Els motius per plegar són els que dieu? Ens els podeu explicar amb més detall?
Sí, el motius tenen a veure essencialment amb la manca de temps percontinuar actualitzant el web amb l'assiduïtat desitjable. Tant les nostres obligacions familiars com laborals ens impedien fer-ho. S'ha de pensar que,per exemple, tenim una feina en què vas notant l'edat i el desgast psicosomàtic augmenta, de manera que els dies de cada dia el cervell no està prou relaxat per redactar articles per a Constrastant, que requereixen un cert grau de concentració. Quant a les obligacions familiars, més sovint que no es pensa hi havia una contradicció insoluble entre el temps que caldedicar a la família i el que es podia dedicar a Contrastant. També s'ha de tenir en compte que necessitàvem actualitzar les nostres lectures més o menys teòriques, és a dir, necessitàvem més temps. S'ha de pensar que abans d'engegar aquest projecte vam estar dos anys llegint llibres sobre periodisme, ja que la nostra formació en aquest camp era nul·la.
Vosaltres sou molt coneguts pel tema del recompte dels actes massius. Era
aquest el vostre objectiu?
No, és evident. Qualsevol que entri al nostre web i llegeixi el que hi ha
s'adonarà que els nostres interessos van molt més enllà que el recompte de
manifestacions o actes massius, que consideràvem que eren només un mitjà
molt gràfic per criticar algunes pràctiques periodístiques nefastes. Així,
des de l'anàlisi del discurs, hem volgut analitzar el tractament dels mèdia
convencionals d'algunes realitats conflictives, els discursos sobre la llengua o el discurs nacional espanyol de la majoria de mitjans que viuen i
treballen a Catalunya. Ens sembla que alguna cosa hem dit i aportat en
aquests àmbits, encara que reconeixem que la tasca feta en aquestes seccions
és menys "mediàtica" que el recompte d'actes massius.
Quines són les crítiques que feu als mitjans convencionals? Quina ha estat
la vostra relació amb aquests mèdia?
Entre d'altres, critiquem als mèdia convencionals que les seves pràctiques
estan dominades per rutines pernicioses, com ara la fe cega en les fonts
oficials. Des d'un punt estructural, també cal criticar-ne les dependències
econòmiques i polítiques, que són les responsables de, per exemple, la manca d'obertura del debat polític, com es va veure durant els referèndums
sobre l'anomenada Constitució europea i l'Estatut de Catalunya o es pot
comprovar diàriament en el tractament del mal anomenat "conflicte basc".
També es pot comprovar quotidianament aquesta manca d'obertura a les
seccions d'opinió dels diaris o a les tertúlies, monopolitzades des de fa
molts anys per una elit mediàtica omnipresent arreu, que sovint veu
remunerada la mateixa feina, o sigui, la mateixa opinió, per duplicat o
triplicat. A més, aquestes opinions omnipresents i monopolistes tendeixen a
propagar un discurs que propugna en general el manteniment de l'statu
quo econòmic i polític, mentre es barra l'accés a opinions més
crítiques amb
aquest diguen-ne consens.
Sobre la nostra relació amb aquests mitjans convencionals, n'hi ha hagut de tot. Ara no és el moment d'explicar anècdotes reveladores de quina és la lògica d'aquests mitjans. Només direm que per la nostra banda hem intentat fer-ne una crítica que defugís l'atac personal. També hem evitat una relació de familiaritat amb el món periodístic, cosa que ens ha resultat fàcil perquè nosaltres no venim d'aquest món. Mai no hem entès la promiscuïtat que hi ha, per exemple, entre l'àmbit polític i el periodístic.
Hauria estat possible el fenomen Contrastant sense Internet?
Sense voler idealitzar Internet, com fan alguns, és obvi que no. Internet
ens ha permès difondre un discurs amb un cost insignificant. A més, aquest
mitjà permet una rapidesa, una instantaneïtat, que no permet una revista,
per exemple, la qual hauria tingut si fa no fa el mateix impacte o menys pel
que fa al nombre de persones a què hauríem arribat. La gent no ho sap, però
en un primer intent de muntar Contrastant l'any 1997, havíem previst editar
un butlletí cada dos mesos. Aquest havia de ser el mitjà per donar-nos a
conèixer, ja que Internet no entrava en els nostres plans. És obvi que
aquest mitjà tenia un cost de producció (sense comptar-hi, és clar, les
hores de redacció d'articles) força més alt i, a més, entre la redacció dels
articles i la seva lectura podien passar ben bé tres mesos.
Vosaltres no sou periodistes, d'on surt el vostre interès pels mèdia?
Els nostre interès pels mèdia surt sobretot perquè n'érem lectors assidus i
la nostra indignació davant determinades pràctiques periodístiques anava en
augment. En certa manera vam canalitzar aquesta diguem-ne "ràbia" amb una
acció deconstructiva i alhora constructiva Parafrasejant el que es diu
sovint sobre els militars i la guerra, la informació és massa important per
deixar-la exclusivament a les mans dels mèdia.
Són tan espanyols els mitjans convencionals que hi ha als Països Catalans
del sud de l'Albera?
