La clau del pany: L'asfíxia al Dret a l’Habitatge és un dels principals caldos de cultiu del feixisme

Aquest mes de setembre es compleixen 15 anys des de la posada en marxa del moviment de la PAH GIRONA a comarques gironines. I amb motiu d’aquesta efemèride, llancem un toc d’alerta a la desesperada sobre la greu situació que s’ha anat acumulant i que no es podrà resoldre sense polítiques molt i molt decidides que responguin a la situació amb un pla d’emergència per part de totes les administracions i també per part de la societat que ha de deixar d’utilitzar l’habitatge com a un bé per especular. 

La situació és tan greu que el feixisme està creixent i s’alimenta a l’Estat Espanyol sobretot de la manca de dret a l’habitatge, que afecta ja a sectors cada cop més amplis de la societat

Històricament, el feixisme i els autoritarismes no entren mai trencant les parets amb tancs. Entren de manera molt més subtil, aprofitant-se de les esquerdes que deixa un Estat quan incompleix els seus pactes fonamentals amb la ciutadania. A l’Estat Espanyol, l’esquerda més profunda i dolorosa és la violació sistemàtica de l'article 47 de la Constitució: el Dret a l’Habitatge. Quan la llar deixa de ser un refugi segur i esdevé un bé inassolible, el teixit democràtic es podreix i s'obre la porta a discursos de mà dura, odi al vulnerable i populisme reaccionari.

De la crisi hipotecària al desnonament invisible: el balanç de dues dècades de sagnia residencial

La memòria col·lectiva de la crisi financera del 2008 està indissolublement lligada a la imatge de les comitives judicials, els furgons policials i les veïnes posant els seus cossos per aturar desnonaments. Les persones que hem aturat desnonaments des dels moviments socials tenim incrustats als records moments molts durs impossibles d’oblidar.

En aquests moments, a comarques gironines ja pràcticament ni les PAHs ni altres moviments ja no s’aturen a la porta els desnonaments a causa de l’esgotament de la lluita, a la pèrdua de força per motius que més endavant analitzem i també per la baixada molt gran de presència als mitjans i a l’enduriment de les conseqüències d’aturar desnonaments a través de la Llei Mordassa.

Prop de dues dècades després, el discurs polític oficial insisteix que el pitjor de la tempesta ja ha passat, recolzant-se en unes estadístiques judicials que mostren descensos. No obstant això, una mirada profunda a les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), a la realitat dels carrers, dels Serveis Socials, oficines d’Habitatge municipals, a la Taula d’Emergències de la Generalitat i a les noves dades d’impagaments d’hipoteques, revelen que el problema no s'ha solucionat; simplement ha mutat cap a una violència habitacional més silenciosa, burocràtica i invisible.

Un dret suposadament contemplat sobre el paper a la Constitució i a l’Estatut d’autonomia, però vulnerat a la pràctica

Aquesta realitat de vulnerabilitat xoca frontalment amb el marc normatiu de Catalunya. L'Article 26 de l'Estatut d'Autonomia és contundent a l'hora de protegir la ciutadania: «Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d'establir per llei un sistema de mesures per garantir aquest dret». Així mateix, l'Article 137 atorga a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d'habitatge.

Tot i que les lleis i l'esperit de l'Estatut dissenyen teòricament una xarxa de seguretat per als col·lectius desafavorits, l'evidència judicial dels darrers quasi 20 anys, demostra que les garanties estatutàries han topat sistemàticament amb les lògiques del mercat immobiliari, la negligència o manca de voluntat política i les limitacions i topalls per d’un sistema judicial, que en gran part està dirigit encara a dia d’avui pel règim del 78 que el van deixar “lligat i ben lligat”

Més enllà del marc legal de l'Estatut, la gran paradoxa habitacional de l'Estat espanyol batega en el mateix nucli de la seva Carta Magna. L’Article 47 de la Constitució Espanyola proclama solemnement que «tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat» i encomana als poders públics promoure les condicions necessàries per fer-lo efectiu, impedint expressament l'especulació. No obstant això, la realitat jurídica rebaixa dràsticament l'optimisme del text: en estar ubicat dins del capítol dels "principis rectors de la política social i econòmica" i no pas en el dels "drets fonamentals", l'Article 47 no és exigible directament davant d'un jutge per aturar un desallotjament. Per a un llogater de Girona, de Salt o de qualsevol altre població de les nostres comarques, a les portes del desnonament, la Constitució esdevé així un títol declaratiu desarmat davant la duresa dels procediments civils d'execució forçosa sense alternatives habitacionals per part de les administracions ni tampoc al mercat lliure. 

