Fa cinquanta anys encara es podia flanejar en tren.

Flanejar era deixar-se portar, mirar, badar, observar la gent, perdre una mica el temps i, sobretot, no tenir gaire pressa per arribar. També es podia flanejar mirant per la finestra d’un vagó, deixant que el paisatge passés lentament davant dels ulls.

L’estiu de 1976 ho permetia. Pujaves a un tren i començava el viatge. No només el desplaçament. El viatge. Eren dues coses diferents. Per la finestra anaven passant els paisatges dels Països Catalans mentre el país, d’alguna manera, també començava a moure’s. Feia pocs mesos que havia mort el dictador i tot estava encara per fer, per discutir i, sobretot, per imaginar.

Aquell estiu es parlava del Congrés de Cultura Catalana, la Marxa de la Llibertat recorria pobles i comarques, es feien reunions, trobades d’escoltes, assemblees i discussions interminables. Es parlava de llengua, de cultura, de territori, de llibertats i de país. I entre una reunió i una altra, agafaves el tren. Podies arribar a l’Estació del Nord de València, baixar i donar una ullada. Caminar una estona, mirar la gent, perdre’t pels carrers i tornar a l’estació sense aquella sensació que cada minut havia d’estar programat.

Més amunt, l’Estació de França de Barcelona encara tenia aquella solemnitat ferroviària de les grans estacions. Els trens entraven sota les marquesines i semblava que des d’allà es podia anar a qualsevol lloc. Després venien Girona, Figueres i Portbou. A Portbou el viatge canviava. Hi havia la frontera, les vies, els ferroviaris, els tràmits i aquella sensació tan particular d’haver arribat al límit d’alguna cosa que, en realitat, continuava a l’altra banda.I continuaves. Cotlliure. Perpinyà. El paisatge havia canviat una mica, però continuaves reconeixent coses. Els noms, les muntanyes, la llum, alguna paraula sentida al carrer. Viatjar així també era una manera de descobrir que el país era més llarg que les fronteres administratives.

No calia cap gran proclama. N’hi havia prou amb mirar per la finestra.

Han passat cinquanta anys. Teòricament, avui hauríem de viatjar molt millor. Els trens són més ràpids, tenim telèfons que ens diuen a quina hora arribarem, podem comprar un bitllet des de casa i podem saber en cada moment on som. O això ens pensàvem. Perquè avui puges al tren i la primera aventura consisteix a saber si sortirà. La segona, si arribarà. I la tercera, quan. No saps si trobaràs seient, si hi haurà una avaria, una incidència, un retard inexplicable o una nova interrupció. Els vagons van plens, les estacions també, i durant l’estiu la massificació turística converteix determinats trajectes en una prova de resistència.

Hem guanyat velocitat i hem perdut tranquil·litat. Potser és aquesta la paradoxa. Fa cinquanta anys els trens eren més lents, però podíem viatjar sense aquella sensació permanent que alguna cosa fallaria.

Miràvem per la finestra. Ara mirem el mòbil per saber quants minuts de retard portem. Abans baixaves en una estació perquè et venia de gust donar-hi una ullada. Ara, si el tren arriba a l’hora, gairebé tens por de baixar-ne, no fos cas que el següent no aparegui. I així hem anat perdent una cosa aparentment insignificant: el dret a badar.

El dret a fer un trajecte sense convertir-lo en una cursa. A veure com canvia el paisatge. A descobrir una estació. A parlar amb algú. A deixar que durant unes hores el temps passi a la velocitat del tren. A flanejar. Potser també hem perdut una determinada manera de mirar el país.

Aquell estiu de 1976, mentre uns caminaven amb la Marxa de la Llibertat, uns altres discutien sobre el futur de la llengua i la cultura en el Congrés de Cultura Catalana i molts intentaven imaginar què havia de venir després de quaranta anys de dictadura, els trens cosien silenciosament el territori.

València, Barcelona, Girona, Figueres, Portbou, Cotlliure, Perpinyà. No era només anar d’un lloc a un altre. Era descobrir que darrere de cada estació hi havia un tros de país. I que entre una estació i la següent hi havia un paisatge que també explicava qui érem. Cinquanta anys després podem intentar fer el mateix recorregut.

Però ja gairebé no podem flanejar en tren. Perquè per flanejar cal temps, una finestra i una certa despreocupació. Cal poder pujar a un tren sense pensar tota l’estona què passarà a la propera estació. Potser algun dia recuperarem aquella manera de viatjar.

Mentrestant, quan aconseguim trobar seient, el tren surt i no hi ha cap incidència, encara podem deixar el mòbil una estona.I tornar a mirar per la finestra.