L’explotació reproductiva rep denominacions molt diverses. Conviuen expressions tan diferents com «gestació subrogada», «ventres de lloguer», «gestació per substitució», «maternitat subrogada», «gestació altruista» o «reproducció col·laborativa». Per què n’hi ha tantes?

Amb els noms es decideix què es veu i què es deixa de veure. Cada terme realitza una operació diferent sobre la percepció social, però tots contribueixen a legitimar l’explotació reproductiva.

La primera operació fragmenta l’organisme i aïlla la seva capacitat reproductiva. Les dones apareixen com a portadores d’òvuls per donar i de ventres per llogar, com si els processos reproductius es poguessin separar de la resta del cos. L’evidència científica mostra que l’embaràs reorganitza el cos sencer de la dona i estableix una continuïtat biològica i emocional amb el nadó. La mateixa expressió «ventres de lloguer» reprodueix aquesta fragmentació en presentar l’úter com una peça separable de la resta de la dona: un cos que es disgrega en parts per poder posar-les al mercat.

Sobre aquest organisme fragmentat actua l’operació de reduir la dona a la seva funció reproductiva. Expressions com «persona gestant» o l’anglicisme «gestational carrier» esborren la dona i la mare, contribueixen a reduir-la a un simple instrument i deixen de reconèixer-la com a subjecte de drets. Només importa la funció.

Un cop desapareguda la dona com a subjecte i, amb ella, la mare, l’embaràs es transforma en un simple procediment tècnic. Tractar aquesta pràctica com una «tècnica de reproducció assistida» o un «tractament» tradueix una experiència humana integral al llenguatge clínic. Aquesta asèpsia verbal presenta l’embaràs i la separació programada entre mare i nadó com a parts d’un protocol sanitari, i emmascara la violència que implica sota l’aparença d’una suposada neutralitat mèdica.

Tan bon punt es tecnifica aquesta pràctica, resulta més fàcil traduir-la al llenguatge jurídic. Contradient el principi que cap ésser humà pot ser objecte de comerç, conceptes com «gestació per substitució», «gestació subrogada» o fins i tot els relatius a la filiació amaguen aquesta vulneració i desplacen el debat cap a la regulació d’un acord. La defensa dels drets humans de les dones i dels nadons desapareix i és substituïda per la determinació dels drets i les obligacions de les parts.

La mercantilització també s’oculta a través del llenguatge: presenta l’encàrrec de nadons com una simple transacció i amaga la indústria que la sosté. Mitjançant un contracte, l’embaràs es converteix en el «servei» i el nadó és tractat com un producte, encara que els seus promotors mai no l’anomenin així. Desapareixen les clíniques, les agències, els bufets i els beneficis econòmics. El relat públic disfressa la condició de compradors mitjançant expressions com ara pares «d’intenció», «comitents» o «sol·licitants», i substitueix el pagament per fórmules com «compensació rescabalatòria», «compensació per les despeses» o «compensació per les molèsties», expulsant del relat la compravenda i les condicions materials de l’explotació de les dones.

Una operació decisiva inverteix la càrrega moral de la pràctica. El llenguatge la revesteix d’«altruisme», «solidaritat» o «generositat», alhora que apel·la a conceptes com «projecte parental» o «llibertat reproductiva» per elevar el «desig reproductiu» a fonament únic i suficient de la filiació. A més, es blinda davant la crítica en presentar-se com una expressió de la «diversitat familiar»: l’explotació es transforma en un acte d’«empatia» i la crítica es converteix en una mostra d’«insensibilitat», «intolerància» o «subrogofòbia».

Resistir al llenguatge del mercat exigeix defensar la precisió de les paraules. El llenguatge eufemístic es combat anomenant les coses amb claredat: explotació reproductiva de les dones, mercat reproductiu i, directament, compravenda de nadons. Anomenar aquesta realitat és un acte polític, intel·lectual i ètic perquè determina què podem veure, comprendre i jutjar. Defensar la precisió de la llengua és el primer acte de resistència davant la indústria de la mercantilització humana.

María Loureiro

Praza.gal (7 d’agost de 2026)

(Traducció: Ignasi Farinyes Gasalla)

María Loureiro és professora de Tecnologia a l’Educació Secundària, autora del blog tecnoloxia.org i integrant de Docentes Feministas pola Coeducación (DoFemCo) i As Silveiras.