La política institucional hauria de ser un servei a la societat, no una professió per a tota la vida. Però què passa quan els càrrecs, els privilegis i la supervivència parlamentària acaben pesant més que els compromisos que van portar algú a les institucions?

Gabriel Rufián va arribar al Congrés espanyol procedent de l'independentisme, amb un discurs de ruptura i la voluntat declarada de contribuir a la independència de Catalunya. Més d'una dècada després, continua a Madrid, mentre el seu protagonisme polític gira cada vegada més al voltant de la reorganització de les esquerres espanyoles.

La qüestió no és si sap parlar, provocar o aconseguir que les seves intervencions es facin virals. La pregunta és molt més senzilla: què queda de les seves intervencions quan desapareix l'efecte de la frase contundent?

La seva evolució planteja un interrogant sobre la professionalització de la política. Quan un representant construeix un protagonisme propi més enllà del partit que l'ha portat a les institucions, és legítim preguntar-se si respon a un canvi d'estratègia, a unes noves conviccions o també a la voluntat de garantir la continuïtat de la seva carrera política.

No és un fenomen exclusiu de Rufián. El parlamentarisme és ple de trajectòries en què els objectius inicials es dilueixen entre legislatures, negociacions, pactes i noves promeses. Allò que havia de ser un instrument de lluita pot acabar convertint-se en una finalitat en si mateixa.

I aquí apareix la gran contradicció: els ciutadans han d'assumir les conseqüències de les decisions polítiques, mentre que els representants poden continuar ocupant càrrecs malgrat no haver assolit els objectius que havien defensat. La responsabilitat dels càrrecs públics no es pot reduir a passar per les urnes cada quatre anys. Han de retre comptes de les seves decisions, dels compromisos incomplerts i dels resultats de la seva gestió durant tot el mandat. Ser elegit democràticament no significa disposar d'un xec en blanc.

No es tracta de negar el valor de l'acció institucional ni de qüestionar que els càrrecs públics rebin una remuneració per la seva dedicació. Es tracta d'entendre que ocupar una institució és assumir una responsabilitat temporal al servei de la societat. Una responsabilitat que exigeix compromisos, coherència, resultats i també saber quan cal deixar pas.

La política institucional hauria de ser un servei a la societat, no una professió per a tota la vida. El problema comença quan conservar el càrrec esdevé més important que complir els compromisos adquirits i quan allò que havia de ser una responsabilitat temporal es converteix en una carrera personal.