Ahir 19 d'agost del 1991 va fer 20 anys de la data de l'ensulsida de la URSS. Una involució que tenia arrels profundes en la burocratització de l'estat socialista més important de la història. En aquesta data un grup de membres del Partit Comunista de la
Vint anys sense l'URSS [Andoni Baserrigorri]
Es compleixen en aquestes dates el 20è aniversari del que va ser el principi de la fi de l'existència de la Unió Soviètica. Qui això escriu ho recorda perfectament, com si hagués passat abans d'ahir, i és que a més, just fa 20 anys, vaig viure aquests esdeveniments als quals em refereixo des de Cuba.
Eren dies d'incertesa, tots i totes sabíem que estaven passant coses que canviarien el món i fins les nostres vides i militàncies i ja sabíem que s’havien donat esdeveniments que eren, fet i fet, irreversibles.
Recordo perfectament haver baixar al carrer des de l'Hotel Colina, a l'Havana i com em vaig sumar als nombrosos cercles de cubans i les que tractaven de saber què estava passant, al voltant del Granma i en veure’m europeu, com em cosien a preguntes ja que suposaven que pel meu caràcter de ciutadà europeu havia de conèixer notícies que ells no coneixien. No hi havia ni internet ni els mòbils, era una època diferent aquella que es vivia, en l'anomenada "guerra freda", autèntica continuació de la Segona Guerra Mundial.
A l'agost d'aquell 1991, es va produir a l'URSS un cop d'estat, que va ser un últim i desesperat intent de salvar l'estat soviètic, l'obra de Lenin. Va fracassar, entre altres coses, perquè no va comptar amb cap suport popular, i és que els i les ciutadans i ciutadanes soviètics estaven encantats per dos personatges que passaran a la història per la seva nefasta actuació aquells anys, l'alcohòlic Boris Ieltsin, autèntic pallasso fàcilment manejat per l’imperiaslisme que en el seu deliri etílic va passar del marxisme-leninisme més ortodox a l'extrema dreta, i l'oportunisme socialdemòcrata de Mikhaïl Gorbatxov, un altre que va fer carrera política al PCUS, per acabar besant les natges dels EUA, mentre ens venia pizzes en anuncis televisius .
Però no seria just atribuir la caiguda de l'URSS ni a una ni a dos ni tan sols a mil persones; la caiguda del gegant soviètic fou la conseqüència d'una degeneració ideològic-pràctica que va començar dècades enrere. El PCUS es va convertir en una mena d'oficina de col.locació de llocs de treball i lloc on s'aglutinaven el pitjor de la societat soviètica en la recerca de favors i prebendes. Aquest fenomen es dóna en el mateix instant que el partit comunista soviètic relaxa la teoria marxista, converteix el leninsme en una mena de religió oficial, en el que només semblen comptar frases i consignes sense reflex en el pràctic i converteix el seu paper d'avantguarda en excusa òptima perquè la classe buròcrata pugui exercir el seu rol de paràsit en la societat. No hi ha dictadura del proletariat, sinó dictadura de la burocràcia del partit. No hi ha participació de la militància en els debats polítics sinó un dir amén als dictats que vénen de dalt. No hi ha assemblees ni soviets sinó un centralisme democràtic que no és tal i que legitima el poder de la burocràcia.
Però l’URSS s'enyora, i si no, que li diguin a les desenes de milers de morts que ha ocasionat l'imperialisme des que va desaparèixer l'estat soviètic. Tot just estava calent el cadàver, van desencadenar la primera guerra del golf, i coneixedor l'imperi que la nova Rússia res havia de fer per frenar les seves ambicions imperials, ja de fet durant la primera guerra del golf encara existia l’URSS i poc va fer per exercir el paper que durant dècades va exercir de contrapes al feixisme nord-americà.
Els nord-americans van desencadenar la major ofensiva militar, política i ideològica de la història, sabent que ningú els anava a frenar. Van atacar l'Iraq, després les restes de Iugoslàvia, Afganistan, de nou Iraq i ara Líbia, per robar els seus recursos, en la certesa que en el seu camí no trobarien cap obstacle.
Van portar a terme centenars d'intrigues en els territoris de l'antiga URSS que han provocat milers de morts, en una orgia de sang que poc sembla importar a l'ONU ni a les tristament conegudes ONG.
