En l’àmbit mundial hi ha tres maneres d’enriquir-se. No ho dic jo, sinó un informe d’Oxfam. Una és per herència; una altra, en funció de la relació que es tingui amb la classe política; i la tercera és per explotació laboral, és a dir, en un procés productiu o de prestació de serveis, l’empresari disposa d’una o diverses persones que fan la feina i n’extreu les plusvàlues que generen, o sigui que se’n queda els beneficis.
Diuen que això és normal, que qui hereta és perquè s’ho ha guanyat, sigui ell o els seus avantpassats. I no només s’ho ha guanyat, sinó que s’ho ha guanyat amb esforç. També diuen que l’empresari genera riquesa i que l’empresari és qui arrisca, però les dades no diuen el mateix.
Als Països Catalans, els darrers 35 anys, han mort 10.700 treballadors en accidents de treball. Durant l’any 2022, només a Catalunya, es van comptabilitzar més de 213.000 accidents laborals on van morir 111 persones; el 2023, més de 208.200 accidents i 103 morts; i el 2024 va tancar amb més de 206.900 accidents i 108 morts. Això vol dir que, en els darrers anys, a Catalunya, una persona perd la vida en un accident de treball aproximadament cada 3 dies. Unes xifres terrorífiques que passen desapercebudes davant l’allau d’informació i desinformació dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Terrorisme silenciat. Terrorisme patronal operant amb impunitat davant la mirada permissiva dels sindicats verticals.
I per posar un exemple no aniré gaire lluny, ja que ho vaig veure des de casa. El passat 18 de novembre, un treballador va caure al forat dels fonaments d’una casa en construcció, a la urbanització Caials 27 de Cadaqués. No tenia papers. L’obra no disposava ni de mesures de seguretat ni d’equips de protecció. Abans que arribés la Policia Local, diversos treballadors van córrer cap a la platja, per amagar-se. Al cap d’una estona ja hi havia Policia, Bombers, Protecció Civil i els sanitaris de l’ambulància i l’helicòpter. A causa de la gravetat de l’accident van necessitar, aproximadament, un parell d’hores per treure el treballador del forat, pujar-lo a l’helicòpter i sortir cap a l’hospital Trueta. L’endemà, a l’obra, hi havia pocs treballadors. Instal·laven baranes de seguretat i tots duien casc, però la farsa va durar 3 dies. Com que ni Inspecció de Treball, ni l’Ajuntament, ni cap administració van dignar-se a fer una inspecció per comprovar si l’empresa complia amb les mesures de seguretat o si tenia els treballadors assegurats, va tornar a treballar exactament igual que fins al dia de l’accident: treballadors sense contracte, sense papers i sense equips de protecció. Mà d’obra barata, que en diuen. I no, l’accident no va sortir a les notícies. Cap mitjà de comunicació ho va publicar. Ni televisions ni diaris. Ni d’abast nacional ni comarcal. Ni tan sols la ràdio local. Ni una paraula, enlloc. Accidents silenciats de treballadors invisibilitzats.
“L’empresari genera riquesa”, però s’aprofita dels treballadors més vulnerables, aquells que no tenen papers i, per tant, no tenen drets, per obtenir encara més beneficis. “L’empresari és qui arrisca”, però els morts, en accidents laborals, sempre són treballadors. Treballadors morts per cops de calor, caigudes des d’altura, cremades, atrapaments, talls o intoxicacions, ja sigui amb els productes químics emprats per treballar o amb l'alcohol amb què suporten i obliden la jornada laboral. Morts evitables, si les empreses no intentessin obtenir el màxim benefici econòmic a costa, fins i tot, de la seguretat.
En canvi, quan un empresari perd la vida en un accident, sol ser practicant algun esport, fent senderisme, esquiant, navegant o viatjant.
Segons sembla, l’empresari és qui arrisca la vida tot gaudint del temps i les plusvàlues extretes dels treballadors, que som els qui generem la riquesa mentre arrisquem les nostres vides treballant, un terç del dia, en unes empreses que no miren per la nostra seguretat. Aquest model econòmic basat en l’apropiació de plusvàlues i l’acumulació de riquesa a les mans de qui té els mitjans, o els habitatges, s’ha tornat més voraç, castigant, encara més, a qui fa la feina. La bretxa no para de créixer. Els rics cada dia són més rics mentre els treballadors perdem poder adquisitiu a marxes forçades. Treballadors empobrits i invisibilitzats.
