El diumenge es produí el segon #novullpagar, la segona concentració ciutadana als peatges dels Països Catalans convocada per la Plataforma No Vull Pagar. Les persones que participaren tornaren a rebutjar l’espoli permanent del nostre poble, l’extracció intensiva de recursos que no retornen i que és regulada, sostinguda i recolzada per l’estat espanyol.
Les autopistes de peatge que ocupen el nostre territori formen part d’aquest espoli. Amb les inversions amortitzades amb escreix, les concessions allargades injustificadament i sense vies alternatives viables, ens mantenen com a hostatges de grans empreses “privades” especialitzades en el negoci de rebre concessions públiques, en règim de monopoli i amb llibertat per a escanyar les persones usuàries. És un transvasament directe de rendes del treball a rendes del capital. Mentre, els recursos que ens fan falta s’inverteixen en obres faraòniques i sense rendibilitat pública del sistema radial d’infraestructures espanyol, promogut des del segle XIX i mantingut sense escletxes pel jacobinisme i pel neofranquisme, pel PSOE i pel PP.
I, front això, una sola persona encengué la flama del #novullpagar. Una persona, Josep Casadellà, feu esclatar les xarxes socials amb els vídeos que publicà al Youtube, especialment amb el que acaba amb la crida: “Si només ho faig jo no passarà res. Si ho fem tots no sabran que fer”. De moment, la concessionària Abertis reconeix que ha fet arribar més de 16.000 denúncies a les autoritats de trànsit i que ha d’afegir les més de 3.000 que recollí ahir.
Poc més de 100 persones, la majoria dones, signaren la Declaració de Sentiments de Seneca Falls (Nova York) de 1848, on es denunciaven les vulneració dels drets socials i civils de les dones. Es tracta del document fundacional del feminisme nord-americà, una referència per a totes les persones que han lluitat i lluiten al món per la justícia igualitària, per la fi de les discriminacions, abusos i injustícies que es cometen contra les dones sota el paraigües del sistema patriarcal i burgés.
Només Rose Parks es negà a obeir el conductor dels autobusos segregats de Montgomery (Alabama) quan, l’1 de desembre de 1955, li ordenà deixar el seient reservat pels blancs que havia ocupat. Aquesta acció fou el punt de partida del boicot als autobusos que va fer famós Martin Luther King. Només 4 joves estudiants demanaren un cafè al bar dels magatzems Woolworth’s de Greensboro (Carolina del Nord) on no servien les persones negres, l’1 de febrer de 1960. Es negaren abandonar aquell lloc fins que els serviren i es convertiren en els Quatre de Greensboro, referència de milers i milers de persones que participaren a les segudes de protesta per tots els racons dels EUA i que donaren un nou impuls al moviment de lluita pels drets civils.
Només unes desenes de persones, encapçalades per Mohandas Gandhi, iniciaren la Marxa de la sal el 12 de març de 1930. Quan arribaren a l’Índic eren milers, i seguiren el gest simbòlic del Mahatma d’agafar aigua amb les mans. Era la crida a trencar la llei colonial del monopoli de la sal, que la carregava amb un impost que havien de pagar fins i tot les persones més pobres i que prohibia la seua recollida. Amb aquesta acció, que acabà amb més de 60.000 persones a les presons britàniques, s’acabà amb el monopoli i es donà un pas cap a la independència que, juntament amb moltes altres accions tan definitives com aquesta, permeté l’arribada de la independència amb l’ajornament de la guerra mundial.
No importa com comença una lluita quan és justa. Qui es beneficia de la injustícia espera amb preocupació que la gent es desanime i insisteix el caràcter “minoritari” de la espurna inicial i de la flama que comença a cremar. És el que han volgut fer, per exemple, amb el moviment de rebuig al desmantellament a del sistema de drets socials que són de la ciutadania, de la sanitat i l’educació pública que tenen a la sala d’espera empreses tan “privades” com les concessionàries d’autopista i que somnien amb més hostatges amb les que omplir-se les butxaques.
I és el que han volgut fer amb el moviment contra els peatges. Però, malgrat les intimidacions i les amenaces amb multes sense base legal, cada vegada són més les persones que hem dit prou. La presència de Guàrdia Civil al peatge de Sagunt, que notificava la gent del #novullpagar que seria multada malgrat haver respectat escrupolosament el que s’estableix al codi de circulació, tant pel que es refereix a preferència de senyalitzacions com a obstaculització del trànsit, no és més que una mostra de la seua port a un moviment organitzat i amb unes reivindicacions més que justes.
Ahir omplirem i donàrem color a una AP7 que al País Valencià anava tan buida com les butxaques de la gent que l’hauria de fer servir. És la carretera vertebral que recorre el país des d’Alacant fins a Vinaròs i fins a La Jonquera, amb els últims peatges troncals, com no podia ser d’altra manera, a aquest municipi de L’Empordà i a La Vila Joiosa, la capital de la Marina Baixa. És la nostra via principal de comunicació per carretera. Que la creue un vehicle costa més de 60€ en peatges (més de 100, si és un camió), la qual cosa fa impossible el moviment de moltes persones. I ja n’hi ha prou: no volem seguir pagant els beneficis de les concessionàries que s’apropien del que és nostre i que s’hauria de mantindre amb els impostos que ens espolien.