Sí, és evident. Són un dels agents més potents de producció i reproducció
del nacionalisme espanyol i, per tant, de la nació espanyola al nostre país
i això explica l'aintindependentisme bel·ligerant sigui un dels signes
d'identitat de la majoria d'aquests mitjans, de la mateixa manera que, com
afirmen Chomsky i Herman, l'anticomunisme és un dels signes d'identitat
dels mèdia convencionals nord-americans. Només cal observar de què parlen i
com ho diuen per adonar-se'n. El marc referencial últim és Espanya. El seu
nacionalisme espanyol voreja de vegades el ridícul, sobretot en l'àmbit
esportiu, com hem mostrat en alguns articles. I després, aquests mateixos
mitjans nacionalistes espanyols són el mateixos que imposen sense
envermellir com un principi de divisió inqüestionable de la realitat la
dicotomia maniquea i simplista que divideix les forces polítiques entre
nacionalistes i no nacionalistes.
Cal despolititzar la llengua?
És obvi que no. A més, és impossible en la fase actual del conflicte
lingüístic. Alguns confonen els desitjos amb la realitat i creuen que han
trobat la pedra filosofal per normalitzar el català. Es tracta d'un discurs
amb moltes ramificacions que seria llarg d'analitzar. Diuen que cal que el
català esdevingui la llengua comuna dels catalans i alhora que això passa
per despolititzar-la, que per a aquesta gent gent implica que no s'associï
amb un determinat sector polític, que ells anomenen catalanistes. Doncs bé,
aquesta associació és producte d'un conflicte nacional que no ha desaparegut
i del fet que la llengua catalana fins ara ha estat assumit per aquests
mateixos sectors com un senyal fonamental de la identitat catalana, de la
seva identificació. Com que el conflicte nacional és també un conflicte
sobretot entre dues identitats, la catalana i l'espanyola, que fins ara han
anat associades entre d'altres factors amb la identificació amb una
determinada llengua, i com que un conflicte nacional és un conflicte
polític, resulta, doncs, quimèric despolititzar la llengua. La connotació
política que atribueixen al català desapareixerà o bé quan no existeixi el
conflicte nacional perquè tots o la majoria ens considerem o bé espanyols, o
bé catalans, o quan el català deixi de ser un signe d'identitat,
d'identificació, dels catalans, supòsit que no plantegen en cap cas els que
parlen de despolitització de la llengua. D'altra banda, els diferents
processos de mormalització lingüística que ha estudiat per exemple Bernat
Joan mostren que s'arriba a un estadi de normalitat després d'un procés que
comporta una intensa politització de la llengua minoritzada. Quan aquesta
llengua arriba a l'estadi la llengua nacional normalitzada, deixa d'estar
connotada i passa a ser el terme no marcat en relació a qualsevol altra. Com
que és evident que el català és encara lluny d'estar normalitzat i
d'esdevenir la llengua nacional dels catalans, és obvi que difícilment es
pot despolitzar la llengua si volem assolir la normalització, tal com ens ho
mostren aquestes experiències.
Què penseu que heu aportat en aquests anys?
Deixant de banda el recompte d'actes massius, ens agradaria haver escampat
un cert escepticisme i dubte metòdic davant els productes informatius i
argumentatius dels mèdia convencionals. També creiem que, tot i no ser els
únics a fer-ho, hem ajudat, amb els mètodes que proporciona l'anàlisi del
discurs, a evidenciar el nacionalisme espanyol de la majoria de mitjans que
viuen i treballen als Països Catalans. Finalment, en l'àmbit del discursos
sobre la llengua ens sembla que hem mostrat tant les inconsistències del
discurs anomenat liberal com del cofoista, característic del regionalisme.
En aquesta secció també hem volgut revitalitzar i difondre la teoria del
conflicte lingüístic, que tant liberals com cofoistes tendeixen a
desacreditar.
Com valoreu la vostra incidència real en els mèdia convencionals?
Aquesta és una qüestió que s'ha de relativitzar perquè cal ser conscients
dels límits d'aquests mitjans. Per exemple, és obvi que amb relació al
recompte d'actes massius hi ha hagut una certa incidència, encara que no es
pot dir que aquests mitjans convencionals hagin abandonat determinades
pràctiques periodístiques nefastes que hem denunciat. En canvi, amb relació
a d'altres pràctiques que hem analitzat i denunciat la receptivitat
d'aquests mateixos mitjans ha estat pràcticament nul·la. Això es deu a tres
raons fonamentals: d'una banda a les dependències econòmiques i polítiques
d'aquests mitjans; d'altra, al fet que aquests mateixos mitjans actuen com a
agents polítics gens neutrals que volen incidir en la lluita política ja que
parteixen de determinats posicionaments polítics, raó per qual no difondran,
per exemple, les nostres crítiques al seu (sovint ridícul) nacionalisme
espanyol o al tractament de l'anomenat conflicte basc; i finalment, al fet
que alguns dels nostres plantejaments són discursos elaborats que xoquen amb
l'enganyosa simplicitat que busquen sobretot els mèdia audiovisuals.
Penseu que seria bo que algú recollís el vostre testimoni?
Per descomptat que sí. Amb un enfocament semblant o més ampli, que inclogués
per exemple temàtiques com la persistència de la dominació masculina, seria
convenient que algú ho fes. Ja ho hem dit abans, la informació és massa
important per deixar-la a les mans dels mèdia convencionals.