I en un món on som invisibles, els cafès es preparen sols i arriben volant a les taules dels clients. Les cartes arriben soles a les bústies. Els vehicles s’arreglen sols. Els llits de les habitacions dels hotels apareixen fets per art de màgia i els banys nets i desinfectats. Els prestatges dels supermercats s’omplen automàticament de productes que no se sap ni d’on venen ni com hi arriben i a la caixa hi ha robots cobrant, a qui no cal ni saludar. El pa es pasta i s’enforna sol, i apareix tallat i embolicat als cabassos dels clients. Les deixalles s’autotransporten cap a la deixalleria. Les cases s’aixequen soles. Les persones grans es cuiden soles. Les avaries elèctriques i les fugues d’aigua se solucionen... És ben sabut: “gràcies a l’empresari, que és qui arrisca”.
No sé exactament què arrisca, però si sé qui pateix l’estrès, les lesions a l’esquena, les durícies a les mans, els dolors a les articulacions, les pèrdues auditives i de visió, les lesions per esforços o moviments repetitius, l’ansietat, els problemes de salut mental i totes les malalties derivades d’una vida dedicada al treball.
Continuen, dia rere dia, repetint el dogma de què “generen riquesa i llocs de treball, però els salaris que paguen ni tan sols garanteixen poder pagar un sostre. El que sí que han generat és la darrera fragmentació de la classe treballadora: el pobretariat,¹ la part de la classe treballadora que, tot i tenir feina, ens mantenim, constantment, en una situació precària i de pobresa material. Fins no fa gaire, per a la majoria, el treball era sinònim d’estabilitat, sostre i una vida digna. En canvi, actualment, per a la majoria el treball és sinònim d’inseguretat, inestabilitat i precarietat.
Les elits econòmiques han trencat el pacte que es mantenia des de la postguerra, en el cas d’Europa i els països occidentals, i des que va acabar la dictadura, en el cas de l’estat espanyol. El pacte en què els treballadors acceptaven el model capitalista i les negociacions sindicals, deixant de banda la revolució, a canvi d’uns drets humans i socials, d’unes democràcies i uns “estats del benestar” que garantien educació i sanitat públiques (i de certa qualitat), estabilitat, treball i uns salaris que permetien pagar el pa, el sostre i moltes necessitats elementals. Ja fa anys que els diversos governs, de tots colors, han anat retallant l’Estatut dels Treballadors i diversos drets aconseguits amb la lluita i l’esforç dels qui ens precedeixen però, darrerament, les elits econòmiques han dedicat molts recursos a controlar els mitjans de comunicació, les xarxes socials i les institucions polítiques per reforçar el seu poder i augmentar els seus beneficis, deteriorant els serveis públics i les condicions de vida de la classe treballadora.
Treballem les mateixes hores que els nostres pares, però tenim menys poder adquisitiu. L’habitatge s’ha convertit en una mercaderia impagable. Ens posem malalts i mentre esperem que ens atengui l’especialista a la nostra sanitat pública, retallada i col·lapsada, veiem com les mútues privades s’omplen les butxaques. Portem els nostres fills a “l’escola pública, de qualitat i, en el nostre cas, en català”, però les retallades, la falta de recursos, la sobrecàrrega de feina i l’increment de la complexitat educativa ja han passat factura i veiem com avança el deteriorament del sistema educatiu. Professionals cansats reclamant canvis i recursos urgents, alumnes desmotivats, barracons, escoles sense climatitzar, instituts on el català és pràcticament inexistent i un sistema al límit del col·lapse. I si sortim a manifestar-nos, ens peguen, ens multen i ens acusen de terrorisme o grup criminal. I mentre els drets que havíem conquerit retrocedeixen, s’incrementa la desigualtat entre els que fem la feina i aquells que només han heretat, que no treballen però disposen dels recursos necessaris per tenir treballadors produint una riquesa que no es reparteix de manera justa i que s’acumula a les butxaques dels qui més tenen.
El seu dogma de què “risc més esforç és igual a riquesa” ja l’hem sentit prou. En aquesta suma hi falta un factor imprescindible, i és que l’esforç i el risc dels treballadors invisibilitzats és igual a la riquesa que s’apropia la minoria que no treballa, és a dir, la minoria que ni s’arrisca ni s’esforça.
El nou model s’està implementant. Un model basat en una societat sense drets, que paga tots els privilegis, capritxos i excessos de les elits mentre sobreviu treballant en unes empreses, que són fàbriques de precarietat. No podem permetre que els rics continuïn decidint, en funció dels seus interessos econòmics, on i com vivim, què produïm, com ho distribuïm i com ordenem el nostre territori.
L’ofensiva és total. Davant d’això, si volem un futur digne, els treballadors dels Països Catalans només tenim una opció: unir-nos. Unitat per mobilitzar els carrers dels nostres barris i pobles i unitat per formar un front de masses capaç de disputar el poder institucional al projecte turbocapitalista i plutocràtic de les elits per començar una transició ecosocialista, planificant l’economia i posant les institucions, els recursos naturals i els sectors estratègics al servei de la classe treballadora.
*1 Pobretariat, llibre de Vidal Aragonès. Tigre de Paper 2025.