A continuació us oferim un primer resum de les principals aportacions que es van produir a les XXVII Trobades Independentistes. En l’actual etapa de l’independentisme, des de diversos espais polítics ja es pensa en les eines per construir un Estat i en els seus continguts. Va reculant la visió errònia segons la qual l’independentisme havia d’abstenir-se de lligar la ruptura amb la construcció d’un determinat model de nova societat.
La forma que prengui l’Estat independent dependrà de la correlació de forces polítiques i del nivell de lluita de classes que es visqui en el procés independentista. I si bé el nivell de consciència i de lluita actuals no ens fan pensar en la instauració d’un estat socialista de cop i volta, sí que convé que la República catalana tingui els elements per avançar cap al socialisme. Aquest va ser l’objecte de reflexió en les Trobades.
Així, en l’àmbit polític, la conclusió principal de les Trobades és que cal agrupar forces per tal que es doni un procés constituent popular i que garanteixi el màxim de democràcia; en l’àmbit econòmic, es van assenyalar alguns passos per tal que avancin les alternatives econòmiques al sistema capitalista; i en l’àmbit internacional, resulta determinant aliar-nos amb els pobles i els estats que actualment intenten desenvolupar-se al marge de les regles que estableix l’imperialisme.
Tot seguit trobareu el resum de les dues primeres sessions de debat, sobre política i sobre bases econòmiques del socialisme. El resum de la segona part de les xerrades, sobre l’encaix internacional de la República Catalana, apareixerà al proper número de La Veu.
Xerrada 1: La construcció d’un estat socialista, poder i contrapoder
Albert Noguera es va encarregar d’explicar els fonaments polítics d’un estat socialista. Per a això va exposar com el marxisme i el liberalisme parteixen de concepcions contraposades sobre la naturalesa de les constitucions. En la seva xerrada va defensar que des de la perspectiva marxista, el concepte de contrapoder és un element determinant no tan sols en la fase de lluita contra l’estat capitalista, sinó també com a fonament constitucional en un estat que camini cap al socialisme.
Per introduir la seva exposició, va començar aclarint que la modernitat i el capitalisme són processos diferents, tot i haver anat de la mà durant molts anys. Però la modernitat no pressuposa el capitalisme com a mode de producció.
socialisme és fruit de la modernitat, del racionalisme i de l’esperit democràtic d’una part de la Il·lustració.
La teoria marxista parteix dels mateixos fonaments i mites que la teoria liberal (sobirania, llibertat, igualtat, justícia...), però les diferències bàsiques cal cercar-les en dues qüestions:
- La diferent combinació entre els mites de la modernitat. Aquests mites de la modernitat es podrien resumir en tres conceptes clau: la idea de comunitat, associada amb la sobirania (sobre el qual qui més va reflexionar va ser Rousseau); la idea d’estat, associat amb el poder (Hobbes); i la idea de mercat, associat amb la llibertat i la igualtat (Locke). Tant la teoria marxista com la liberal combinen aquests conceptes i donen lloc a resultats diferents. Així, el marxisme estableix una relació de subordinació, posant la igualtat comuna com a límit a la llibertat individual (perquè només poden existir homes i dones lliures si són iguals).
- El mètode amb el qual es pensa la relació entre aquests mites i els subjectes concrets.
En referència a aquest segon aspecte, el marxisme relaciona aquests paradigmes amb els subjectes, amb la realitat concreta en què viuen, mentre que la teoria liberal els desvincula de la realitat i crea un element abstracte i aïllat d'aquesta realitat, amb què resulta una concepció descontextualitzada i que es vol objectiva. Això no és res més que un mecanisme de defensa de l’statu quo del moment.
Així, la construcció ideològica de presentar el coneixement com a neutral fa que s’accepti el poder establert. Presentar el coneixement com a quelcom objectiu i, per tant, allò que és veritable, determina les fronteres del que és acceptable i del que no. Així es blinda l’statu quo i, per tant, es legitima el poder dominant.
Els marxistes, per contra, destaquen la vinculació dels coneixements i els conceptes amb els subjectes: tot coneixement o concepte és una creació social, d’una classe determinada i en un moment històric concret. Els conceptes no són ahistòrics, universals, neutrals, sinó que són culturals, ideològics, artificials i, per tant, modificables.
