Llavors, com ara, la enorme despesa pública d'una visita com aquesta de
Benet XVI i l'etern problema dels vincles entre Església i Estat, mai
separats del tot, són una constant que Pedrolo aquell llunyà 1982 ja
posava el dit a la nafra.
El polèmic article també fa una aferrissada defensa de la llibertat i dignitat de la dona, que als ulls de Pedrolo l'Església discrimina i subordina. El text també qüestiona les posicions reaccionàries de l'Església en temes com el divorci, el dret a l'avortament, els contraceptius... en definitiva: la "moral de la sofrença i el càstig" que "ajuda a conservar situacions de privilegi". Igualment Pedrolo li retreu a l'Església que sempre es posicioni a favor " dels drets dels colonitzadors" en contra dels drets nacionals d'unes nacions oprimides, com la nostra, "l'existència de la qual sempre és regatejada".
Seria bo, reflexiona l'autor segarrenc, que els catòlics embadalits per la retòrica papal haguèssin aprofitat el viatge per formular-li preguntes i, sobretot, exigir-li respostes. Quasi trenta anys després, les paraules i reflexions de Manuel de Pedrolo dirigides a l'antecessor de Benet XVI, són exactament vàlides. Continuem esperant i exigint respostes. Fins quan? Joseph Ratzinger no ets ben rebut a Barcelona ni als Països Catalans.
Una altra lectura de l'hoste
Trista, tristíssima visita... Potser algú pensa que no hauria de fer-me'n ressó, per què no parlar-ne una mica si té incidències en la societat en la qual visc i que em preocupa pel seu conformisme? Per què he de callar quan la mateixa Església, per boca o ploma d'un dels seus alts dignataris, hi compromet tots els ciutadans en dir que la vinguda del dirigent espiritual de la catolicitat és una gràcia no tant sols per als creients, sinó també per als qui no creuen? Coneguda és l'afecció de l'Església a incloure indiferents, agnòstics i ateus entre els beneficiaris de la seva veritat des que les fogueres ja no són aconsellables...
El cap d'una Església inspirada en la humilitat i que predica les virtuts de la pobresa, ha passat (direu que és anècdota?) sumptuosament vestit (no sé si amb aquestes túniques fosforecents de què parlava la premsa) i desmesuradament escortat, ha despés cinquanta milions diaris i ha seleccionat (han seleccionat els seus agents) les ànimes que podrien atansar-se-li durant les grans celebracions. I, durant dies, hem assistit al desfermament de la lloança més eixelabrada davant els tòpics més reaccionaris del màxim representant d'una organització que mai no ha parat de frenar l'ànsia de coneixement dels humans que d'entrada sempre ha combatut les troballes científiques, com en dóna fe una llarga història de persecucions, i que s'ha oposat fermament a la llibertat d'expressió en condemnar, durant segles, obres i homes que no s'adherien als seus dogmes.
L'infal·lible no ens ha dit res, és clar, dels embolics financers del Vaticà ni dels epílegs sagnants que tenen algunes operacions el secret de les quals els fidels probablement no sabran mai; no ens ha dit res de maniobres obscures i d'inversions escassament evangèliques, però no s'ha estat pas d'alçar la seva veu contra el divorci, contra l'ús dels contraceptius, contra la despenalització de l'avortament, de segur perquè només la moral de la sofrença, del càstig, ajuda a conservar situacions de privilegi. Que ho digui, si no, la dona, aquesta dona que pel cap baix, l'Església discrimina, subordina, ja des que el papa Linus, al segle primer, establia, segons és fama, que no podia entrar al temple amb el cap descobert; aquesta dona que continua “distingint” avui quan, derogat aquell costum, encara no pot accedir a un sacerdoci monopolitzat pel baró.
I, tanmateix, les dones forneixen el gran tou del ramat. Són sobretot elles les qui busquen consol prop del pastor que parla d'alliberament d'ultratomba guanyats a través del sacrifici diari, de la repressió no tant sols de la carn, ans d'un món personal del qual la carn forma part sense que ho sigui tot. Hom es pregunta per què, però potser es podria suggerir, entre les respostes, que a la dona sempre se li ha fet més por amb l'excusa de protegir-la contra les seves febleses. Es cert, l'Església no li ha parlat mai de Lilith, la primera companya d'Adam i contemporània seva, però l'ha atabalada amb els desvergonyiments de la segona, eixida d'una costella, d'aquesta Eva dels nostres pecats, dels dolços pecats de l'home, dels quals tan sovint es vol que siguin els amargs pecats de la dona.
Hom diria que algú encara es venja, i anima els altres a venjar-se, de la puixança natural de la femella de l'espècie, la qual l'home tem des que una curiosa divinitat, degudament interpretada per l'Església, es girà contra allò que se'ns diu, havia creat. Sempre serà un misteri (i si l'Església en té la clau gràcies a revelacions no fetes públiques no ens la dóna) el perquè d'una facultat l'ús ple de la qual és penyorada per aquell mateix qui en feia do. Potser va semblar-hi que era massa meravellosa la joguina?
Cap misteri, però, no guanya el de l'amor que tantes vegades ha aconsellat d'emprar la violència física, empresonament, tortures i mort, contra els dissidents i acabades les grans carnisseries amb la pèrdua de poder temporal de l' Església, ha fet que hom procurés complicar la vida de la “ovella esgarriada”, no pas sempre pels seus costums, per la seva conducta, sinó perquè no anava a buscar-ne l'orígen o la inspiració en cap poder sobrenatural i en tenia prou amb la seva consciència d'home amant de la justícia, amb la seva dignitat de criatura pensant. Però, ai las!, el pensament és un crim quan no és ortodox, quan suscita la reflexió crítica i s'omple d'interrogants.
Allò que potser en podríem dir l'arrogància de l'Església és subterrània, sí, perquè es disfressa amb paraules de mansuetud, però es veu prou per poc que vulguis fixar-t'hi. Hauria estat un bon moment de fer-ho aquest viatge papal, quan els catòlics havien de formular preguntes i exigir respostes en lloc d'escoltar embadalits i aplaudir les monòtones retòriques del cap d'un Estat que, afegim encara, respecta els “drets” dels colonitzadors quan no es compromet sense reserves a favor dels oprimits, aquí unes nacions l'existència de les quals és regatejada i regateja qualsevol que calla o t'obsequia amb quatre mots de cortesia quan pot parlar i no ho fa.
Manuel de Pedrolo
AVUI, 11 de novembre de 1982