El pecat original: L’onada hipotecària (2008-2013) a la desmobilització de la lluita

L'esclat de la bombolla immobiliària l'any 2008 va agafar l'Estat espanyol sense cap xarxa de protecció i les administracions van decidir rescatar als bancs i abandonar a les persones i famílies. Entre el 2008 i el 2013, el motor dels desnonaments van ser les execucions hipotecàries. Famílies que havien comprat un habitatge en ple deliri financer impulsat pel sistema bancari capitalista, es van quedar a l'atur a causa del contagi a l’Estat Espanyol de la crisi de les “subprimes” causada pels Estats Units i també per una legislació d'origen vuitcentista i  van perdre la casa, mantenint una gran majoria bona part del deute amb el banc. Uns deutes que els bancs han externalitzat a través de fons voltors i fons de titulitzacions, per treure’ls dels seus apunts comptables.

En aquesta primera fase, l'Estat va acumular centenars de milers de procediments judicials. Catalunya es va situar ràpidament a l'epicentre de la crisi. Va ser l'època de les grans mobilitzacions de les PAHs, les Plataformes d'Afectats per la Hipoteca, que van néixer teoricament per contrarestar la desesperança legal absoluta dels afectats. El moviment de la PAH es va posar en marxa l’any 2009 a Barcelona i va arribar a la demarcació de Girona el mes de setembre de 2011, quan es va presentar en una roda de premsa al Col.legi de Periodistes. Però els interessos per posar en marxa partits polítics per part d’alguns dels lideratges amb més poder dins del moviment, com el d’Ada Colau, la majoria de les PAHs van quedar controlades i desmobilitzades per l’acció dels nous partits Comuns i Podemos, que volien arribar a tenir càrrecs polítics i no rebre pressió del moviment social que els van servir de trampolí per aconseguir càrrecs polítics. 

La metamorfosi del conflicte: El drama del lloguer (2014-2019)

A partir del 2014, el perfil del desnonament va canviar radicalment. Amb un parc d'habitatges que havia passat de les mans de les famílies als balanços dels bancs i, posteriorment, a fons d'inversió internacionals (els anomenats fons voltor), el mercat del lloguer es va encendre.

L'any 2013, el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) va començar a desglossar els llançaments, obligat pel clam social. Els següents anys,  les dades van confirmar el gir de guió: els desnonaments per impagament de lloguer (regulats per la Llei d'Arrendaments Urbans, LAU) van passar a representar més del 70% del total. Només en el període fins al 2019, l'Estat espanyol va registrar oficialment 684.385 desnonaments. El districte judicial de Girona, que engloba municipis d'alta vulnerabilitat com Salt, va reflectir fidelment aquesta realitat, consolidant una mitjana d'entre 1.000 i 1.400 llançaments anuals en l'àmbit provincial.

La trampa estadística de la postpandèmia (2020-2025)

L'arribada de la Covid-19 el 2020 va forçar l'aprovació de l'anomenat "escut social" i de successives moratòries estatals per frenar els desallotjaments de famílies vulnerables. Sobre el paper, les xifres oficials van començar a caure de forma dràstica, un fet que el màrqueting polític va córrer a penjar-se com una medalla.

No obstant això, les dades amaguen dues grans esquerdes:

El col·lapse dels jutjats: La davallada de llançaments executats respon, en gran part, a la lentitud crònica de la maquinària judicial, agreujada per vagues de funcionaris, manca de personal crònica i organitzacions internes que no acaben de funcionar. Els casos es pausen, però no desapareixen. Al sistema judicial també li va bé la despossessió lenta de la classe treballadora, perquè la pressió sigui gradual i no causi un esclat social. 

El repunt invisible en origen: L'any 2025 es va tancar amb una baixada de l'11% en els desnonaments executats a l'Estat (25.540 casos), però en paral·lel, les execucions hipotecàries iniciades es van disparar un 35,6% (31.416 noves demandes). És a dir, la pressió dels grans tenidors als jutjats ha tornat a prémer l'accelerador, preparant una borsa de futurs desnonaments que s'executaran quan s'aixequin els dics de contenció legals.

A l'asfíxia judicial s'hi suma el "desnonament invisible": milers de famílies que abandonen les seves llars de manera silenciosa davant la impossibilitat de pagar pujades de lloguer inassumibles o per la recepció d'un burofax de no-renovació. Aquestes persones marxen abans que s'iniciï el procés judicial per por a les costes econòmiques i no surten a les estadístiques del CGPJ. És per això que està augmentant arreu l’amuntegament de persones en habitatges: pisos patera, famílies senceres en una sola habitació, pisos llogats per habitacions a preus impossibles, infrahabitatges, persones que viuen en cotxes, furgonetes, tendes de campanya o directament al carrer, màfies que ocupen habitatges buits i cobren a les persones desesperades, entre d’altres fenòmens que s’estan patint des de fa anys a causa de la impossibilitat d’accedir a un habitatge en condicions dignes. 