Així doncs, la dialèctica de la Constitució també s’entendrà de manera diferent des del liberalisme o del marxisme. Des d’una visió liberal, com a acte normatiu i legislatiu i impositiu de la defensa conservadora de l'status quo, fet que genera la idea que qui vulnera la Constitució vulnera la legalitat. Des d’un punt de vista d’esquerres, en canvi, es defensa el discurs de recolzar-se en drets constitucionals i apel·lar a la seva legitimitat, en contra dels aspectes il·legítims de la legalitat.
Com s’ha produït aquesta contradicció històricament en el constitucionalisme?
En la revolució i el procés constituent a Amèrica (1776), ja es van manifestar dos punts de vista diferents: per una banda, autors com Madison o Hamilton, seguint Montesquieu, consideraven que la rebel·lió era necessària per fer fora el poder britànic. Però una vegada constituït el nou poder, la rebel·lió havia de cessar, i el nou poder s’havia de considerar immutable.
Per l’altra, per a Thomas Jefferson, més rousseaunià, que ja interpretava la relació dinàmica i continua entre poder i contrapoder, entre constitució i rebel·lió, la millor manera de garantir els objectius de la constitució era reobrir constantment la revolució i la constitució.
Així, si nosaltres partim d’aquesta concepció revolucionària de la democràcia, el que cal fer és establir mecanismes per garantir aquesta relació. Tota constitució que es vulgui revolucionària, no tan sols ha d’estructurar poder constituït (poder positiu) sinó poder constituent (poder negatiu).
El concepte poder negatiu el formula Rousseau, i no vol dir altra cosa que impedir que el poder apliqui determinades normes.
En aquest sentit, tot moviment que pretengui crear un marc constitucional nou, ha de partir d’una concepció de democràcia de la revolta. Cal establir mecanismes clars de poder constituent constant, positiu, però també poder negatiu, exercici directe i indirecte de la sobirania del poble que impedeixi l’exercici de lleis negatives envers els interessos populars.
La pressió popular que impedeixi l’aplicació d’una llei no és una mobilització per la presa del poder, sinó una expressió de la dialèctica de poder i contrapoder, concepte nítidament republicà. La rebel·lió contra l’autoritat és un element de creació constitucional. És l’essència del Dret a la Resistència, que apareixen en aquests textos constitucionals. I també de la figura del tribú de la plebs a la república romana: un càrrec que tenia dret de vet contra les decisions dels magistrats patricis quan aquestes perjudicaven els interessos populars.
També per a Locke, la rebel·lió contra l’autoritat és un dels quatre fonaments del constitucionalisme. Ara bé, el concepte de poder negatiu va perdent presència a mesura que es desenvolupen els estats liberals. L’alemany Theodor Mommsen, que tindrà una gran influència amb els seus estudis sobre dret constitucional romà, va tergiversar el concepte de tribú de la plebs i el que tenia de poder negatiu. El va definir com un magistrat més de la república, no com a contrapoder. I reforçava així la idea de Montesquieu segons la qual el poder s’autocontrola ell mateix a través dels pesos i contrapesos de les diferents branques de l’Estat (poder executiu, legislatiu i judicial).
En resum, es consolida el model de poder únic i tripartició de poders com a model.
El binomi poder-contrapoder en la construccio d’una república catalana
En contra del constitucionalisme liberal, cal restablir el binomi poder-contrapoder en l’interior d’un text constitucional de la república catalana i, per tant, des de l’interior de l’Estat cal generar processos de transformació social. Això requereix de dos elements:
- Cal reconèixer els subjectes col·lectius com a titulars de drets, més enllà dels ciutadans-individus.
- Introducció de mecanismes d’enfrontament entre els ciutadans i l'Estat
Sobre el primer, cal tenir en compte que és el discurs jurídic el que construeix els subjectes. Així, és a partir de la formulació d’aquest discurs que els subjectes (les dones i els homes) adquirim consciència, identitat.