Amb l’existència de l’URSS mai s’haurien donat aquestes situacions, perquè l’URSS proporcionava al planeta un equilibri necessari perquè els genocides de l'OTAN no poguessin fer-ne el seu camp de tir.
No hauria aparegut el reformisme insorpotable del FMLN ni d'altres guerrilla llatinoamericanes, perquè l’URSS exercia un paper de referència revolucionària que avui no tenim al món.
La caiguda de l’URSS va justificar el dogma neoliberal de la fi de la història i avui veiem que la història està més viva que mai. La lluita de classes continua present, viva, marcant els ritmes de la història a tots els països del món; la dialèctica és allò que només pot explicar tots els fets que assolen el planeta. No hi ha un triomf del capitalisme, perquè Àfrica és també capitalisme i Àfrica mor de fam. És que això és un triomf del capitalisme? Cada dia hi ha més diferències socials al món, els rics més rics i els pobres més pobres i això és també conseqüència de la caiguda de l’URSS, així com la frenètica carrera del món cap a posicions cada vegada més obertament feixistes.
Els que van ser ciutadans de l’URSS enyoren l’URSS. No és estrany, i és que tot i les mancances, a l’URSS es vivia millor que a la Rússia capitalista, on l'esperança de vida ha caigut en picat, i on la gent s'amuntega en les entrades del metro a la recerca de refugi mentre alguns canalles viuen amb grandeses, malbaratant els diners i l'estil dels grans empresaris del petroli àrabs. Curiosament, tots aquests individus provenen del PCUS, al quals em referia abans com la pesta buròcrata.
Existia també a l’URSS una base militant comunista que no va poder frenar aquests esdeveniments, i són els que avui s'han converit en l'esperança del país, a partir dels quals els valors que puguin transmetre facin renéixer les idees de Lenin.
I fora de l’URSS també enyorem el que va ser el projecte de Lenin, sense nostàlgies, i sabent que tonteries ideològiques de més d'un/es al marge que l’URSS va marcar del segle XX i va donar a la classe obrera mundial i als sectors populars una esperança que les coses es podrien canviar i que el capitalisme i el feixisme no són invencibles. Per això seguim sent comunistes dins de la nostra sensibilitat abertzale. Volem la independència d'Euskal Herria per construir el socialisme, el nostre socialisme, socialisme basc, però socialisme amb majúscules.
I com va dir aquell altre ... "Les idees emancipadores del marxisme, cobren renovada actualitat". És clar que sí, en la mesura que el capitalisme es mostra cada dia més atroç i feixista.
Eren dies d'incertesa, tots i totes sabíem que estaven passant coses que canviarien el món i fins les nostres vides i militàncies i ja sabíem que s’havien donat esdeveniments que eren, fet i fet, irreversibles.
Recordo perfectament haver baixar al carrer des de l'Hotel Colina, a l'Havana i com em vaig sumar als nombrosos cercles de cubans i les que tractaven de saber què estava passant, al voltant del Granma i en veure’m europeu, com em cosien a preguntes ja que suposaven que pel meu caràcter de ciutadà europeu havia de conèixer notícies que ells no coneixien. No hi havia ni internet ni els mòbils, era una època diferent aquella que es vivia, en l'anomenada "guerra freda", autèntica continuació de la Segona Guerra Mundial.
A l'agost d'aquell 1991, es va produir a l'URSS un cop d'estat, que va ser un últim i desesperat intent de salvar l'estat soviètic, l'obra de Lenin. Va fracassar, entre altres coses, perquè no va comptar amb cap suport popular, i és que els i les ciutadans i ciutadanes soviètics estaven encantats per dos personatges que passaran a la història per la seva nefasta actuació aquells anys, l'alcohòlic Boris Ieltsin, autèntic pallasso fàcilment manejat per l’imperiaslisme que en el seu deliri etílic va passar del marxisme-leninisme més ortodox a l'extrema dreta, i l'oportunisme socialdemòcrata de Mikhaïl Gorbatxov, un altre que va fer carrera política al PCUS, per acabar besant les natges dels EUA, mentre ens venia pizzes en anuncis televisius .
