Primerament, i això és essencial, hi ha una qüestió d’enriquiment personal. Era una tasca que teníem ganes de realitzar i que ens ha omplert enormement com a persones. Per altra part, a més del “silenci històric” que existeix dins la societat illenca envers l’independentisme, també hi havia un “silenci historiogràfic”. Ningú havia treballat aquest àmbit de forma monogràfica amb uns mètodes historiogràfics, i és un buit que pretenem omplir.
La font principal ha estat la informació oral. Hem realitzat llargues entrevistes amb militants històrics de l’independentisme a les Illes. Posteriorment, les dades han estat contrastades i completades mitjançant el buidatge de la producció pròpia de les organitzacions independentistes a la que hem pogut accedir (des de publiacions periòdiques a adhesius passant per fulletons, tríptics, cartells, ets.), així com premsa i altres font bibliogràfiques.
El PSM és un partit ampli que inclou militància independentista i en recull una bona part del vot i darrerament ha iniciat un clar procés cap al sobiranisme. A més, tot i que encara li costa arribar a una part important de la societat mallorquina, històricament és el partit que més s’ha adaptat a la seva realitat (ha arribat a ser la segona força municipalista). Per altra part, també és una qüestió de militància a nivell local, a Pollença, un dels municipis on als anys 90, el PSM va aprovar mocions a favor del dret a l’autodeterminació.
Majoritàriament ha estat així. Les altres opcions sempre han estat molt minoritàries i de curta vida. L’únic exemple d’organització antiespanyolista i, alhora, anticatalanista, va ser una escissió molt efímera del PCE durant la Transició. Pel que fa a l’existència d’un independentisme de dretes, hi comença a haver certa presència a títol personal dins el principal partit regionalista de dretes Proposta per les Illes (PI), però és un partit recent i s’ha de veure com evolucionarà.
En aquest aspecte, el paper de l’OCB ha estat indispensable. Sense aquesta organització, segurament els percentatges de consciència nacional, especialment en defensa de la llengua, avui serien més baixos. També cal destacar el món de la música tradicional i noms com Toni Roig (Al Mayurqa) o Biel Majoral, que han ajudat molt a transmetre el missatge, i el ressò mediàtic que han arribat a assolir intel·lectuals clarament independentisme com Nadal Batle o Bernat Joan.
El moviment independentista ha estat majoritàriament d’esquerres (i revolucionari) a les Illes com, ja hem dit. Participa i ha participat de les principals lluites de la classe treballadora (per exemple, contra la precarietat laboral o les recents retallades del PSOE). Hem de dir, però, que tot i existir diferents sindicats amb cert arrelament al territori, especialment el Sindicat de Treballadores i Treballadors -Intersindical de les Illes Balears (STEI-i), el sindicalisme independentista dista encara d’estar vertebrat a les Illes.
Respecte a la defensa del territori, passa un poc com amb l’OCB, existeixen grups ecologistes com el GOB, GEN o GADMA que, tot i no ser independentistes, han col·laborat en expandir un sentiment d’amor al territori i de rebuig a un model econòmic i territorial promogut per l’establishment illenc. Així mateix, les organitzacions independentistes, especialment l’Esquerra Independentista, han participat i, fins i tot, promogut i encapçalat les mobilitzacions contra la corrupció i per protegir el medi ambient.
Si hem de ser sincers, desconeixem un poc la realitat menorquina, i no ens podem explicar ben bé perquè, però és així. Sense poder entrar en detalls, segurament ajuda a aquesta situació la realitat sociodemogràfica de l’illa i els seus vincles històrics amb el Principat, així com que la seva petitesa pot també haver influit en aquesta situació.
A les Illes, ve d’enrera l’existència de propostes d’aquest tipus (com Coloms a la Sala, als anys noranta, a Felanitx), però en els darrers anys han fructificat aquest tipus d’iniciatives i això és una bona notícia. Com es vertebraran en un futur és una incògnita i si, per exemple, poden donar lloc a una (o vàries) CUP, encara no se sap (tant de bò!). Aquesta gent sempre hauran de tenir present que una part de la societat d’esquerres i independentista de les Illes reclama una unitat d’acció de totes les forces sobiranistes.
Excel·lent. Al manco nosaltres. Teníem un cert sentiment de desànim després de la àmplia majoria absoluta obtinguda pel PP a les darreres eleccions, però la reacció de la gent ha estat brutal. La resposta a l’ofensiva del PP ha fet que persones al marge de qualsevol organització, que no havien militant mai o que feia anys que no ho feien es mobilitzessin.
A més, cada vegada hi ha més gent que entén que els responsables a les Illes de la crisi social, política i dels atacs a la llengua i la cultura pròpies són els mateixos, i que tenen noms i cognoms. Que tots actuam contra un mateix enemic. Hem de destacar a més, la importància dins aquestes mobilitzacions de l’Esquerra Independentista, amb campanyes com “A Mallorca en català” impulsada per Endavant (OSAN).
Per 3 o pr 4 es va multiplicar, en un any, el nombre d’assistents. I no es pot explicar només per un mimetisme amb Catalunya. Alguna cosa està canviant a les Illes, alguns tabús s’estan rompent. Com hem dit abans, cada vegada hi ha més gent que només veu una sortida a aquesta crisi econòmica, social, política: la independència. I a més, el Govern Balear, amb els seus atacs a la identitat pròpia, corrobora la idea de que fa falta un canvi profund a la nostra societat.
Creiem que la societat civil està passant per davant dels partits, i això obri tot un ventall de possibilitats. Fa poc es va crear l’ANC a Mallorca. Veiem el futur amb optimisme, però també amb cautela. Hem de fer-ho bé per canalitzar totes aquestes sinèrgies que s’estan creant i aconseguir vertebrar un país lliure, cohesionat, just i solidari.
