Fa molt de temps, en acabar la carrera d'Història, em vaig oferir com a voluntari al Departament de Benestar i Família amb la idea de fer currículum donant classes i retornar a la societat els coneixements que havia adquirit; la resposta que vaig obtenir de la conselleria va ser una carta en la que em proposaven participar com a voluntari en la Marató de TV3 que, encara a dia d'avui, es celebra. Trist país —vaig pensar—, en que l'únic treball voluntari que pot realitzar un llicenciat és col·laborar en un muntatge mediàtic agafant el telèfon o portant cafès amunt i avall.
Passats els anys, amb una societat en caiguda lliure on es torpedinen drets humans bàsics com són l'educació, la sanitat, el treball, l'habitatge i tants d'altres, TV3, la nostra, ens sorprèn amb una marató contra la pobresa que, ho diré sense embuts, em repugna; no perquè consideri que no cal ser solidari amb qui encara té menys que jo, ni perquè no calgui combatre l'exclusió des de tots els fronts possibles. Em repugna perquè equiparar la pobresa a una malaltia crònica, que és al que se solen dedicar aquests programes lacrimògens, equival a vendre la idea que la pobresa és un mal natural, endèmic, i consubstancial a la societat humana contra el que només es pot lluitar a base de caritat; cosa que, a més de ser mentida, resulta obscenament perversa.
Es podrien fer moltes coses, ara i aquí, per combatre l'exclusió social: es podrien dedicar els diners que s'han regalat als banquers a crear ocupació pública, expropiar els centenars de milers de pisos buits que actualment es cauen a trossos per tot el país i posar-los en lloguer a preu de mercat, és a dir, gairebé de franc; dedicar la potència repressiva de la policia a perseguir als defraudadors de la hisenda pública, per comptes de dirigir-la contra els qui encara s'atreveixen a protestar, augmentar els impostos als rics, potenciar les cooperatives, ajudar a la creació de xarxes d'economia solidària, i un llarg etc. que es desprèn només d'aplicar el sentit comú. El problema, però, és que resulta molt més senzill passar el plateret i mirar cap a una altra banda que incomodar als poderosos. I posats a fer maratons, que n'organitzin un contra la barra que gasten els nostres governants; seria, sens dubte, una gran tasca social.