El dret interpel·la els subjectes (“Això es pot fer, això no es pot fer”) i determina d'aquesta manera un sistema de relacions socials. Tot sistema social només es pot legitimar a partir d’una noció de subjecte constituït i interpel·lat, que es reconegui com a tal. El constitucionalisme liberal sempre ha construït aquesta identitat a partir d’una noció individual de subjecte. Mai han estat subjectivats ni la classe social, ni els pobles, ni les nacions sense estat. L’individu propietari que interactua en el mercat, i en la vida pública, el ciutadà que manté un contracte, que esdevé la categoria fonamental de l’organització social, etc.
Els únics intents de constitucionalitzar subjectes col·lectius en estats capitalistes van ser la Constitució de la República de Weimar (1919) i la italiana (1946). Es reconeixia el treball com a estructura associativa que conformava la societat. És a dir, es reconeixia la classe obrera organitzada en sindicats com un dels subjectes que podia intervenir en la presa de decisions: consells, vaga política, negociació de drets col·lectius... Tanmateix, la República de Weimar va tenir una existència molt convulsa, i la constitució alemanya mai es va desenvolupar legislativament en aquests aspectes.
Aquest és un dels reptes en el cas de la constitució catalana, que podria ser sintetitzat en un enunciat com el següent: “Tots els drets poden ser exercits, exigits o promoguts individualment o col·lectivament”.
La segona qüestió és establir mecanismes d’enfrontament ciutadans-estat: informals, institucionals i jurisdiccionals.
- Informals: seria a nivell més abstracte. Participació i control social exercits de manera col·lectiva fora de les estructures institucionals (dret a la resistència). Per exemple, la constitució de l’Equador del 2008 el reconeix. Reconeixement constitucional de formes organitzatives conjunturals o espontànies (associacions de veïns, plataformes...)
- Institucionals: caldria preveure la participació o representació permanent de les organitzacions i moviments socials a l’interior dels òrgans de l’Estat. L’estat liberal s’organitza a partir de la representació política (delegada) i de l’autrocontrol del poder mitjançant la tripartició del poder. Per contra, hi ha poder popular autònom. En algunes constitucions llatinoamericans, als tres poders clàssics s’hi afegeix el poder ciutadà. En el cas de l’Equador estableix que està integrat per representants electes de la societat civil. Calen també control i transparència social, investigacions sobre governants...
- Jurisdiccionals: impugnació de decisions de l’estat. En l’esquema liberal, el recurs d’inconstitucionalitat només es pot presentar des d’algun dels tres poders. Caldria reconèixer accions ciutadanes d’inconstitucionalitat.
Albert Noguera va concloure, que només sota aquests paràmetres aconseguirem que el futur estat sigui realment democràtic i, per tant, sigui una base indispensable per construir el socialisme.
L’hegemonia per construir un estat socialista
Guillem Fuster va basar la seva xerrada en la visió gramsciana de la realitat, i en especial en les aportacions que fa aquest autor a l’hora de crear els elements necessaris per a l’hegemonia política del mateix moviment revolucionari davant del poder de l’estat burgès.
En aquest sentit, Fuster va insistir en la necessitat de comprendre el que el mateix Gramsci deia de les classes dominants, a qui s’havia de combatre a partir de la creació d’una hegemonia que fes de contrapoder polític amb pretensions de presa del poder a l’enemic de classe.
Gramsci opinava que, mitjançant vulgaritzacions successives, la filosofia de la classe dominant es converteix en sentit comú: en filosofia de la gent del carrer, la qual accepta la moral, els costums i les regles de conducta institucionalitzades dins la societat. Per això afirma que uns intel·lectuals (orgànics de la classe dominant) ajuden a reforçar l’hegemonia establerta i li donen homogeneïtat, mentre que d’altres (orgànics de la classe obrera) haurien de contribuir a configurar una nova voluntat col·lectiva nacional i popular. És convenient puntualitzar que per a Gramsci tothom pot ser intel·lectual, encara que hi ha un grup restringit de persones que exerceixen “professionalment” aquesta funció.
Gramsci diferencia dos moments polítics. Hi ha instants en què la lluita és frontal, perquè en un curt període de temps es decideix si el poder econòmic i polític passarà d’un grup social a un altre. N’hi ha d’altres –més prolongats- en els quals es decideix únicament qui guanya i qui perd posicions; i aleshores cal desplegar la iniciativa tant en el terreny polític com en l’ideològic i cultural. Tan sols quan l’hegemonia de la classe dominant s’esquerda –no abans- arriba el temps que pren cos un bloc històric alternatiu i és en aquest moment que cal recórrer al combat frontal.
