Aquest post és tributari del que ha publicat Ulisses20 al seu blog: València que comence a pensar el color. Subscric bona part de la reflexió que hi fa, tanmateix no veig per enlloc cap mena de reacció valenciana a la barbàrie que ens humilia i ens arruïna. I val a dir que m'agradaria oldre-la en l'ambient, ni que fóra una olor de lluny, tot acostant-se.
Sent una gran enveja per la societat civil de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa i de Formentera. Ens ha donat una gran lliçó d'unitat. S'ha expressat com un poble que sap on té l'enemic, contra què i contra qui s'enfronta. Ha dit prou i ha plantat cara. No sabem quan de temps aguantaran. Enfront té gentola intolerant, ressentida, venjativa. De moment, però, ha donat una lliçó de dignitat, de fortalesa i, sobretot, de coherència. Envege, doncs, aquesta força inapel·lable dels nostres compatriotes d'allà. Jo la voldria per als compatriotes d'ací. De moment, però, els fets ja esdevinguts marquen notables diferències. Dissortadament.
Valga com a exemple paradigmàtic la reacció d'uns i altres a la creació d'una acadèmia normativitzadora particular per a cada territori "autonòmic". Ací, la gran majoria va abraçar l'AVL amb la il·lusió desmesurada de la gallina del primer ou. Una entitat político-normativa a la qual s'hi accedeix per consens entre partits i no per mèrits intel·lectuals; entre partits, de més a més, que sempre han mantingut una posició contrària, per no dir hostil, a la dignitat i la normalitat del nostre català, PP i PSOE. Avui, l'AVL compta amb el suport incondicional de la gran majoria de valencians, d'Escola Valenciana, l'Associació d'Editors, La Veu del País Valencià i etcètera i etcètera, i de partits polítics que diuen defensar «la unitat de la llengua» com EUPV i la coalició Compromís.
Quan l'invent de l'AVL, quan aquesta "pau lingüística" d'ací van intentar exportar-la a les Illes, allí, com han fet ara, van respondre, unànimement, que l'invent era secessionista. Ja preguntava a l'aire jo, llavors, sense resposta de ningú, com podia ser que la còpia fóra rebutjada per secessionista i en canvi l'original no. Com era possible una percepció tan contradictòria? Allí, tothom en contra. Partits polítics inclosos. Excepte el PP, es clar; i val a dir que Bauzá no perd l'esperança, potser serà el seu pas següent, de recuperar la idea d'una entitat normativitzadora per a cada «modalitat insular». Ací, la majoria ha callat i calla; calla, atorga i no reacciona, ni tan sol quan la UE posa en evidència i per escrit que és l'AVL la que avala la separació jurídica, i en conseqüència les dobles versions, entre català i valencià. Aquesta claredat expositiva de la UE, que prou satisfà les autoritats espanyoles, no impedeix que quan els efectes de la llei fan alguna destrossa, els qui diuen defensar «la unitat de la llengua» s'estripen els vestits fent un clam. No obstant això, no reflexionen, no rectifiquen.
Abans del TIL hi ha hagut, al País Valencià, el Decret de Trilingüisme, que aquesta és terra de grans provatures i assajos, sovint a cor obert. Potser Bauzá va pensar, quan va importar l'essència del decret, que hi hauria la mateixa reacció que al País Valencià: protestar i mostrar un estranya alternativa com la del Plurilingüisme d'Escola Valenciana, una alternativa que, d'entrada, a priori, no permet albirar gaires diferències entre allò que és "tri" i allò que és "pluri".
Sóc conscient que el col·lectiu de mestres i professors valencians és un dels més trinxats, dels més menystinguts políticament. Difícilment podem esperar d'un col·lectiu tan castigat una reacció de bandera. Més i tot veient que malgrat tots els escàndols de corrupció i totes les retallades, quin gran suport polític i social té encara entre els valencians aquesta banda d'acabacases que és el PP. Potser no ens ha insultat encara prou, no ens ha humiliant encara prou, no ens ha robat encara prou. De moment, llevat d'algun esclat efímer, per això més lloable per arriscat, el color que ens defineix, ara per ara, és aquell indefinit del gos quan fuig.
No sé què podem esperar dels valencians amb uns tals precedents. I torne a mampredre, per a rematar la garba, l'exemple de l'AVL com a paradigma del nostre comportament, com a prova de diferència substancial entre allà i ací. Després que el PP va aprovar del Decret de Trilingüisme, predecessor valencià del TIL, apareixia aquesta notícia en premsa: «Educación y la Acadèmia pactan el nuevo decreto de trilingüismo». Còmplices, doncs. I tanmateix, cap reacció en contra.
Ací combreguem amb absoluta normalitat amb les moles més grosses. No ens caracteritza, precisament, la coherència, la congruència. Ens tirem, contínuament, tota mena de pedres i cudols a la pròpia teulada. Potser tot és conseqüència d'allò que ja apreciava Joan Fuster: que «no tenim voluntat de resistir».
Amb tot, no hem de perdre l'esperança. Sobretot ara que el #29STotsSomDocents ha elevat els nivells de la nostra malmesa moral. Encara que la nostra història ens obligue a ser rotundament escèptics, per escalivats, d'una reacció més conseqüent i contundent. De moment, no hi ha color ni samarretes.
