El 19 de novembre de 2025, l'Ateneu Barcelonès acollia un emotiu homenatge a Joan Rocamora i Aguilera. Amics, companys de militància i docents es reunien per recordar una persona que havia dedicat bona part de la seva vida a la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans, però també a l'estudi, la literatura i la transmissió del coneixement.
Un any després d'aquell acte, les paraules que s'hi van pronunciar mantenen tot el seu sentit. Perquè recordar Joan Rocamora no és únicament evocar una trajectòria personal, sinó també recuperar una manera d'entendre el compromís polític, la cultura i les relacions humanes.
La seva militància independentista va començar de ben jove, als anys vuitanta, en un context de reorganització de l'independentisme combatiu. Des de la Coordinadora de Col·lectius Independentistes d'Instituts fins a Terra Lliure, l'MDT i, posteriorment, Poble Lliure, va mantenir una continuïtat política que no es pot desvincular de les circumstàncies històriques que li va tocar viure.
La repressió de l'operació Garzón de 1992, que el va mantenir empresonat fins al 1996, va marcar profundament la seva vida. Però també va ser durant l'empresonament que va iniciar els estudis de Filologia Catalana, una decisió que acabaria obrint una nova etapa de dedicació a la recerca, la literatura i la docència.
Aquell jove militant que havia conegut la presó es convertiria en un investigador rigorós, doctor en Filologia Catalana amb una tesi sobre el teatre de Rossend Arús, i en un professor compromès amb l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes.
No eren dues vides diferents. Eren expressions d'una mateixa voluntat de contribuir al país des dels espais on podia ser més útil.
Pensar, escriure i preservar la memòria
Joan Rocamora va entendre que la memòria històrica no podia quedar reduïda a una successió de dates, noms i commemoracions. Calia documentar els fets, contrastar les fonts, recuperar testimonis i explicar les experiències de les generacions que havien protagonitzat la lluita independentista.
La seva aportació a Terra Lliure: punt de partida. 1975-1995. Una biografia autoritzada és una mostra d'aquesta voluntat de preservar una part de la història contemporània de l'independentisme.
També ho són els nombrosos articles publicats a Llibertat.cat, un projecte comunicatiu del qual va ser una de les ànimes i al qual va aportar reflexió política, coneixement històric i una mirada crítica sobre la realitat.
Però hi havia una altra dimensió, menys coneguda, que l'homenatge de l'Ateneu va permetre descobrir a molts dels assistents: la seva obra poètica. Una poesia que expressava inquietuds personals, reflexions existencials i compromisos col·lectius, i que mostrava una sensibilitat que complementava la fermesa de les seves conviccions.
La generositat com a forma de militància
Els qui van intervenir en aquell homenatge van coincidir a destacar una característica de Joan: la generositat.
Una generositat que es manifestava en la seva disposició a compartir coneixements, a col·laborar en projectes col·lectius i a reconèixer les aportacions dels altres.
No necessitava ocupar el primer pla per contribuir a una iniciativa. El seu treball, sovint discret, era una manera d'entendre la militància com una responsabilitat compartida.
Aquesta actitud també es va fer evident durant els darrers mesos de la seva vida, quan amics i companys van acompanyar-lo i van contribuir a fer realitat la publicació dels seus llibres.
Aquella resposta col·lectiva no va ser casual. Era també el reconeixement a una persona que havia dedicat molts anys a ajudar els altres.
Una memòria que ha de continuar viva
Recordar Joan Rocamora no hauria de significar convertir-lo en una figura del passat, sinó mantenir obertes les preguntes i les reflexions que van orientar bona part de la seva vida.
Quin paper ha de tenir el pensament crític en la militància? Com podem preservar la memòria de les lluites sense convertir-la en una commemoració buida? Com es transmeten a les noves generacions les experiències, els encerts i també els errors dels qui ens han precedit?
Són qüestions que travessen el seu llegat i que continuen plenament vigents.
En aquest sentit, els seus escrits, les seves investigacions i la seva poesia constitueixen un patrimoni que mereix ser conegut i difós, especialment entre les generacions que no van tenir l'oportunitat de compartir amb ell la militància, les converses o l'amistat.
Joan Rocamora ens va deixar una obra, però també una manera de fer: pensar amb llibertat, actuar amb coherència i compartir generosament allò que sabia.
Un any després d'aquell homenatge a l'Ateneu Barcelonès, mantenir viu el seu record és també una manera de reconèixer que la història de l'independentisme no l'han construïda únicament els grans esdeveniments, sinó les persones que, amb perseverança i compromís, han contribuït a donar-hi continuïtat.
I Joan Rocamora va ser, sens dubte, una d'aquestes persones.