Però el procés que fa possible la configuració del nou bloc històric no el pot encapçalar un líder carismàtic, “un personatge real”, “un individu concret”. L'ha d'encapçalar un "organisme”. “Aquest organisme” no és entès com un aparell burocràtic “un pur executor, no deliberant”, sinó que és entès com un “intel·lectual col·lectiu”. Des de la perspectiva de l’Esquerra Independentista catalana, a partir d’aquesta anàlisi es poden donar les bases per a la constitució del nostre propi moviment com a incitador del desplegament polític dels objectius de la presa del poder per part dels comunistes.
Analitzant la nostra realitat concreta, Fuster va considerar que calia actualitzar els elements polítics de creació de contrapoder i poder que trobem en la Declaració de Principis del PSAN el 1969, i posteriorment en l’actualització que en feu el PSAN-P. Segons el ponent, es tracta del textos interessants des del moment que analitzen el context polític i social, així com les estructures econòmiques de la societat, en el nostre propi marc nacional, els Països Catalans, i plantegen la necessitat de crear una veritable societat socialista catalana com a alternativa del Poble Treballador Català al sistema de dominació capitalista imposat pels respectius estats ocupants de la nació catalana. Aquests textos són útils, però, si es reactualitzen i s'adapten a la conjuntura actual.
Davant dels reptes actuals, en la conjuntura de la CAC com a possible motor de la ruptura, Fuster va apuntar a la necessitat d’analitzar i criticar si s'escau les estructures d'estat plantejades per l'eix CiU-ERC, i obligar-nos com a moviment a crear-ne de pròpies de manera urgent i inapel·lable. En aquest sentit, i davant del cada cop més possible escenari de confrontació amb els estats, Fuster apuntà cap a dues direccions més que urgents:
- Eines de mobilització i tensió: el camí de la confrontació amb l'ocupació. Aquestes eines han d'ésser expressió de l'autoorganització del poble català; i populars, perquè han d'ésser uns òrgans de lluita i l'expressió política de les classes populars. Han d'afermar el seu caràcter de representació de les classes populars fins arribar a ésser autèntiques Assemblees Nacional Populars.
- Seguretat, control i gestió de la informació: gestió de la informació, neutralització d'elements exògens controlats per l'ocupació, control de moviments de l'ocupació.
Davant d’aquestes bases de confrontació caldrà sempre, segons Fuster, que aquests elements sempre serveixin per crear estructures polítiques pròpies com a protoestat, arrelat territorialment al conjunt de la nació i amb unes Bases Constitucionals pròpies en constant debat a partir d’una Cambra de Representants dels Països Catalans que actuï com a motor de tots els processos de ruptura política amb l’ocupació, independentment del nivell i ritme de lluita dels diferents territoris nacionals.
Per finalitzar, Fuster considerà que per tal de portar a terme aquests objectius caldrà fer un debat en profunditat al voltant de dos elements clau: la creació d’una Direcció Estratègica de l’Independentisme i la creació del Partit Comunista Català, elements bàsics per orientar el procés cap a la línia que defensa sense embuts els interessos de les classes populars catalanes en el camí del seu alliberament.
Xerrada 2: Bases econòmiques d'un estat socialista catalàA la primera part del debat sobre bases econòmiques Busqueta va començar exposant dues premisses:
- Només podem pensar en les bases econòmiques alternatives des de la perspectiva de superar el capitalisme i les relacions socials que aquest determina. No són alternatives ni continuació ni reforma del capitalisme, perquè no existeix la possibilitat d’un capitalisme bo, de rostre humà. Qualsevol forma de capitalisme està basada en les relacions d’explotació, perquè es fonamenta en la possibilitat d’apoderar-se de forma privada de l’excedent que es produeix col·lectivament
- Cal superar el fals debat de buscar alternatives com a models totalment tancats, amb una guió fix, totalment articulats i, per tant, gens dialèctics ni canviants. Hem de rebutjar la pretensió que per transformar la societat actual necessitem definir exactament el nostre model futur. No existeix la societat perfecta d’antuvi. Les contradiccions de la historia demostren la inexistència d’aquest model, tal i com ho demostra el mateix naixement i desenvolupament del capitalisme. No neix a partir d’una reflexió prèvia, ni s’ha desenvolupat de la mateixa manera al llarg de la història ni en les diferents zones del món. El mateix passa amb els models socialistes que van existir o que encara perduren. Cap procés respon a cap model exacte i el aquest mateix procés, sigui constitutiu o apropiador, s’adapta constantment a la realitat on viu, i això fa que aquest estigui en canvi constant.
