«No és veritat, doncs, que el president Mas hagi mantingut sempre el mateix discurs»
Pocs dies abans de l'Onze de Setembre, Artur Mas va concedir una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio. Responent a les preguntes de Monica Terribas, el president va reafirmar-se en la seva voluntat de convocar una consulta sobre la independència durant l'any 2014. Tanmateix, va dir que en cas que aquesta no pogués celebrar-se d'acord amb el Govern espanyol, la seva proposta seria convocar unes eleccions amb caràcter plebiscitari l'any 2016. Tot i que l'anunci va caure com un gerro d'aigua freda sobre alguns sobiranistes, des de l'entorn del president s'entonà el ja clàssic “keep calm”: el MHP no ha dit res que no hagi dit mai, la nau segueix el seu curs, Mas tan sols ha explicitat un possible “pla B” en cas que la consulta sigui prohibida, el pacte amb ERC ja preveu que la data pugui postposar-se i en tot cas la prioritat segueix sent fer-la l'any 2014.
És cert, però, que aquestes declaracions d'Artur Mas no suposin cap novetat en el seu discurs? Una senzilla consulta a l'hemeroteca posa en dubte aquesta afirmació. Fem una mica de marxa enrera. 26 de setembre de 2012. Mas escenifica el seu gir sobiranista en el marc del debat de política general, després del sonor cop de porta de Rajoy al pacte fiscal. Són dies en què el president encadena discursos solemnes i èpics. Els titulars van en la línia. El Punt Avui: “Mas avisa que hi haurà una consulta sobre l'autodeterminació amb o sense l'aval de l'Estat”. Diari Ara: “Mas deixa clar que es farà un referèndum encara que sigui sense permís de Madrid”. El País: "Artur Mas impulsará una consulta por la independencia sea o no legal". Paraules del president durant el debat: “La consulta s'ha de fer en qualsevol cas, amb o sense l'autorització de l'Estat, d'acord amb les lleis o no”. El portaveu del PSC, Xavier Sabaté, es posicionava a favor exclusivament d'un referèndum legal, però Mas el rebat: “Si es pot fer perquè el Govern espanyol l'autoritza, millor. Però si hi dóna l'esquena, s'ha de fer igual”.
No ha estat l'única ocasió en què en l'últim any en què Mas s'ha mostrat favorable a realitzar una consulta si calgués sense el consentiment de l'Estat. 3 d'octubre, en roda de premsa i responent a mitjans internacionals: “Si la resposta de l'Estat és no, a part del marc legal espanyol existeix l'europeu i l'internacional”. El 12 d'octubre, entrevista a La Vanguàrdia: “Hi haurà una consulta sí o sí al poble català, que es durà a terme dins del marc legal, però no d'un marc legal inamovible”. 14 d'octubre, en un discurs davant dels quadres dirigents de CiU: “La consulta es farà apel·lant a la legislació estatal o bé canviant-la, i en cas contrari, establint un marc legal català”. El 7 de novembre, en una conferència a Brusel·les: “No s'ha de de descartar cap instrument per dur a terme la consulta, el Parlament podria aprovar una llei de consultes catalana”. 21 de desembre, discurs d'investidura: “Caldrà fer esforç per adaptar els marcs legals, que no tenen per que ser necessàriament la Constitució, perquè es faci una consulta legal”. 8 de febrer, davant l'anunci del Govern espanyol de recórrer la Declaració de Sobirania: “El dret a decidir està per sobre de normes, lleis i constitucions”. 14 de març de 2013, durant la sessió de control del Parlament: “La consulta es farà dins la legalitat, sigui espanyola o catalana”. 19 d'abril: la consulta es pot celebrar “sota marcs legals en plural”. 10 de juliol, en declaracions al diari brasiler O'Globo: “Si no hi ha acord, la consulta es farà sobre la base de la legislació catalana” perquè aquestes alçades “la societat no acceptarà que no es faci”.
No és veritat, doncs, que el president Mas hagi mantingut sempre el mateix discurs. Fins el passat 5 de setembre era partidari de fer una consulta a través d'una llei catalana si el pacte amb Madrid resultava impossible. Ara, aquesta opció ha estat descartada: o la consulta es fa amb l'acord de l'Estat o l'única alternativa seran unes eleccions “plebiscitàries”. Una fórmula que fins fa quatre dies només es contemplava com una opció altament imperfecta i de la qual només n'estàvem al cas –amb perdó- els friquis sobiranistes de Twitter: la gent normal, quan el seu president li diu que farà una consulta, pensa en un referèndum (i quan algú parla d'una DUI pensa en un mètode anticonceptiu). Siguem seriosos: no ho van ser ja, de plebiscitàries, les eleccions del passat 25 de novembre? Quina garantia hi ha que no es converteixin en una nova forma guanyar temps? Quines possibilitats d'èxit tindrem a l'hora de concretar la independència si a les primeres de canvi ja busquem subterfugis per evitar la confrontació amb l'Estat? CiU i el president Mas haurien de ser conscients de la gravetat del moment històric i evitar els equívocs i les mitges tintes. Si el màxim desafiament a l'Estat que està disposat a assumir aquest Govern són unes “eleccions plebiscitàries”, el més correcte hauria estat explicitar-ho durant la campanya electoral de 2012. Tanmateix, tinguem-ho clar de cara als pròxims comicis, s'esdevinguin el 2014, el 2015 o el 2016.