L’escut català a prova: Lloguers de temporada i topalls

Davant d'aquest escenari, Catalunya ha intentat fer valdre la seva competència exclusiva sobre habitatge. L'aplicació del topall de preus i l'ofensiva legislativa catalana per regular de forma estricta els contractes de lloguer de temporada i d'habitacions han marcat un punt d'inflexió. Aquestes normatives busquen tancar l'escletxa legal que utilitzaven molts propietaris per esquivar la LAU, apujant preus sense control i forçant l'expulsió dels llogaters quan s'acabaven els mesos de contracte fraudulent.

Tot i que aquesta regulació dóna noves eines de defensa als col·lectius socials i posa traves a l'especulació immediata, el seu impacte real en els desnonaments és de doble tall. Per un costat, ofereix un paraigua legal penalitzant el frau; per l'altre, genera una forta reacció del sector immobiliari, que respon retirant habitatge del mercat de lloguer tradicional o endurint els requisits de solvència, la qual cosa acaba barrant el pas directament a les famílies amb menys recursos.

Com s'encara el futur? Els reptes immediats

El panorama actual situa la qüestió de l'habitatge en una cruïlla històrica. El futur immediat es defineix per tres vectors clau:

L’efecte tap judicial: Les moratòries i els frens temporals tenen data de caducitat. Els col·lectius pel dret a l'habitatge advertim des de fa temps que, si no es basteix un parc d'habitatges públics de lloguer social d'emergència i de lloguers assequibles per a una bona part de la societat, la resolució dels milers de casos encallats als jutjats pot provocar una nova onada de llançaments massius.

La ineficàcia de les regulacions estatals i catalanes: La Llei pel Dret a l'Habitatge estatal i  les lleis del Parlament de Catalunya -desfetes pel Tribunal Constitucional, no ho oblidem!- no ha aconseguit rebaixar la pressió en zones tensades. La proliferació de noves formes de lloguer desregulat i les picaresques de mercat capitalista expulsen la població local dels nuclis urbans sense que l'estadística judicial en pugui seguir el rastre de forma immediata. Segons l'estadística del CGPJ, la demarcació global de Girona s'ha situat de manera reiterada en els primers llocs de tot l'Estat en taxa de desnonaments per cada 100.000 habitants.

La cronificació de l'exclusió: En territoris com el Partit Judicial de Girona (on s'acumulen més de 8.500 llançaments des de 2013), la problemàtica ja no és només la pèrdua de la llar, sinó l'exclusió d'arrel. La població vulnerable es veu abocada a un circuit d'infrahabitatge, amuntegament o ocupació en precari, convertint l'Estatut i de la Constitució en una burla, en paper rebregat sense sentit, pel que fa a l’habitatge.

Gairebé dues dècades després del crac del 2008, Espanya i Catalunya continuen tenint una assignatura pendent estructural. Celebrar una baixada en les estadístiques dels jutjats és, com a mínim, una temeritat política perquè el foc de l'emergència habitacional segueix cremant, només que ara ho fa de forma silenciosa i sense el focus mediàtic i quasi ni polític. 

La desprotecció en xifres: La realitat dels desnonaments

L'asfíxia no és una percepció abstracta, sinó una realitat diària mesurable. Les dades oficials del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) revelen el drama de milers de llars:

Desnonaments constants: Tot i les mesures de contenció amb les lleis que diuen promoure el dret a l’habitatge, a l’Estat Espanyol es van executar 27.564 desnonaments l'any 2024; el 2025 el nombre total de desnonaments va ser de 25.540. I les dades del primer trimestre de 2026 continuen registrant milers de llançaments: 4.005. 

Lloguers impossibles: El 74,5% dels desnonaments actuals es deuen a l'impagament del lloguer, fet que demostra que el problema ja no és l'accés a la propietat, sinó la impossibilitat física de pagar els preus abusius del mercat mensual.

Acumulació històrica: Amnistia Internacional recorda que Espanya ha superat els 500.000 desnonaments en la darrera dècada, una sagnia social sense precedents a l'Europa comunitària.