Com que no existeix un model, aquest model s’anirà definint a mesura que avancem, sobretot perquè la construcció d’una nova societat és un fet polític, que depèn de la nostra capacitat i la nostra força, resultat dels conflictes que podrem generar i de la velocitat amb la qual podrem avançar
Transformar la societat no és intervenir-hi des d’un àmbit concret, sinó que es transforma en el seu conjunt. Tradicionalment, des del marxisme s’ha pensat en termes d’infraestructura i superestructura, però l’economista David Harvey planteja que la societat és un polígon de forces amb sis grans nodes. Alterar la societat, doncs, voldrà dir incidir en aquests sis àmbits i transformar-los:
- Les relacions amb la natura
- Els modes de producció
- Reproducció de la vida quotidiana
- La tecnologia
- Les relacions socials
- Les concepcions del món.
Els canvis que vulguem fer en algun d’aquests àmbits van molt lligats als canvis que es facin en la resta. Un procés de transformació té molt a veure amb la nostra posició dins aquesta matriu, que ja va definir Lenin:
| Poder polític | Capacitat econòmica | Consciència social | |
| Poder polític | |||
| Capacitat econòmica | |||
| Consciència social |
No és el mateix, doncs, fer avançar una alternativa política a partir del govern de Veneçuela, de la lluita de l’MST al Brasil o de la CUP als Països Catalans.
Fer això no es res més, en paraules del ponent, que entendre la societat en al seva essència per poder-la transformar, mesurant les nostres pròpies forces i, per tant, la del conjunt de la societat. En aquest sentit, cal tenir en compte que nosaltres som subjectes polítics socialitzats en el capitalisme, que alhora volem transformar, raó per la qual ens cal treballar les nostres consciències. Hem de pensar en termes sobre els quals no tenim elements per pensar.
Malgrat tot això, és possible d’articular uns punts de referència per tal de determinar si una determinada proposta política és alternativa o no al capitalisme. Busqueta va compartir els punts que han sintetitzat des del Seminari d’Economia Crítica Taifa:
- Sistema de propietat col·lectiu, que combina la propietat estatal, cooperativa, comunal i municipal. Sobretot ha de respondre a la propietat col·lectiva tot allò que la societat consideri indispensable per a la reproducció de la vida.
- Superació del mode social de producció, que adopti formes comunitàries, sense explotació ni malbaratament de recursos, i que superi, per tant, l’esquema patriarcal.
- Sistema de distribució equitatiu. Tothom ha de poder satisfer les necessitats socialment considerades bàsiques, superant el mecanisme dels drets basat en el treball assalariat. El treball assalariat no pot ser la base de la inclusió social, perquè
- Gestió horitzontal del poder. Cal una presa de decisions corresponsable dins la societat. Per tant, no és important tan sols la propietat pública dels mitjans de producció, sinó la seva gestió.
- Sistema de valors que proposi i potenciï el bé comú.
Aquests elements se situen en l’horitzó. L’evolució cap a aquest horitzó es basa en un germen (espais d’autonomia i llenguatge diferent al capitalisme), que Busqueta va identificar en cinc àmbits concrets: municipalisme alternatiu, economia social, finances ètiques, agroecologia i sindicalisme alternatiu.
Avançar cap al socialisme implica enfortir dues línies principals d’actuació en l’àmbit econòmic:
- Democratització de l’economia: Cal un control públic del sector financer, els mitjans de producció, els béns produïts i planificació amb participació popular.