Però no seria just atribuir la caiguda de l'URSS ni a una ni a dos ni tan sols a mil persones; la caiguda del gegant soviètic fou la conseqüència d'una degeneració ideològic-pràctica que va començar dècades enrere. El PCUS es va convertir en una mena d'oficina de col.locació de llocs de treball i lloc on s'aglutinaven el pitjor de la societat soviètica en la recerca de favors i prebendes. Aquest fenomen es dóna en el mateix instant que el partit comunista soviètic relaxa la teoria marxista, converteix el leninsme en una mena de religió oficial, en el que només semblen comptar frases i consignes sense reflex en el pràctic i converteix el seu paper d'avantguarda en excusa òptima perquè la classe buròcrata pugui exercir el seu rol de paràsit en la societat. No hi ha dictadura del proletariat, sinó dictadura de la burocràcia del partit. No hi ha participació de la militància en els debats polítics sinó un dir amén als dictats que vénen de dalt. No hi ha assemblees ni soviets sinó un centralisme democràtic que no és tal i que legitima el poder de la burocràcia.
Però l’URSS s'enyora, i si no, que li diguin a les desenes de milers de morts que ha ocasionat l'imperialisme des que va desaparèixer l'estat soviètic. Tot just estava calent el cadàver, van desencadenar la primera guerra del golf, i coneixedor l'imperi que la nova Rússia res havia de fer per frenar les seves ambicions imperials, ja de fet durant la primera guerra del golf encara existia l’URSS i poc va fer per exercir el paper que durant dècades va exercir de contrapes al feixisme nord-americà. Els nord-americans van desencadenar la major ofensiva militar, política i ideològica de la història, sabent que ningú els anava a frenar. Van atacar l'Iraq, després les restes de Iugoslàvia, Afganistan, de nou Iraq i ara Líbia, per robar els seus recursos, en la certesa que en el seu camí no trobarien cap obstacle.
Van portar a terme centenars d'intrigues en els territoris de l'antiga URSS que han provocat milers de morts, en una orgia de sang que poc sembla importar a l'ONU ni a les tristament conegudes ONG.
Amb l’existència de l’URSS mai s’haurien donat aquestes situacions, perquè l’URSS proporcionava al planeta un equilibri necessari perquè els genocides de l'OTAN no poguessin fer-ne el seu camp de tir.
No hauria aparegut el reformisme insorpotable del FMLN ni d'altres guerrilla llatinoamericanes, perquè l’URSS exercia un paper de referència revolucionària que avui no tenim al món.
La caiguda de l’URSS va justificar el dogma neoliberal de la fi de la història i avui veiem que la història està més viva que mai. La lluita de classes continua present, viva, marcant els ritmes de la història a tots els països del món; la dialèctica és allò que només pot explicar tots els fets que assolen el planeta. No hi ha un triomf del capitalisme, perquè Àfrica és també capitalisme i Àfrica mor de fam. És que això és un triomf del capitalisme? Cada dia hi ha més diferències socials al món, els rics més rics i els pobres més pobres i això és també conseqüència de la caiguda de l’URSS, així com la frenètica carrera del món cap a posicions cada vegada més obertament feixistes.
Els que van ser ciutadans de l’URSS enyoren l’URSS. No és estrany, i és que tot i les mancances, a l’URSS es vivia millor que a la Rússia capitalista, on l'esperança de vida ha caigut en picat, i on la gent s'amuntega en les entrades del metro a la recerca de refugi mentre alguns canalles viuen amb grandeses, malbaratant els diners i l'estil dels grans empresaris del petroli àrabs. Curiosament, tots aquests individus provenen del PCUS, al quals em referia abans com la pesta buròcrata.
Existia també a l’URSS una base militant comunista que no va poder frenar aquests esdeveniments, i són els que avui s'han converit en l'esperança del país, a partir dels quals els valors que puguin transmetre facin renéixer les idees de Lenin.
I fora de l’URSS també enyorem el que va ser el projecte de Lenin, sense nostàlgies, i sabent que tonteries ideològiques de més d'un/es al marge que l’URSS va marcar del segle XX i va donar a la classe obrera mundial i als sectors populars una esperança que les coses es podrien canviar i que el capitalisme i el feixisme no són invencibles. Per això seguim sent comunistes dins de la nostra sensibilitat abertzale. Volem la independència d'Euskal Herria per construir el socialisme, el nostre socialisme, socialisme basc, però socialisme amb majúscules.
I com va dir aquell altre ... "Les idees emancipadores del marxisme, cobren renovada actualitat". És clar que sí, en la mesura que el capitalisme es mostra cada dia més atroç i feixista.
