No és d’estranyar que aquest siga el mateix personatge que va censurar uns fullets traduïts al valencià per una companya de la universitat incloent-hi les formes que ell considerava més valencianes. Excuse dir-vos que es tractava de faltes d’ortografia garrafals. Tampoc sorprén que siga el que va propiciar, en perfecta harmonia amb el rector José Alfredo Peris (abans Josep Alfred, un sorprenent canvi de nom a la inversa), la reducció de les matèries de valencià que incloïen continguts de sociolingüística: “Sense conflictes, Xavier, el valencià sense conflictes”, em deia José/Josep Alfredo/Alfred. Però és clar, en aquest cas la ideologia valencianista és de les que u es posa per a l’ocasió, per exemple, l’exaltació de la Fallera Major ja que l’autèntica, la que es du davall de la pell, és d’un espanyolisme aclaparador conjuntat amb un neoconservadurisme hipercatòlic que fa feredat. Això sí, sense oblidar el costat material, que per a això ha creat les seues pròpies empreses satèl·lit a les quals atorga les concessions de la universitat. Que el cel està molt bé, però de moment cal gaudir del tema terrenal. El que no sé és que en pensen d’aquests negocis els retors...
A ningú a la UCV li sorprèn a hores d’ara que hi haja llibres eliminats de la biblioteca (per exemple els meus); que haja existit una llista fantasma d’autors censurats en les bibliografies de les assignatures (Fernando Savater o Marx, per dir-ne un parell); que en psicologia evolutiva tinga un pes sobredimensionat el descobriment del pensament religiós per part del xiquet; que hi haja professors i professores que no dubten a desdir la comunitat científica internacional si el tema és l’avortament, el matrimoni homosexual o el sexe en general. Va ser famosa aquella que defenia que l’ús del preservatiu fomentava la SIDA. Per no parlar del que incloïa en les estadístiques de mortandat infantil els avortaments i els no naixements per l’ús del preservatiu.
Malgrat algunes iniciatives precioses, dutes més per iniciativa personal que institucional, i d’una part del professorat aliena a aquesta irracionalitat, amb la UCV el saber universitari ha tornat als temps de la inquisició amb professorat al qual se li crida l’atenció si permet que a les seues classes es vessen opinions contràries a la doctrina de l’esglèsia (la doctrina més reaccionària, hauria de dir) o que se li demana explicacions per donar massa veu a l’alumnat en temes delicats. “El professor ha d’eixir per dir la Veritat”, em va dir una vice-degana. Supose que seria la Veritat així, en majúscules, una veritat absoluta que pel fet de no existir justifica l’existència de la universitat, però no aquesta, les de veritat. “Una universitat, pel fet de ser-ho, no pot ser mai catòlica”, va dir un gran pensador catòlic. Almenys, hauríem de demanar que tractara d’ajustar-se a la veritat, sense arabovalencians del SXI parlant en valencià. I és que la ignorància és atrevida, i encara més la prepotència, i en el cas d’aquest personatget en posseeix de totes dos.
