El govern espanyol ha perdut políticament aquesta vaga general. I amb ell, bona part de la classe política espanyola que, durant dècades, ha administrat el règim del 78. No és una qüestió de xifres de participació ni de les interpretacions que se'n facin. És una valoració política sobre les responsabilitats acumulades d'un sistema que, cinquanta anys després de la mort de Franco, continua sense garantir unes condicions de vida dignes per al conjunt de la classe treballadora.

Adolfo Suárez va completar en només nou mesos, entre el setembre de 1976 i el juny de 1977, l'operació política que havia de permetre passar de la legalitat franquista a una nova legalitat parlamentària. De la llei a la llei, sense ruptura. Però per consolidar aquell nou règim calia una altra cosa: assegurar la pau social.

Els Pactes de la Moncloa de 1977 van marcar un punt d'inflexió. La força d'un moviment obrer que havia contribuït decisivament a combatre la dictadura va començar a ser canalitzada cap a la concertació social. CCOO i UGT, amb trajectòries diferents, van anar integrant-se en un sistema de negociació institucional que acabaria afeblint el protagonisme de les assemblees i la capacitat de confrontació de la classe treballadora.

Cinquanta anys després, el balanç obliga a fer preguntes incòmodes. S'han abaratit els acomiadaments, s'han endurit les condicions de jubilació i s'ha estès la precarietat, mentre la riquesa generada pel treball no s'ha traduït en una millora equivalent de les condicions de vida.

A aquesta realitat s'hi afegeix una crisi de l'habitatge que ha esdevingut una de les expressions més punyents de la desigualtat social. Els lloguers absorbeixen una part creixent dels salaris, els desnonaments continuen amenaçant famílies vulnerables i l'habitatge és tractat com una mercaderia i un instrument d'especulació, en lloc d'un dret fonamental. De què serveix tenir feina si el salari no permet disposar d'un sostre digne?

En aquest context, resulta especialment contradictori escoltar Pedro Sánchez reivindicant, davant la vaga, els sacrificis i les lluites que van permetre conquerir drets socials. Els treballadors no són menors d'edat als quals cal donar lliçons d'història. Els drets no van ser concessions dels governs, sinó conquestes de la lluita obrera. I les vagues no són instruments electorals contra l'oposició, sinó eines de confrontació amb qui exerceix el poder.

I que no ens tornin a espantar amb l'anunci que ve el llop. El llop no ha deixat de ser-hi. Les estructures de poder heretades del franquisme no van desaparèixer amb la reforma política, i les expressions autoritàries han continuat presents sota diferents formes. L'amenaça de l'extrema dreta no pot servir d'excusa per ajornar indefinidament els canvis socials i democràtics pendents, ni per exigir una vegada més resignació i pau social.

La pau social ha tingut un preu. I l'ha pagat, en bona part, la classe treballadora. No es pot confondre l'estabilitat de les institucions amb la justícia social, ni l'absència de conflicte amb la desaparició de les desigualtats.

Des dels Països Catalans, aquesta reflexió també ens situa davant la qüestió nacional. Davant la crisi del model polític i institucional espanyol, la perspectiva independentista planteja una sortida pròpia basada en la ruptura democràtica. Per avançar-hi, cal superar la por que ha condicionat tantes decisions polítiques.

No volem administrar la decadència d'un règim que considerem esgotat. Volem construir el nostre futur. I això exigeix perdre la por, recuperar l'organització popular i avançar cap a la independència.