Quan una família és expulsada de casa seva o viu amb l’ai al cor, perd la fe en les institucions democràtiques. És el moment precís en què l’extrema dreta, o sigui la porta d’entrada al feixisme, ofereixen respostes falses, fàcils i violentes a problemes estructurals profunds.

L'especulació voraç i la inflació del sòl

Paral·lelament als desnonaments, l'especulació campa al seu aire amb total impunitat. Segons les últimes dades de l'Índex de Preus d'Habitatge (IPV) de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), el preu de l'habitatge ha registrat increments històrics.

Pujada rècord: El preu de l'habitatge es va disparar un 12,9% interanual a l'inici de l'any, marcant la pujada més bèstia registrada des del pic de la bombolla immobiliària de l'any 2007.

Segona mà prohibitiva: Les cases de segona mà van experimentar una remuntada del 13,5%, asfixiant definitivament qualsevol opció d'emancipació per als joves i classes treballadores.

El negoci de fons: Com han denunciat treballs periodístics de recerca —com documentals emesos a RTVE per Carles Tamayo—, grans fons d'inversió han adquirit edificis sencers per multiplicar-ne el preu, expulsant de manera directa els veïns de tota la vida. I això mateix s’està extenent també als habitatges disseminats. 

Com connecta el feixisme amb la manca d'habitatge?

La despossessió genera un estat permanent d'ansietat, ràbia i desesperació. El feixisme no necessita inventar la fúria; només necessita canalitzar-la cap als bocs expiatoris equivocats, manipulant la desesperació. 

La cortina de fum de l'alarmisme: En lloc de focalitzar el debat públic en el fet que el preu de l'habitatge supera els màxims històrics de la bombolla, la gran majoria dels sectors mediàtics de caràcter reaccionari bombardegen la població amb un alarmisme desmesurat cap a la "okupació" o la "inquiocupació". Així es desvia l'atenció de l'especulació dels bancs, dels fons voltor, la manca de mesures polítiques efectives i es criminalitza la pobresa. A través de la publicitat, que és una autèntica gota malaia que ens taladra els cervells, sectors com el de les alarmes estan fent l’agost perpetu. . 

La substitució de la justícia per la força: L'absència de polítiques públiques d’habitatge eficients és un camí aplanat a empreses privades de coacció que actuen al límit de la llei (o directament fora d'ella). Això legitima la idea feixista que la violència privada i el desallotjament extrajudicial són més efectius que els drets humans i les garanties judicials.

El trencament del pacte social: Si treballar 40 hores setmanals ja no garanteix un sostre on viure, ni tampoc fer-ho 50, 60 o més hores setmanals, la democràcia es buida de contingut real. Quan la ciutadania sent que les lleis només protegeixen el gran capital, se sent temptada per l'ordre autoritari que promet falsament protegir el "ciutadà nacional" enfront dels "altres" (immigrants, col·lectius vulnerables, minories).

Conclusió:

Garantir el dret a l’habitatge ha deixat de ser només una mesura d’assistència social o de protecció als col·lectius vulnerables; avui és, en essència, una qüestió de supervivència democràtica. Que un de cada tres infants o adolescents a casa nostra es trobi en situació de pobresa és la mostra més cruenta de com les noves generacions estan pagant el preu d'una crisi habitacional sostinguda en el temps. Mentre el sòl i la llar continuïn essent tractats com un actiu de casino, i les institucions permetin l’expulsió sistemàtica de la ciutadans dels seus propis barris, estarem alimentant el terreny on arrela el feixisme.

Aquest feixisme no necessita un cop d'estat per imposar-se; s'instal·la silenciosament cada vegada que un fons d'inversió o una entitat bancària desnona una família per especular amb lloguers turístics o de luxe. Però també penetra quan un particular decideix apujar desorbitadament les rendes del pis o pisos que té llagats o retirar el seu immoble del mercat residencial per derivar-lo al lloguer de temporada o per habitacions, prioritzant el lucre immediat per sobre de la funció social de la propietat. Aquesta dinàmica deixa una societat fracturada, desprotegida i que camina en la direcció de la barbàrie. En aquest escenari, l'argument de "jo faig el que vull amb el que és meu" no és només una mostra de insolidaritat, sinó una pulsió profundament perillosa que dinamita el sentit de comunitat. Com adverteix el refranyer, tal faràs, tal trobaràs, si continuem transitant aquest camí, el col·lapse social arrossegarà el 99% de la població. Negar-se a veure que l'esfondrament col·lectiu acabarà afectant tothom —fins i tot els qui avui es creuen fora de perill— és caure de ple en la tragèdia de la faula de la granota i l'escorpí: autodestruir-se per incapacitat de refrenar la pròpia naturalesa voraç.