El 12 de gener de 1706 representa, tot i el tràgic desenllaç d’aquella
jornada, una de les pàgines més brillants de la història de Vila-real;
i les vila-realenques d’avui dia podem estar ben orgulloses de la gesta
dels nostres avis, els quals únicament van poder ser derrotats
mitjançant la més miserable de les traïcions…
Repassem un poc la història: el Conde de las Torres, un altre “dimoni
emplomat” i “incendiari malababa”, volia fer-se perdonar antigues
vel·leitats austriacistes i va suposar que les convulsions creades per
la revolta antisenyorial dels maulets li facilitarien guanyar el Regne
de València per a la causa borbònica; però, veient que els únics
resultats de la seua ràtzia eren sengles fracassos a Peníscola i Sant
Mateu, i adonant-se’n del perill que corria la seua reputació,
necessitava urgentment un triomf fàcil i va elegir com a víctima de la
seua venjança el nostre poble (que es trobava indefens, sense guarnició
militar i sense més protecció que la fèrria voluntat de resistència
exhibida pels seus habitants).
Això no obstant, després de tot un dia d’incessant combat, en el que
ancians i dones es van batre amb el mateix coratge i efectivitat que
els joves miquelets, l’exèrcit castellà –a pesar de gaudir d’una
aclaparadora superioritat– només va poder doblegar l’acarnissada
defensa dels vilatans valent-se d’un deshonrós ardit: pretextant raons
humanitàries (que els seus ferits pogueren rebre millor atenció mèdica)
va aconseguir que li obrírem les portes i –ai!– va desencadenar un
espantós carnatge…
Segons la pròpia declaració d’un cronista botifler, “entraron
por todas partes matando, quemando y saqueando: ni las venerables canas
del decrépito anciano, ni el tierno carmín de la rubo-rosa doncella, ni
el llanto de la madre cariñosa que apretaba contra su seno el hijo de
sus entrañas, ni el sagrado recinto de la casa del Señor pudieron
detener en su sed de venganza a la desenfrenada soldadesca”. Més de
300 morts i uns 200 presoners (és a dir, una quarta part del cens de
l’època), a més de l’“universal incendi”, provocat de forma
absolutament gratuïta quan ja havien acabat la batalla i el saqueig, és
el balanç d’aquella trista acció, que havia de servir de “general
escarmiento” per a tot el país: després d’“el desgraciat cas de
Vila-real” totes les viles austriacistes ja sabien què podien esperar
del Borbó.
Per saber-ne més:
