És ben sabut que la gran majoria de la gent està farta de viure la vida com la viu. Des del fet de no arribar a final de mes, fins a reconèixer no ser feliços per molt que es posseeixi. Les formes de tapar, camuflar, evadir-se o mitigar aquestes actituds de submissió a la impotència individualista del “res no canviarà”.
Així ho trobem en la gran majoria d'estadis, condicions, procedències o ideologies en els humans a dia d'avui. Principalment reconeixem el problema en la societat com funciona avui en dia. Bé sigui qui la reconeix com a neoliberalisme, capitalisme, consumisme, individualisme, partitocràcia, oligarques, nou ordre mundial, etc. L'eix del mal és ben conegut, malgrat que el camuflin en el dia a dia. Els enemics són ben clars per a qui no té benes als ulls per reconèixer-los, malgrat les paraules boniques repetidament insuflades a la població pels imponents mitjans de comunicació (minúsculs al costat de la força d'internet). Malgrat tot, res no canvia.
Poc que és veritat aquesta afirmació si contemplem tot el panorama. Però estructuralment i en el sistema res ha canviat, pràcticament, des del feudalisme. Més que s'han creat d'altres esferes entremig dels qui més tenen i els qui menys. Unes esferes de polítics dels bipartidismes de cada país, esferes de poders mediàtics i tot el reguitzell de consells directius de grans empreses que s'escudaven principalment en la classe mitja (classe treballadora hipotecada/esclavitzada) per garantir-se'n la continuïtat.
Tanmateix, les consciències de la gent s'han eixamplat com mai en la història. Arribant a tots els sectors socials, la consciència d'explotats i explotadors. En un número tan gran de gent i amb tanta interconnexió entre aquesta gran massa treballadora mundial, en qui es fonamenta tot el que coneixem de la societat.
Al mateix temps que és quan més confusió fan regnar els capitalistes a la consciència col·lectiva, ja que és quan més acabats estan. I la confusió real és ara, potser, saber d'on venim veritablement. Però no tenir clar cap on anem.
Així, les voltes de la història, que pensàvem cícliques i en què res canviaria, ens aboquen al dubte i a un bri d'esperança que no està tot perdut. Penseu què hauria passat si els remences en la seva lluita haguessin tingut l'arma d'internet de comunicar al món la revolta esclava que duien a terme. Podeu posar-vos en qualsevol lloc i moment de la història on la dignitat humana s'ha alçat i veureu que amb les armes que disposem avui en dia la victòria podria ser per al poble.
Per això cal que la gent que ja lluita s'inspiri per lluitar junt amb més gent i aquests s'hi sumin encara a més gent. Motius, formes i moments per batallar n'hi ha molts, i maneres també. Però l'important és la creença i la fermesa que sense lluitar no s'aconsegueix res. Que sol o sola, la societat se'ns menjarà i cauríem en l'actitud derrotista de qui es deixa portar pel corrent. Mentre que en col·lectivitat i per uns objectius comuns la vida recobra sentit i esperança en els valors humans. Tot i que en aquesta lluita col·lectiva també es batalli a diari, a la feina, la família, les relacions....
En aquest estat de confusió col·lectiu, la fermesa en la lluita, la fermesa en la raó de la dignitat humana és la constant que ens ha de portar a la revolució. Però no una revolució en les formes, la revolució del contingut. La revolució dels qui no trien ni merda ni merda retallada. Volem pa! Sabem fer el pa i el sabem compartir! Torneu-nos les nostres eines!
