És possible continuar creixent indefinidament en un planeta finit? L’article parteix d’aquesta contradicció per qüestionar un model econòmic que ha convertit el creixement del PIB, el productivisme i el consum en sinònims de progrés, malgrat l’agreujament de la crisi ecològica, les desigualtats i la precarietat.

Davant d’aquests límits, l’autor explora el postcreixement no com una renúncia al benestar, sinó com la possibilitat de redefinir-lo: produir i consumir menys allò que és superflu i ecològicament insostenible, redistribuir la riquesa, reforçar els serveis i les cures i decidir democràticament quines necessitats han de ser prioritàries.

Una proposta que pot semblar utòpica, però que l’article capgira amb una pregunta incòmoda: què és avui més utòpic, imaginar una societat sense creixement permanent o continuar confiant en un creixement infinit en un món amb límits?