Ens trobem en un procés desbocat, que no obeeix a consignes nostres però tampoc a les de ningú altre; un procés que a voltes s'expressa de manera prepolítica i a voltes fa gala dels gens dels qui el vam parir. A tall d'exemple, el fet que ningú posi en qüestió que en un eventual referèndum el criteri per establir el dret de vot sigui el padró i no el cens, com va passar a les consultes municipals; atorgant dret de vot als catalans més recents. El fet que la genètica de l'independentisme estigui concebuda als nostres laboratoris és una garantia tranquil·litzadora que la reivindicació de la nostra identitat no derivi cap a posicions xenòfobes, com passa en molts indrets admirats pel seu civisme.
Podem fer autocrítica o podem felicitar-nos, possiblement podem fer totes dues coses —pessics i petons—, ara, el que és imprescindible és, immediatament després, actualitzar el GPS.
Els plànols històrics —ara se'n diuen fulls de ruta—, d'ençà de 1968, parlaven d'un creixement progressiu de l'independentisme entre les classes populars, intrínsecament lligat a l'alliberament social, i situaven alguna o diverses de les nostres organitzacions —que escindíem o reunificàvem— en el lloc capdavanter de la lluita. És evident, doncs, que no som exactament on preteníem. Tampoc és que ens haguem perdut: és simplement que, amb el que teníem, hem fet el que s'ha pogut. És simplement que, quan els factors ambientals ens han influït, no ha estat tan senzill com quan anàvem sols pel món només carregats amb ideologia. No es tracta de cap manera de conformar-nos i optar només a les medalles que per batalles guanyades ens pertoquin. Es tracta de recuperar la sincronia entre el nostre mapa i la nostra ubicació física.
Ni ens serveix de res negar que són independentistes aquells que no segueixen íntegrament els nostres preceptes, ni ens serveix de res imaginar-nos hegemònics.
Arribats aquí hem d'entendre que és possible que el procés d'alliberament nacional no culmini el dia que es proclami la independència, ni el dia que la comunitat internacional la reconegui. No haurà culminat el procés d'alliberament nacional perquè és possible que una part del territori català resti encara sota dominació dels estats espanyol i francès. I això, malauradament, no dependrà de nosaltres. Perquè si depengués de nosaltres no hi hauria problema. Això succeirà probablement així perquè una cosa és com dissenyes un procés i l'altra és com, en realitat, transcorre. I és clar que el procés —insisteixo— no transcorre com l'havíem dissenyat. Sembla que hi haurà estacions. És indiferent si ens agraden o les trobem inoportunes, el cas és que sembla que hi seran. Aleshores podem fer dues coses: o negar-ne l’existència fins que faci una hora que hi estem aturats o explorar-ne les possibilitats d'antuvi per si de cas hi parem.
És una possibilitat versemblant que part de Catalunya, el territori que comprèn la comunitat autònoma espanyola, se segregui de l'estat al qual pertany. Podem perdre'ns en el debat etern de si això és bo o és dolent de cara a la culminació de l'alliberament nacional —vietnamites contra irlandesos— o podem començar a preparar el pla d'acció des del minut u en cas que, efectivament ens aturem en aquesta estació.
I el fet que hi hagi la possibilitat versemblant que la comunitat autònoma de Catalunya passi davant i se segregui planteja una nova formulació que a la resta de Països Catalans pot trencar molts estigmes: "En cas que Catalunya esdevingui independent i l'estat espanyol quedi partit en dos, vostè es partidari de romandre com una autonomia d'Espanya o de federar-se amb el nou estat català?"
