La participació russa en aquesta guerra de conquesta, bandidatge i robatori imperialista va aguditzar les penúries del poble i va evidenciar el veritable caràcter de classe dels imperialistes i la naturalesa de la monarquia tsarista. És precisament a partir del fet que l'exèrcit tsarista va ser derrotat a Polònia el 1915 (on van morir milers d'homes i dones, amb la pèrdua de territori consegüent) que va augmentar el descontentament de les masses russes, situació que va detonar en la Revolució de Febrer de 1917.
El 23 de Febrer de 1917, mentre es festejava el Dia Internacional de la Dona, el poble rus, cansat de l'opressió del govern tsarista, va iniciar la vaga general, llançant-se a la lluita revolucionària i arriscant-se en l’enfrontament amb els soldats del Tsar. Milions d'obrers, obreres, camperols i estudiants van ser els principals protagonistes d'aquesta revolució, que es va estendre fins al 27 de Febrer.
No obstant això, després de la insurrecció de Febrer els menxevics i els socialistes revolucionaris (que eren la direcció majoritària de les masses i per tant en els soviets recentment ressorgits), van lliurar el poder als liberals, que van organitzar el govern provisional i van intentar frenar la lluita de les masses per llibertat de premsa, la jornada de 8 hores, el control i racionament causats per la guerra, etc.
En aquesta situació, les masses obreres, camperoles i els soldats de tropa només responien als Consells (soviets). Així, al costat del govern provisional (el govern de la burgesia liberal), apareixen i es mantenen els soviets i el seu propi poder, produint-se una situació de dualitat de poders.
Aquesta revolució, malgrat que va derrocar el Tsar (gràcies a l'acció de milers d'obrers conscients i temperats formats en el partit per Lenin) no va assolir l’objectiu de posar la direcció del moviment en mans de l'avantguarda revolucionària.
És a partir de llavors que el partit bolxevic (que al febrer va patir la dispersió dels seus quadres, una important debilitació i la il•legalització), va haver d'afrontar la lluita per la direcció dels soviets, combatent políticament els menxevics i els socialrevolucionaris. Aquests defensaven una etapa de caràcter burgès (l’anomenada "democràtica" o "popular") en la revolució, justificant així el seu suport al govern de la burgesia. En el cas de menxevics, el socialisme era un objectiu per a un futur indefinit.
El govern provisional, lluny de lluitar contra la guerra, va impulsar noves ofensives en el front de batalla i les masses encara veien més llunyana la possibilitat de pau. Això, sumat al fet que la terra seguia en mans dels terratinents i el boicot dels patrons que sabotejava la producció, va fer inevitable l'esclat de la indignació de les masses, que es va expressar en diferents mobilitzacions d'Abril a Juny: ocupació de la terra i expropiació de bestiar i de collites per part dels camperols.
A les ciutats els comitès de fàbrica, els sindicats i els comitès de soldats van anar prenent amb les seves mans els principals problemes, des del control obrer de les fabriques i la producció fins a l'aprovisionament de la capital, així com la formació de milícies i guàrdies roges. Al capdavant d’això es trobava el partit bolxevic que va anar guanyant la majoria dels organismes de base revolucionària.
El règim de doble poder es va fer més inestable, a causa del fet que els interessos de cada classe eren irreconciliables. Els sectors d'avantguarda tenien a trencar amb els oportunistes com ara Kerensky (cap del govern provisional), els socialistes revolucionaris i els menxevics.
Van ser els bolxevics qui llavors organitzaren la manifestació del 10 de Juny al crit de: A baix els deu ministres capitalistes! i: Tot el poder als Soviets! Van ser els únics que mostraren que la solució a les demandes més sentides com eren pau, pa i terra tan sols podien ser resoltes quan els treballadors prenguessin el poder. Eren els moments decisius, que marcaven la consolidació del caràcter de la revolució envers la dictadura del proletariat recolzada per la pagesia i els sectors oprimits del camp i la ciutat.
Però al mateix temps, les grans masses encara no acompanyaven els sectors més conscients, a la qual cosa s’hi va sumar un moviment camperol que no estava en plenitud de donar tot el seu suport als soviets obrers. Situació que porta Lenin a exposar que Encara no és el moment.
