Aquesta reforma s’emmarca en l’ofensiva neoliberal en què vivim immersos. Només mig any desprès de l’aprovació de la reforma laboral ara ha tocat el torn de l’inici del desmantellament del sistema públic de pensions, que tot i les seves limitacions (el 90% dels receptors de pensions contributives a l’Estat Espanyol perceben ingressos per sota del salari mitjà) hauria de ser una eina per a la distribució de la riquesa.
Aquesta reforma va encaminada a dificultar, encara més, l’accés de les treballadores i treballadors a una pensió del sistema públic, amb la intenció gens amagada que una part de les classes populars es vegi obligada a contractar fons de pensió privats, un gran negoci lucratiu per als grans fons d’inversió financers.
Aquest atac al sistema de pensions públic no ve de nou, tot i que l’actual crisi econòmica que viu el sistema capitalista i les crides a la contenció del dèficit públic fetes pels grans gurus de l’economia neoliberal han afavorit la implementació d’aquestes mesures antisocials. L’any 1995, l’informe del Banc Mundial de l’any 1994 ja apuntava la necessitat de reformar els sistemes de pensions fent-los més sostenibles i eficients en termes financers. Dit amb altres paraules, es pretenia obrir la porta al desmantellament del sistema públic de pensions per ser substituït pels sistemes de pensions privats.
Amb aquesta reforma es fa un pas més cap al desmantellament del ja precari estat del benestar. Es tracta d’una nova victòria del pensament neoliberal, assumit per grans sectors de la socialdemocràcia europea i, per descomptat, pels grans sindicats del sistema, a hores d'ara especialitzats a gestionar la misèria a canvi d'engreixar les seves arques amb subvencions.
Des de l’esquerra no podem restar impassibles i necessitem rearmar-nos ideològicament. Per què el sistema de pensions s’ha de finançar amb les cotitzacions dels assalariats i no amb els impostos? Per què hem de ser els i les assalariades i no les rendes del capital les qui aportin recursos al sistema de pensions?
Cal defensar l’actual sistema de pensions, no podem permetre’ns una nova retallada social, però cal avançar i plantejar alternatives reals a l’actual sistema.
S’ha demostrat que la sopa de lletres i les plataformes de reacció, a què molt sovint som assidus, tenen una durada i una capacitat limitada i, pitjor encara, no són alternativa a res, entre d’altres raons perquè els i les qui en formen part parteixen de plantejaments estratègics força divergents.
Només podrem fer passos per construir aquesta alternativa el dia que com a moviment polític creiem de veritat en la necessitat de construir la nostra organització de masses i un veritable sindicat nacional i de classe. L’ofensiva neoliberal no s’atura i s’està enduent per endavant part de les classes populars del país: si no articulem aquesta resposta sindical que tant necessitem al servei de la classe treballadora i de l’estratègia independentista, si no avancem en la construcció i consolidació d’una vegada per totes de la CUP com a referent de masses, no deixarem de ser la simple anècdota a ulls del conjunt de les classes populars del país.
