Les ciutats no desapareixen quan s'enderroquen els seus edificis. Desapareixen molt abans: quan deixem de caminar-les. Quan deixem d'observar-les. Quan els seus carrers es converteixen únicament en espais de trànsit, de consum o d'espectacle. Una ciutat continua existint mentre hi ha algú disposat a recórrer-la sense pressa, a escoltar-ne les veus, a reconèixer-ne la memòria i a descobrir-hi allò que la velocitat amaga.

Aquest algú és el flâneur.

La paraula francesa podria traduir-se simplement com «el passejant». Però seria una traducció pobra. El flâneur no camina per arribar a un lloc, sinó per comprendre'l. No es mou empès per la urgència, sinó per la curiositat. Fa del passeig una manera de pensar.

Quan Charles Baudelaire el va convertir en protagonista dels seus escrits, el París del segle XIX començava a transformar-se sota l'empenta de la modernitat. Els grans bulevards substituïen els carrers antics, els aparadors il·luminaven les noves avingudes i les multituds inauguraven una manera desconeguda de viure la ciutat.

Però fou Walter Benjamin qui va entendre que aquella figura aparentment ociosa amagava una profunda dimensió política. El flâneur era l'últim ciutadà capaç d'observar la ciutat abans que aquesta quedés completament sotmesa a la lògica del capital. Caminava sense comprar. Mirava sense consumir. Descobria allò que el ritme frenètic de la modernitat feia invisible.

Potser avui el necessitem més que mai.

Vivim en una societat que ha convertit la velocitat en un valor moral. Tot ha de ser immediat. Les notícies duren minuts. Les converses es fragmenten en missatges. Els vídeos es consumeixen en segons. Els algoritmes decideixen què veurem, què llegirem i fins i tot per on caminarem.

Ens desplacem constantment, però cada vegada habitem menys els llocs.

La ciutat contemporània tampoc no convida a passejar. Ens convida a consumir. Les places s'omplen de terrasses que converteixen l'espai públic en un espai privat de pagament. Els centres històrics es transformen en escenaris turístics. Els comerços tradicionals tanquen mentre les mateixes franquícies ocupen els carrers de Barcelona, Girona, Palma, València o qualsevol altra ciutat europea. Els habitatges deixen de ser llars per convertir-se en actius financers.

La ciutat esdevé un producte.

I quan això passa, també canvia la manera de mirar-la.

El turista hi busca una experiència. L'inversor hi veu una oportunitat de negoci. L'algoritme hi calcula el recorregut més eficient. El consumidor només hi entra per satisfer una necessitat.

Només el flâneur continua veient-hi una comunitat.

Caminar sense objectiu és una forma de resistència perquè obliga a recuperar el temps. Permet descobrir aquell forn que encara conserva el tracte de sempre, aquella plaça on la gent gran continua fent petar la xerrada, aquell carrer on encara ressona la llengua del país. També permet adonar-se de les absències: la llibreria que ha tancat, el cinema convertit en hotel, els infants que ja no juguen al carrer o els veïns que han hagut de marxar perquè el barri s'ha convertit en un parc temàtic.

Aquestes petites desaparicions gairebé mai no ocupen les portades. Però, acumulades, transformen una ciutat molt més que qualsevol gran projecte urbanístic.

Per això caminar és també un exercici de memòria.

Walter Benjamin afirmava que la història havia estat escrita pels vencedors i que la tasca de la memòria consistia a rescatar les esperances dels vençuts. Les ciutats també tenen els seus vençuts. Són els barris expulsats per l'especulació, els comerços que no poden competir amb les grans cadenes, les llengües arraconades per la uniformització, els espais populars substituïts per negocis pensats per al visitant.

Només qui camina sap llegir aquestes cicatrius.

Hi ha una altra diferència fonamental entre el flâneur i el turista. El turista fotografia la ciutat. El flâneur la recorda.

La fotografia captura una imatge. La memòria construeix un relat.

Per això el passeig sempre ha estat una escola de ciutadania. No és casualitat que les rambles, els passeigs, les places majors o els carrers porticats hagin estat tradicionalment espais de conversa, de trobada i de debat. Les ciutats mediterrànies es van construir perquè la gent hi visqués; no perquè simplement hi circulés.

Quan aquests espais deixen de ser llocs de convivència i es converteixen únicament en escenaris per al consum, no només es degrada l'urbanisme. També s'empobreix la democràcia. Perquè la ciutadania necessita espais on trobar-se, discutir, discrepar i reconèixer-se.

Potser, sense adonar-nos-en, hem deixat que caminar es convertís en una activitat improductiva. Però precisament aquí rau la seva força. El flâneur reivindica el dret a perdre el temps en una societat que només entén el temps com un recurs econòmic. Reivindica el dret a perdre's en una època obsessionada per l'eficiència. Reivindica el dret a observar en un món saturat d'imatges.

Caminar sense una finalitat utilitària és recuperar la llibertat de la mirada.

Els algoritmes ens diuen què hem de veure. Els navegadors ens indiquen el camí més ràpid. Les xarxes socials ens mostren els llocs que «cal visitar». Tot està pensat perquè no ens desviem mai de la ruta.

El flâneur fa exactament el contrari.

Es desvia.

I és en aquest desviament on apareix la ciutat real.

La ciutat dels veïns, dels petits comerços, de les llengües que encara resisteixen, de les plaques que recorden els qui van lluitar abans que nosaltres, dels carrers que encara conserven una història que no surt a les guies turístiques.

Potser aquesta és la gran lliçó del flâneur: una ciutat no és allò que es veu des d'un mirador ni allò que recomanen les plataformes digitals. Una ciutat és el conjunt de relacions, records i complicitats que només es revelen a qui està disposat a caminar-la sense pressa.

Les ciutats no són els edificis que contemplem, sinó la manera com les habitem.

Potser per això encara hi ha ciutats que només existeixen per als qui les continuen caminant.