Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Fi de partida
28/02/2013 Hemeroteca

Queden poques peces a l'escaquer. Tots els moviments possibles ja s'han practicat; totes les tàctiques, estratègies i maniobres imaginables ja s'han executat. El joc podria arribar a la seva fi d'un moment a l'altre. Només cal el coratge suficient per decidir-ho. Deixar caure el rei. I llavors, és clar, tornar a començar.

Aquesta és, segons la meva opinió, la situació actual del sistema monarquicoparlamentari espanyol sorgit de la segona restauració borbònica. El pacte de la Transició, lligat a l'oligarquia i l'amiguisme que se n'ha beneficiat durant dècades, està perdent el seu alè. Atònits, superant de molt les nostres pitjors sospites, assistim a un espectacle absurd d'acusacions, querelles i despropòsits. Com més va, més evident és que l'Estat espanyol està en un cul-de-sac de dimensions històriques. La pantomima del debat de l'estat de la (inexistent) nació n'és una prova. Els casos de corrupció, sumats a la farsa de l'espionatge, donen una bona mostra de la talla de molts dels seus protagonistes. Les jugades que havien fonamentat aquest règim que avui expira se'ns mostren amb cruesa i transparència. En destacaré tres.

Males companyies. La connivència entre la casta política i el poder econòmic és escandalosa, per bé que no deixa de ser un reflex del domini del capital sobre les institucions polítiques. El fenomen de la porta giratòria que recicla dirigents polítics en directius de grans empreses energètiques i entitats financeres rescatades amb diner públic és insultant. Però a més, els gegants energètics espanyols han mostrat la seva ineptitud en alguns episodis, com ara les apagades del 2010, i han segrestat els seus consumidors durant anys en un subministrament de serveis bàsics enmig de l'opacitat i l'abús. Que al damunt, la crisi la paguin els que menys tenen és horrorós. La indignació, davant de tot això, era simplement la conseqüència de tenir una mínima sensibilitat. Però a la indignació, l'ha seguida l'entusiasme: organitzacions en defensa dels drets dels consumidors, cooperatives d'energia, plataformes d'afectats per la hipoteca i contra els desnonaments... A la ràbia, comprensible i del tot justificada, s'hi ha afegit l'acció ciutadana, envigorida i proactiva.

Monarquia. L'Estat espanyol es fonamenta en la idea de “pàtria indivisible” i el símbol unionista per excel·lència és la monarquia. Negant el dret a l'autodeterminació als pobles que conté, l'Estat es va encastellar des del primer dia en l'immobilisme i la imposició. La bona salut de la institució de la casa reial durant molts anys va contribuir a escampar una pàtina legitimadora a aquest estat general de coses. Ara, però, la monarquia està més qüestionada que mai arran de l'afer Nóos i els seus esquitxos. I no només això. El dret a decidir ha vingut per quedar-se a Catalunya. Les accions antimonàrquiques de rebuig com la crema de fotografies del rei o el mateix “català emprenyat” s'han metamorfosat en accions constructives com les consultes per la independència o el ressorgiment del republicanisme. Novament, l'esbronc ha estat necessari. Però ara, també, convé gestar una alternativa il·lusionant.

Repressió desfasada. El Tribunal d'Estrasburg ha hagut de picar la cresta a l'Estat espanyol en diverses ocasions per les seves desfasades pràctiques repressives. A Catalunya, per exemple, l'ús de les bales de goma a manifestacions i les multes indiscriminades a vaguistes són casos recents d'aquestes pràctiques. La solidaritat està fent front a les multes i l'organització de la ciutadania forçarà un canvi de model en la seguretat.

S'obre un procés de ruptura amb el joc de sempre, una escletxa d'esperança. Reduir-ho a la lògica dels partits polítics seria fer-ho fracassar i allargar l'agonia d'aquesta embogida partida. La mobilització al carrer és més necessària que mai. Només depenem de nosaltres mateixos –i per això, almenys en aquest sentit, ja som independents.

Valora
Rànquings
  1. La campanya per convertir Via Laietana 43 en un espai de memòria compleix cinc anys de mobilitzacions
  2. Neix 'Ràfec', una nova revista d'història social i cultural des de la perspectiva materialista
  3. Josep Termes rebutja identificar nacionalisme i burgesia en una entrevista a Canigó de 1975
  4. Poble Lliure i La Forja rebutgen un front d'esquerres amb ERC, els Comuns i la CUP i aposten per reforçar l'independentisme rupturista
  5. Garzón es presenta com a víctima a TV3 i dona lliçons de democràcia
  6. Violacions greus de drets fonamentals de la policia contra els 600 cantaires
  7. 13 anys sense en Toni Lecha
  8. Sis mesos després, el cas de les Festes de Tardor torna al carrer: nova concentració per exigir responsabilitats polítiques
  9. Cinquanta anys després de la mort de mossèn Armengou, Reeixida, l’Ajuntament de Berga, el Casal Panxo i l’ANC homenatjaran la seva figura
  10. L'aplec del Canigó, la primera cita per a la regeneració de la Flama
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2026 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid