El número 467 de Canigó. Setmanari català d’informació general, publicat el 18 de setembre de 1976, dedicava un ampli reportatge a la Diada celebrada una setmana abans a Sant Boi de Llobregat. El titular ocupava pràcticament dues pàgines: «100.000 catalans a Sant Boi».

Les fotografies expliquen gairebé tant com la crònica. Una plaça desbordada, carrers plens, senyeres, pancartes i gent arribada d’arreu. En una de les imatges es pot llegir «Prou opressió. Autodeterminació». Era la imatge d’un poble que, després de quaranta anys de dictadura, recuperava massivament el carrer.

Però aquell Onze de Setembre no es pot llegir amb els ulls d’avui ni presentar-lo simplement com la primera gran Diada de la democràcia. La democràcia encara no havia arribat.

Franco havia mort feia menys d’un any. Els aparells de l’Estat franquista continuaven dempeus i qualsevol manifestació pública depenia de prohibicions, autoritzacions i negociacions. La celebració de Sant Boi havia estat negociada amb el Govern Civil de Barcelona i la seva autorització representava, en definitiva, una concessió d’un poder que durant dècades havia perseguit qualsevol expressió pública de les reivindicacions nacionals catalanes. I, tanmateix, el país anava molt més de pressa que les concessions del poder.

Un 1976 amb l’horitzó encara obert

Sant Boi formava part d’un 1976 d’una extraordinària efervescència política, social i cultural. Era l’any del desplegament del Congrés de Cultura Catalana, que pensava la reconstrucció nacional en el conjunt dels Països Catalans. Era l’any del naixement del diari Avui. Era un moment en què els Països Catalans tenien una presència política i cultural molt més viva i en què les reivindicacions nacionals s’entrellaçaven amb les lluites obreres, veïnals, socials i culturals.

I aquell Onze de Setembre coincidia amb la recta final de la Marxa de la Llibertat.

Sota el lema «Poble català, posa’t a caminar», la Marxa havia recorregut aquell estiu pobles i comarques desafiant prohibicions, controls, identificacions i detencions. No era només una mobilització reivindicativa. Representava un exercici d’insubmissió: ocupar l’espai públic sense esperar que el poder franquista concedís prèviament el dret a fer-ho.

Aquí trobem una de les contradiccions més reveladores d’aquell 1976: Sant Boi havia estat negociat i autoritzat. La Marxa de la Llibertat havia practicat la desobediència. Però totes dues expressions sorgien d’un mateix país que recuperava el carrer.

«Que la prudència no ens faci traïdors»

Entre les intervencions d’aquell Onze de Setembre, una frase de Jordi Carbonell travessaria els anys: «Que la prudència no ens faci traïdors.» La frase no es pronunciava des de la comoditat de saber què passaria després. Era una advertència formulada quan la sortida del franquisme encara estava en disputa.

La prudència era comprensible. El dictador havia mort, però la dictadura conservava els seus aparells coercitius. La repressió continuava existint. Carbonell advertia, però, del perill que aquella prudència deixés de ser una necessitat tàctica i acabés convertint-se en renúncia política.

Perquè mentre el poble empenyia, les forces polítiques majoritàries començaven a orientar aquell impuls cap a l’horitzó de la reforma.

No cal atribuir a les cent mil persones de Sant Boi un únic projecte polític que no tenien. Tampoc no cal posar retrospectivament la paraula independència allà on el reportatge de Canigó no la posa. Cal, simplement, escoltar què deia aquell carrer.

I aquell carrer parlava de llibertats polítiques i nacionals, d’amnistia i d’Estatut, però també d’autodeterminació. I ho feia en un país on la Marxa de la Llibertat acabava de demostrar que una part de la societat no estava disposada a esperar que les llibertats fossin concedides des de dalt. La qüestió començava a ser, doncs, què es faria amb tota aquella força acumulada.

Quan recordar també vol dir demanar responsabilitats

Cinquanta anys després, el perill és convertir Sant Boi en una fotografia amable de la Transició: una gran manifestació unitària que conduïa inevitablement cap al retorn de la Generalitat, l’Estatut i el sistema autonòmic. Però el Canigó del 18 de setembre de 1976 ens retorna a un moment molt més obert. El desenllaç encara no estava escrit.

I és aquí on la memòria no pot limitar-se a commemorar. També ha de preguntar què se’n va fer d’aquella força popular, qui va contribuir a canalitzar-la cap a la reforma i qui va advertir que aquell camí comportava renúncies. No van faltar veus que ho denunciessin. Lluís Maria Xirinacs dedicaria bona part de la seva obra a analitzar críticament la Transició i les responsabilitats de les forces polítiques que, des de l’oposició, van acabar acceptant els límits de la reforma pactada amb els hereus polítics i institucionals del franquisme. Però aquella denúncia havia començat abans de la mort del dictador.

L’execució de Salvador Puig Antich, el març de 1974, havia mostrat fins on estava disposat a arribar el règim. Aquell mateix any, el sector que constituiria el PSAN-Provisional expressava amb el mateix nom de «provisional» la necessitat de preparar-se per a la crisi que s’acostava, davant la perspectiva que la desaparició del dictador no comportés necessàriament la ruptura amb el franquisme. La qüestió no era esperar que arribés la democràcia, sinó preparar-se políticament per a l’embat que havia de venir.

La reforma, però, s’acabaria imposant. Vindrien els pactes, la Constitució de 1978, els Pactes de la Moncloa. els estatuts d’autonomia i la consolidació d’un nou marc polític que deixava fora l’exercici del dret d’autodeterminació. Però això no significà que desaparegués l’altre fil.

Un fil que no es va trencar

Durant els anys vuitanta, una part de l’independentisme va continuar defensant allò que la reforma havia deixat fora: la Indepedència, els Països Catalans i la ruptura amb l’Estat esoanyol. Aquell independentisme va tenir encerts, errors i contradiccions, i va patir una repressió considerable. Però va contribuir a evitar que el nou marc autonòmic fos acceptat com el punt final de les aspiracions nacionals catalanes. Aquest fil continuaria durant dècades, transformant-se, ampliant-se i incorporant noves generacions i noves formes de mobilització. Fins que l’1 d’Octubre de 2017 milions de persones van tornar a situar l’exercici de l’autodeterminació i la desobediència al centre de la política catalana.

L’1 d’Octubre no va ser una repetició de 1976. Però tampoc no va sorgir del no-res. Va ser possible també perquè durant quaranta anys hi hagué persones, moviments i organitzacions que no van donar per tancat allò que la Transició havia volgut donar per resolt. Per això recordar Sant Boi cinquanta anys després no hauria de servir només per celebrar aquella gran manifestació.

La memòria combativa també obliga a recuperar les cruïlles, les renúncies i les responsabilitats. A recordar qui va administrar i frenar l’impuls popular per encaixar-lo en els límits de la reforma, però també qui va advertir d’aquell perill i va continuar preparant el camí per als embats que vindrien després. Aquell Onze de Setembre de 1976, davant de cent mil persones, Jordi Carbonell ho havia resumit en una frase: «Que la prudència no ens faci traïdors.»

Cinquanta anys després, la seva força rau precisament aquí: no és només una frase per recordar. És una advertència sobre les renúncies, una exigència de responsabilitats i una crida a no donar mai per acabat el camí que un poble encara vol continuar.