Ara bé, no poden amagar que el centre capital de l'interès polític continua sent la televisió, el mitjà de mitjans, el que dóna poder i menjar, i que continua suscitant entorn d'un 90% de seguiment de les audiències. ¿Com quedarà reubicada, doncs, la TDT en el nou sistema d'ordenació previst? Més clar: ¿com quedarà distribuït el poder televisiu en el nou escenari digital de l'Estat? ¿Canviarà alguna cosa substancial? Sí i no.
Sota la batuta de ferro de la vicepresidenta Fernández de la Vega, el govern de Madrid ja ha adoptat decisions importants en televisió sense esperar l'aprovació d'aquesta llei general. Per què? ¿Quina justificació poden adduir per fer aprovar a corre-cuita mesures tan importants com la fusió de cadenes estatals (camuflada en la llei de 3 de juliol, de mesures urgents en matèria de telecomunicacions) o la supressió de la publicitat a TVE (en tramitació al Congrés a partir del ple del 8 de juliol)? Costaria d'entendre si no fos que ja estem avesats al caos interessat de les polítiques de la comunicació de PSOE o PP, preses a discreció segons interessos conjunturals i sense tocar res d'essencial del model de control unitari sobre la ràdio i la TV a tot l'Estat.
¿Per què no han procedit a crear fa anys una autoritat independent de l'audiovisual? Senzillament, perquè no interessava al PP ni al PSOE de ser fiscalitzats en una matèria tan sensible a les expectatives electorals. Sense haver promogut cap mena de consulta pública, ara tot són corredisses per complir, segons sembla, els terminis (desembre 2009) de transposició de la directiva europea de 2007 sobre mitjans audiovisuals. Res d'estrany que el conjunt de mesures recents hagin estat qualificades d'improvisades i arbitràries per diferents partits.
Tanmateix, no tot és improvisació. Darrere el desgavell aparent hi ha una estratègia ben calculada de llarg recorregut. El govern de Zapatero sembla actuar en tres direccions complementàries. Primera, crear i afavorir cadenes amigues, tot desactivant el recel de les enemigues, amb favors com l'eliminació de competidors en el mercat publicitari (TVE i possiblement les públiques autonòmiques). Segona, fer prevaler la unitat de mercat espanyol i en espanyol dels grans operadors o prestadors dels serveis audiovisuals. I tercera, reconduir les vindicacions nacionals de ràdio i TV de les nacions no castellanes de l'Estat en reclamacions purament regionals i regionalistes.
Resultat final? Serà molt més que una reforma. Serà la refundació del model televisiu de l'Estat, ideat ja en bona part pels governs del PSOE dels vuitanta. És a dir, un model de televisió amb grups de canals –ara la llei en dirà «prestadors de programes»– que es defineixen per la seva cobertura territorial, no per la seva vinculació a una llengua i una cultura. Uns són nacionals, i per tant tenen el dret –i el deure, no ho oblidem!– de cobertura de tot l'Estat (per descomptat) en espanyol. Uns altres són autonòmics, amb certa autonomia fins i tot lingüística, si és el cas. I uns tercers, locals. Televisions de primera, de segona i de tercera.
La implantació de la TDT, que és una bona coartada per a l'operació política, fa patent aquesta jerarquia territorial: en el paquet de canals o programes rebem obligatòriament tots els nacionals. A Olot o a Ripoll rebien sis o set canals: ara, amb la TDT, en reben uns trenta, amb molt bona qualitat, això sí pràcticament tots en espanyol. Hi hem guanyat? Zapatero, optimista i venedor de mena, ho resumiria amb un eslògan com aquest: adéu TVE, visca la televisió espanyola!"
