Estic trempat. Ja sé que no sóc l’únic, però la diada em va fer veure, per primera vegada en els darrers cinc anys, un poble optimista, ferm i rebel. Així que, tot i que ja s’ha escrit més sobre la Diada que sobre el 2-6 del Barça al Bernabéu, permetin-me incidir en uns aspectes crec que poc destacats.
Les explicacions comunes de la insurrecció catalana s’han centrat en dos arguments recurrents: el sentiment i la butxaca. Segons convenia, es deia que el procés era fruit d’una al.lucinació afectiva. Si hom volia acudir als clàssics: els catalans volen pasta. Des de l’independentisme s’han reblat ambdós arguments combinant-los i oblidant un tercer, per a mi molt més important: el de la sobirania política.
Afirmar que l’aixecament de l’11-S és independentista és cert però no diu gaire res. Per mi, el que és potent de veritat és el seu caire polític com a moviment destituent. Massiu, transversal i, el que és més insòlit, amb possibilitats de ser hegemònic i, potser, reeixit.
La seva importància rau en la impugnació total i innegociable a les institucions de govern i la seva sobirania.
Al carrer se sentia “independència” però el que es cridava era “república”. Es demanava una constitució pròpia del segle. Es volia poder ciutadà, separació de poders, lluita contra la corrupció. O sigui, és tant un moviment secessionista com (i això sí que em sembla decisiu) un procés constituent.
Anem a construir una República Catalana. D’acord. Però per mi, allò que avui és substantiu (la catalanitat) tindrà aviat un caràcter adjectiu. Que el nou Estat serà català és tan obvi que no mereix discussió. El que és important és que serà (ha de ser) estricta i virtuosament una república i no un Puerto Rico. No es tracta doncs d’una pugna entre “nacionalistes” i “espanyolistes” perquè el nacionalisme va morir el passat dia 11. Fins i tot trobo antiquada la paraula “independentista”. Som, hem de pensar que som, ciutadans de la nova república. Això és, com deia molt bé Manuel Castells, una autèntica revolució catalana (“amb tranquil.la determinació”, afegeix). I ho és, no pels gestos irats ni per la precipitació performàtica. Ho és perquè la gent que hi participa s’ha autoproclamat sobirana. I això no es donava a la península des del 1931.
Per això la República Catalana ha de ser molt més que “l’acompliment de velles i justes aspiracions d’autogovern”. El procés constituent ens ha de d’alliberar del Dumbo-killer de Botswana i trencar la Constitució del 1978 per fer-ne una altra sense els generals franquistes mirant per sobre la espatlla. Però sobretot ha de servir per repensar el dret, la geografia, la diplomàcia, la solidaritat i el medi des del segle XXI. Ens ha d’encarar amb els nouvinguts, la seva regularització i integració. Ha de ser un procés complet de reflexió sobre el que és un Estat i un poble en el nostre món. La República Catalana, com suggeria en Manuel Delgado al seu bloc, ens alliberarà, a més, del feixuc “doble eix” social/nacional que fot tanta mandra. Així, CiU ja no serà mai més el partit que defensa Catalunya a Espanya i esdevindrà el que realment és: el partit que defensa les oligarquies arreu.
II
Joan Subirats ho explicava molt bé en aquest mateix URL quan va destacar el profund parentesc, formal i ètic, entre l’11-S i el 15-M. La diada ha estat sense dubte el més gran èxit indignat, tot i que sembla que el mateix 15-M s’hagi fet l’orni sobre l’afer. I és estrany perquè, a la meva època, un moviment insurreccional sempre havia de fer allò que posés més nerviós l’enemic.
Què pot espantar més La Caixa? La possible pèrdua de “la unidad del mercado español” o una cassolada a la seva seu? Què fa trontollar més la monarquia? Un tuit catxondo sobre elefants o una mani que li ha obligat a escriure cartes ridícules a l’estil segle XVII? Com s’ha acollonit més Rosell? Amb la mani sindical del 15-S o amb la Diada? Què fa trontollar més l’agenda ‘neolib’ de la troica basada en la obediència trista dels pobles? Un ‘lipdub’ en una sucursal de Bankia o iniciar un procés constituent i popular a la panxa d’Europa amb el perill de contagi que suposa? Què ha espantat més els convergents? No fa falta contestar...
Per això em sorprèn i fins i tot m’irrita que molt militant d’aquí i de l’Estat que encara són fidels a la lànguida i entendridora ‘spanishrevolution’ girin l’esquena a la ‘Catalan insurrection’. Ja sé que és mes fàcil mantenir-se pur dins la radicalitat que contaminar-se amb burgesos, cristians, conservadors o socialdemòcrates que, en lloc de gafapasta porten barretina. Sempre és molt millor somniar revolucions que participar-hi.
Ara, si em dieu que la Tercera República a Espanya és mes propera i factible que la catalana, potser canviï d’opinió. Però ho dubto.
Molt militant conscienciat, amb l’excusa infantil que la estelada a la mà t’inhabilita per pensar en les retallades, s’estima més restar fidel al Borbó i el seu regne que encetar una República nova de trinca.
III
És obvi que aquesta desconfiança ve pel tòpic estès que, en una Catalunya independent, manarien sense oposició els convergents. Com si quedant-nos a Espanya no haguéssim de sofrir només CiU, a més de les castisses oligarquies del regne amb el PPSOE de regal. El cas és que no s’ha de ser gaire perspicaç per adonar-se que CiU no pilota la insurrecció: la frena. I aquí faig meva la preocupació de Carles Castellanos, vicepresident de la ANC, quan es queixava de l’espai lliure que estem deixant a les dretes a l’hora de dirigir el procés. Patim el risc que CiU pugui esdevenir en una mena de partit-estat a l’estil del Fianna Fáil irlandès (sempre en l’improbable cas que els convergents apostessin de veritat per la independència)
L’Artur Mas vol ser Atatürk, però pot acabar com Kerenski. Tot depèn de quan i com les masses que anaven per davant dels polítics a la mani prenguin el pols de la situació i es posin a dirigir-lo. Per això les properes eleccions haurien de ser, alhora, les de la incorporació forta de la protesta popular i dels valors republicans al procés constituent. Ho veig justet de temps, això sí. Si defallim, continuarà triomfant la oligarquia... en català, això sí.