- Model autocentrat: Cal cercar en les potencialitats internes del territori els elements que han de servir per al desenvolupament. Calen unes línies mestres en la producció a les quals es vehiculi la resta del procés productiu, no pas per a competir en els mercats internacionals sinó per a satisfer les necessitats de la població a nivell intern. Els processos de demanda interna han de ser molt potents, la qual cosa vol dir salaris que permetin aquesta absorció i processos d’establiment d’estat del benestar molt amplis (com ara la Renda Bàsica).
Un model autocentrat no és un model aïllat, sinó que compta amb algun tipus de relació amb el capital internacional. Però aquest capital s’haurà de subordinar a la lògica de desenvolupament que decidim a nivell intern. Per exemple, es rebutja Eurovegas, però no el desenvolupament del Parc Agrari. O s'accepta la producció elèctrica a càrrec d’empreses internacionals sempre que ho facin en les condicions que nosaltres marquem. Si no, s’han de poder expropiar aquestes empreses.
Aquestes línies no ens situen encara en una societat no capitalista, però permeten establir uns elements clars per generar graus de llibertat per tal de continuar avançant en la construcció d’aquesta societat diferent.
El model de consum també hauria de ser més auster, raó per la qual les persones hauríem d’estar menys obsessionades amb el consum individual, potenciant la capacitat de definir col·lectivament la manera de satisfer les necessitats (alimentació, habitatge, mobilitat, oci, etc.).
Busqueta va fer servir una cita del Che Guevara sobre l’economia: “El socialisme com a forma de redistribució de béns materials no m’interessa”. El que cal, doncs, és crear les persones que siguin capaces de protagonitzar el socialisme, més enllà dels indicadors econòmics. Aquesta tasca exigeix generar una cultura i uns valors alternatius: per una nova societat sense explotació ni opressió.
Busqueta va cloure la seva intervenció afirmant que el procés cap a una societat diferent el farem nosaltres i que cal viure amb entusiasme i amb alegria una activitat que és productiva i és comunitària, perquè entenem que la societat diferent ha de ser per a tothom.
Seguidament prengué la paraula Antoni Infante, militant del Moviment de Defensa de la Terra de l’Horta i membre de la CUP d’Almàssera.
El seu punt de partida va ser el mateix que el de Busqueta: no podem construir el socialisme en una societat aïllada de les contradiccions pròpies del país i de les dinàmiques internacionals, ja que si les obviem desemboquem en l’utopisme. Marx i Engels eren gent seriosa i no van fer més que quatre pinzellades gruixudes sobre la societat socialista. 150 anys després hi ha hagut més experiències, que cal estudiar, internacionals o del nostre entorn més proper, com ara els processos de canvi social del 36, la sindicació de la classe treballadora o l’ús per part seva del cooperativisme.
Tanmateix, no podem crear un model de laboratori. És impossible construir el socialisme en un país aïllat, sinó que caldrà lligar el procés de construcció del socialisme en la nostra societat a la tasca de solidaritat internacionalista. Més enllà de les condicions econòmiques o tècniques, si no tenim en compte la correlació de forces a nivell internacional, no podrà prosperar.
Una altra idea fonamental és que el socialisme és incompatible amb l’autarquia. Fins i tot alguns països que han passat per etapes d'un fort aïllament (com Cuba o Corea del Nord) han tingut comerç internacional.
Infante considera que el socialisme és un procés i que si no avança cap al comunisme, retrocedeix. Perquè el capitalisme constantment tendirà a repetir una sèrie de valors que tenim molt interioritzats (escissió treball manual-treball intel·lectual, patriarcalisme, etc.) i que, per tant, podrien fer tornar-nos enrere. I va reprendre la cita del Che que havia fet servir Busqueta: “El socialisme econòmic sense la moral comunista, a més de no interessar-me, no garanteix la supervivència del mateix socialisme”.
Així doncs, les tres tasques de la revolució socialista serien:
- Promoure l’extensió de la revolució a nivell regional i mundial
- Iniciar la construcció de l’economia socialista
- Desenvolupar la democràcia socialista
Sobre la viabilitat del socialisme en una primera fase de caràcter constructiu, Infante va insistir en la idea que actualment els Països Catalans tenen un sistema de producció que podria garantir, a nivell de recursos, les condicions mecàniques i tècniques per posar les bases del socialisme, tenint clar que la conquesta del poder polític i econòmic és la fita fonamental per a qualsevol canvi. Cal plantejar això en tota claredat, cal un procés de control popular, horitzontal i amb elements coercitius bàsics per a l’expropiació.
