció, altrament no hauria calgut escriure’l. La memòria històrica és una de les claus del present i del futur d’una comunitat, que ajuda a l’autoconeixement, a sumar esforços en el temps, a conèixer els encerts i els errors dels qui ens han precedit i a no caure dues vegades en la mateixa pedra. Només posen traves a la memòria històrica els enemics de la llibertat.

 

Indirectament, sí. Vull dir que l’afirmació que fas en la pregunta és una de les conclusions que se’n pot treure. Però el llibre és un relat de fets, no és d’anàlisi política. És el lector qui n’ha de treure les seves pròpies conclusions. Per als qui enarboràvem la bandera de l’independentisme als anys 70, que érem una minoria molt minoritària, és un goig veure l’esclat popular d’avui. I també ho seria per als qui ens van precedir des dels anys 20, que no hem d’oblidar.

És un itinerari vital. Als anys de militància al Front Nacional de Catalunya, va ser constant el moviment pel territori, per fer xerrades i seminaris als militants i simpatitzants. A les Terres de Ponent hi havia més militància jove que a Barcelona, i ens havíem de coordinar. Al llibre explico una xerrada que vàrem fer a Arbeca el 1974 amb setanta joves en un local parroquial: eren tots els joves del poble encara en ple franquisme. En Joan Ramon Colomines i jo esperàvem que d’un moment a l’altre irrompria la guàrdia civil. A EPOCA era obligat el coneixement del territori, i ens vàrem moure per tot el país, i també per les rutes frontereres del Pirineu. La presó també ens va portar a fer turisme a Segòvia. I després l’exili em va portar a París i a Andorra, sí. D’Andorra ja no me n’he mogut, és el meu país d’adopció. Sóc andorrà i català sense esquizofrènia.

Ho és, és clar. He procurat recordar-los tots, i d’alguns fins i tot en faig un retrat literari en l’annex del llibre, com a homenatge.

Home, no tota la gent que cito en algun moment en el text, i que per tant apareix a l’índex de noms, l’he conegut. Com que el relat del llibre és molt obert i circumstanciat, s’hi citen noms com a referents dels fets o situacions que s’expliquen, des de Lenin o Picasso fins a Durruti o el president Companys. Tot i això, és cert que un gran contingent de noms són de persones que he conegut. Inclòs en Franco, a qui vaig veure en carn i ossos més d’una vegada en la meva infantesa i, com explico, i això va portar que un dels meus jocs preferits als sis o set anys era jugar a ser en Franco.

Deu ser una mica de tot. Realment m’ha sorprès. Segur que hi pesa molt la fidelitat d’antics companys, l’addicció de molts amics i, sobretot, l’allau de joves catalans que es mouen avui per la independència.

Uf, diria que ja he buidat el pap ben buidat. Només podria sortir un segon llibre si volgués explicar la mateixa història des de l’anàlisi política, però això ho deixo per a d’altres, sempre m’ha semblat un frau el concepte freudià d’autoanàlisi, i més encara en política. Ara bé, t’he de confessar que sí que ja tinc avançat un altre llibre en el qual tenen un pes molt important les memòries, però que no té res a veure amb la política i que se centra en el meu ofici de corrector de textos. Es titularà Els textos s’assemblen a les olles i serà irònic i mordaç.

La frase del poeta: “Res no és mesquí ni cap hora és isarda”. M’ho he passat molt bé i, si pogués, hi tornaria.