És cert, però, que aquestes declaracions d'Artur Mas no suposin cap novetat en el seu discurs? Una senzilla consulta a l'hemeroteca posa en dubte aquesta afirmació. Fem una mica de marxa enrera. 26 de setembre de 2012. Mas escenifica el seu gir sobiranista en el marc del debat de política general, després del sonor cop de porta de Rajoy al pacte fiscal. Són dies en què el president encadena discursos solemnes i èpics. Els titulars van en la línia. El Punt Avui: “Mas avisa que hi haurà una consulta sobre l'autodeterminació amb o sense l'aval de l'Estat”. Diari Ara: “Mas deixa clar que es farà un referèndum encara que sigui sense permís de Madrid”. El País: "Artur Mas impulsará una consulta por la independencia sea o no legal". Paraules del president durant el debat: “La consulta s'ha de fer en qualsevol cas, amb o sense l'autorització de l'Estat, d'acord amb les lleis o no”. El portaveu del PSC, Xavier Sabaté, es posicionava a favor exclusivament d'un referèndum legal, però Mas el rebat: “Si es pot fer perquè el Govern espanyol l'autoritza, millor. Però si hi dóna l'esquena, s'ha de fer igual”.
No ha estat l'única ocasió en què en l'últim any en què Mas s'ha mostrat favorable a realitzar una consulta si calgués sense el consentiment de l'Estat. 3 d'octubre, en roda de premsa i responent a mitjans internacionals: “Si la resposta de l'Estat és no, a part del marc legal espanyol existeix l'europeu i l'internacional”. El 12 d'octubre, entrevista a La Vanguàrdia: “Hi haurà una consulta sí o sí al poble català, que es durà a terme dins del marc legal, però no d'un marc legal inamovible”. 14 d'octubre, en un discurs davant dels quadres dirigents de CiU: “La consulta es farà apel·lant a la legislació estatal o bé canviant-la, i en cas contrari, establint un marc legal català”. El 7 de novembre, en una conferència a Brusel·les: “No s'ha de de descartar cap instrument per dur a terme la consulta, el Parlament podria aprovar una llei de consultes catalana”. 21 de desembre, discurs d'investidura: “Caldrà fer esforç per adaptar els marcs legals, que no tenen per que ser necessàriament la Constitució, perquè es faci una consulta legal”. 8 de febrer, davant l'anunci del Govern espanyol de recórrer la Declaració de Sobirania: “El dret a decidir està per sobre de normes, lleis i constitucions”. 14 de març de 2013, durant la sessió de control del Parlament: “La consulta es farà dins la legalitat, sigui espanyola o catalana”. 19 d'abril: la consulta es pot celebrar “sota marcs legals en plural”. 10 de juliol, en declaracions al diari brasiler O'Globo: “Si no hi ha acord, la consulta es farà sobre la base de la legislació catalana” perquè aquestes alçades “la societat no acceptarà que no es faci”.
No és veritat, doncs, que el president Mas hagi mantingut sempre el mateix discurs. Fins el passat 5 de setembre era partidari de fer una consulta a través d'una llei catalana si el pacte amb Madrid resultava impossible. Ara, aquesta opció ha estat descartada: o la consulta es fa amb l'acord de l'Estat o l'única alternativa seran unes eleccions “plebiscitàries”. Una fórmula que fins fa quatre dies només es contemplava com una opció altament imperfecta i de la qual només n'estàvem al cas –amb perdó- els friquis sobiranistes de Twitter: la gent normal, quan el seu president li diu que farà una consulta, pensa en un referèndum (i quan algú parla d'una DUI pensa en un mètode anticonceptiu). Siguem seriosos: no ho van ser ja, de plebiscitàries, les eleccions del passat 25 de novembre? Quina garantia hi ha que no es converteixin en una nova forma guanyar temps? Quines possibilitats d'èxit tindrem a l'hora de concretar la independència si a les primeres de canvi ja busquem subterfugis per evitar la confrontació amb l'Estat? CiU i el president Mas haurien de ser conscients de la gravetat del moment històric i evitar els equívocs i les mitges tintes. Si el màxim desafiament a l'Estat que està disposat a assumir aquest Govern són unes “eleccions plebiscitàries”, el més correcte hauria estat explicitar-ho durant la campanya electoral de 2012. Tanmateix, tinguem-ho clar de cara als pròxims comicis, s'esdevinguin el 2014, el 2015 o el 2016.