En l’àmbit econòmic, el procés socialista no es basa tan sols en l’expropiació dels expropiadors, sinó també en la generació d’empreses d’economia social, potenciant el control popular en les empreses capitalistes que conviuran durant un temps, així com les empreses mixtes.
Pel que fa a la planificació econòmica, un element central, cal pensar-la allunyada dels models burocratitzats o hipercentralitzats: cal una planificació que sigui una suma de planificacions (locals, regionals, sectorials...). Pel que fa les cooperatives, cal tenir en compte que n’hi almenys tres tipus diferents: les que qüestionen el capitalisme, les que contemporitzen amb el capitalisme i les que directament són una expressió més del capitalisme. El cooperativisme socialista ho és en la mesura que està relacionat amb el procés socialista. On van els beneficis de la cooperativa: al moviment revolucionari per a prendre el poder. El mateix passa amb la banca ètica.
I quant a la relació entre economia i ecologisme, Infante va remarcar que de res serveix pensar en termes de socialisme si no som conscients que actualment estem abocats a una catàstrofe terrible a nivell ecològic. El marxisme no ha sigut mai productivista, pel que fa el corpus teòric. Encara que algunes experiències concretes de socialisme sí que ho han estat. I avui el socialisme o és ecologista o no és socialisme.
La clau de volta perquè aquestes transformacions econòmiques siguin un procés socialista es troba en l’autogestió i clarificació del conjunt de la societat, a través de l’aprofundiment de la democràcia socialista. Per a això cal implementar una mesura cabdal: reduir radicalment la jornada laboral. A hores d’ara ja existeixen les capacitats tècniques per a reduir a un terç la jornada laboral tot mantenint la productivitat actual. Així, augmentarien les hores per a formació, autoformació i participació política del conjunt de la població, cosa que garantiria el control democràtic de les empreses.
Cal un reequilibri del sistema productiu en funció del procés socialista. Actualment, les necessitats econòmiques són les necessitats dels negocis d’uns determinats sectors socials. Per això parlem de ports, carreteres, xarxa ferroviària... sempre pensats per a exportar. En canvi, convé apuntalar una economia molt més endògena (no autàrquica), molt més equilibrada socialment i territorialment, i profundament respectuosa amb el medi ambient i la vida.
Per tal de generar debat, Infante va esbossar un programa d’intervenció política, que tindria uns primers passos en negatiu per fer desaparèixer elements antidemocràtics: eliminar el militarisme i l’imperialisme (desconnexió de la UE i l’OTAN); canviar el sistema judicial, el sistema educatiu i el sistema familiar (per combatre el patriarcat); i reduir les religions a l’àmbit privat.
El vessant positiu del programa d’intervenció política hauria d’implicar una ampliació de drets individuals i col·lectius, per exemple aprofundint la nostra identitat cultural i eliminant de la cultura popular tots els vestigis de mercantilisme, o dotant-nos d’una forta xarxa de comunicació i de conscienciació.
Tot això anirà preconfigurant un nou estat, al servei de les classes populars, que vagi sent cada dia més transparent i cada dia més reduït.
En l’àmbit de la lluita ideològica ens cal:
- Superar l’escissió entre treball manual i treball intel·lectual, que és prèvia al capitalisme però que aquest ha portat a la seva màxima expressió.
- Superar la separació entre el món urbà i el món agrari. Si volem sobirania alimentària necessitem reequilibrar camp-ciutat.
- Anar cap a l’autogestió generalitzada de l’economia, l’administració i els serveis públics, amb una nova ètica del sector públic i del funcionariat (reducció de la burocràcia i atac a la corrupció).
- Superar la mercantilització, el fetitxisme i l’alienació.
I per encarar aquest procés no hem de perdre de vista que el subjecte polític revolucionari és el Poble Treballador dels Països Catalans, que és qui ha de fer la revolució. No la faran ni els partits ni la Unitat Popular.
