Quan la pressa és necessària

En una de les cartes d’Engels a Marx s’hi llegia. “En els grans processos històrics, 20 anys són igual a un dia, si bé és cert que després poden venir dies en què es condensin 20 anys”. Perquè això sigui possible calen bàsicament dues coses: la crisi d’un determinat model, i l’acció decidida dels qui pretenen superar-lo. El tren de la història no passa al nostre gust, sinó que té uns horaris força imprevisibles, i fa unes aturades molt curtes!

Estem vivint una d’aquestes cobdiciades oportunitats. L’autonomisme està tan ferit de mort com la pròpia legitimitat democràtica del Regne d’Espanya i les seves ínfules de grandesa econòmica. Alhora, l’independentisme ha esdevingut hegemònic al Principat, s’ha convertit en el paradigma de referència per a la majoria del poble (amb la ferotge oposició, això sí, de les més altes oligarquies). Tant és així, que la dinàmica política ens ha conduït a un avançament electoral que, a ulls de la majoria, té un caràcter plebiscitari. Per primera vegada en decennis, es percep com a possible i necessària la ruptura, i aquesta percepció s’assenta sobre una base real de crisi generalitzada del règim. Una ruptura que pot començar pel Principat, però que s’escamparà, sens dubte, a la resta del territori nacional molt més ràpidament del que alguns auguren, un cop es constati la viabilitat de la nova República Catalana.

En aquestes condicions, tot el que no sigui accelerar aquest procés de ruptura esdevé poc menys que una traïció. No és hora de dilacions, sinó d’accions decidides tant per part de la societat civil, com dels seus representants polítics, aquells que ja sigui per convicció o per condició, no han destacat precisament pel seu coratge en la defensa dels nostres drets. Serà, doncs, necessària una clara majoria sobiranista al Parlament, però esdevé fonamental la forta presència d’aquelles opcions independentistes desvinculades dels interessos de les elits econòmiques i compromeses en la defensa de la voluntat popular. Tan sols així podrem sumar més i més adhesions al projecte de República Catalana, vinculant-lo diàfanament amb la construcció d’una societat més justa i igualitària... i podrem evitar la resurrecció de la Ramoneta i la seva amiga. I caldrà, sobretot, que el poble organitzat segueixi mobilitzat i amatent al desenvolupament d’un procés que, com més curt sigui, més possibilitats tindrà d’arribar a bon port.