Intentant aprofitar la impaciència de l'avantguarda, els liberals van buscar la finalitat de decapitar la revolució, amb una brutal repressió durant les manifestacions del 16 al 18 de juliol.
La posició dels bolxevics va ocasionar tot l'odi de la burgesia, que va impulsar campanyes de desprestigi i la cacera de bruixes contra els bolxevics acusant-los d'agents alemanys, empresonant dirigents i decretant il•legal el partit, fet que els va portar a la clandestinitat.
Encara en aquestes circumstàncies els bolxevics no deixaven d'organitzar-se per posar-se al capdavant dels obrers, soldats i mariners amb l’objectiu de reforçar la propaganda i reactivar les milícies revolucionàries, assolint el suport de totes les guarnicions i regiments, fins i tot vencent la batalla que lliuraven amb els cosacs que havien donat suport a Kornilov. Pertot sorgiren iniciatives d'organismes de base per a posar fi a la contrarevolució.
Després de l’intent de cop de Kornilov i del seu lamentable fracàs, les masses van atorgar la seva confiança als bolxevics, i aquesta vegada definitivament. La Revolució d'Octubre va tirant-se damunt per la força de la necessitat física. A diferència de la revolució de Febrer, qualificada d'incruenta, encara que a Petrograd va suposar moltes víctimes, la revolució d'octubre triomfava realment i veritablement sense vessament de sang... En els dies de Febrer es va posar de manifest tota la tasca realitzada anteriorment pels bolxevics durant molts anys, tot i que la direcció del partit encara no estava articulada del tot.
En els esdeveniments d'Abril, les consignes del partit van posar de manifest la seva força dinàmica, però el moviment es va desenvolupar espontàniament. Al juny s'exterioritzava la immediata influència del partit, però les masses entraven encara en acció dintre del marc d'una manifestació organitzada oficialment pels adversaris.
Fins al Juliol, el partit bolxevic, impulsat per la força de la pressió de les masses, no es llança al carrer contra tots els altres partits i defineix per fi el caràcter fonamental del moviment, no solament amb les seves consignes, sinó també amb la seva direcció organitzada. La importància d'una avantguarda compacta apareix per primera vegada amb tota la seva força durant les jornades de Juliol, quan el partit evita, a un preu molt elevat, la derrota del proletariat i garanteix l'avenir de la revolució.
Com a prova tècnica Miliukov (dirigent liberal) declarava referint-se a la importància de les jornades de Juliol, per als bolxevics l'experiència va ser sense cap dubte extraordinàriament útil per a ells... Era evident que quan es presentés l'ocasió de repetir l'experiment, el realitzarien d'una manera més sistemàtica i conscient ....
Quan es va reunir el segon congrés de tots els soviets el 25 d'Octubre, els bolxevics ja hi són majoria i lliuren el poder que ja es troba a les seves les seves mans.
Sota el tronar dels canons contra el Palau d'Hivern, es vota el programa del Congrés: El govern obrer i camperol creat per la revolució ... i recolzat en els soviets de diputats obrers, soldats i camperols proposa a tots els pobles bel•ligerants i als seus governs entaular negociacions per a una pau justa i democràtica ... resol abolir la diplomàcia secreta i ... la publicació dels tractats secrets signats fins al 25 d'Octubre de 1917. Queda abolida sense cap classe d'indemnització, la propietat territorial de la noblesa ... el dret d'utilitzar la terra pertany a tots els ciutadans ... que desitgin treballar-la amb les seves pròpies mans....
Per primera vegada a la història del moviment obrer, en aliança amb els camperols, les classes explotades instauraven el seu règim: un estat del proletariat, dels treballadors.
La classe obrera encara havia d'enfrontar-se a la guerra civil contra la contrarevolució burgesa que comptava amb el suport de 14 exèrcits imperialistes, abans de poder afermar el nou règim socialista i demostrar així a la resta del món la fortalesa de la revolució dels treballadors.
Independentment dels errors i desviacions posteriors, que van desvirtuar l'objectiu de la Revolució d'Octubre, l'exemple i els ensenyaments de la revolució russa encara estan vius.
Font: www.magec.info
Per saber-ne més:
Revolució Russa (Wiquipèdia)
