Elena Gual va pronunciar una intervenció profundament autocrítica i combativa abans de la conferència de Jordi Turull, «L’independentisme davant els reptes actuals en clau de futur», celebrada el 19 d’agost en el marc de la 58a Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent.

La major part de la cobertura periodística ha centrat l’atenció en les paraules del secretari general de Junts i, especialment, en la seva crítica a l’extrema dreta. La presentació de Gual ha quedat reduïda, en el millor dels casos, a la referència final contra Aliança Catalana. El text íntegre de la intervenció (enllaç), recollit per Ràdio Arrels, mostra, però, un discurs polític amb entitat pròpia sobre els errors del 2017, la necessitat de sostenir la desobediència i el paper del conjunt dels Països Catalans en un futur embat independentista.

El Primer d’Octubre, una mobilització dels Països Catalans

Gual va començar recordant el 17 d’agost de 2017, quan li va correspondre pronunciar el parlament de lliurament del Premi Canigó de la Universitat Catalana d’Estiu a Lluís Llach. Minuts abans de començar l’acte s’havia conegut l’atemptat de la Rambla de Barcelona.

Nou anys després, va recordar que aleshores encara no es coneixien les conseqüències d’aquells fets ni els errors que l’independentisme cometria quan semblava que podia tocar «el somni de nació». Tampoc no se sabia encara que el Primer d’Octubre esdevindria «un acte de desobediència civil únic a Europa al segle XXI».

Gual va reivindicar que aquell referèndum no va ser obra exclusiva del Principat, sinó del conjunt de la nació. «El conjunt dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, va ser-hi present», va remarcar.

Tots els sectors socials van participar en aquella mobilització: mestres, treballadors, pagesos, personal sanitari, artistes, bombers, joves, grans, homes i dones. «Tothom. Un exèrcit al servei del poble», va resumir.

La Catalunya Nord també va tenir un paper fonamental en el dispositiu que va fer possible el referèndum. Gual va defensar la necessitat de considerar el territori nord-català una part activa de la nació i no una perifèria folklòrica o exòtica.

Les urnes i les paperetes del Primer d’Octubre, el tall de la Jonquera, la mateixa Universitat Catalana d’Estiu, la Casa Macià, els Fets de Prats de Molló o el retorn de Carles Puigdemont a Barcelona l’estiu del 2024 mostren, segons Gual, la projecció internacional que pot adquirir el conflicte català quan la Catalunya Nord actua com a part del país.

Els errors no van ser només dels dirigents

Gual va reconèixer els errors dels dirigents del procés, però va rebutjar que tota la responsabilitat de la derrota recaigui sobre ells. Malgrat les decisions equivocades, va recordar que van assumir personalment conseqüències com la presó, l’exili i els judicis.

L’autocrítica, va sostenir, també ha d’arribar a la societat mobilitzada. «Nosaltres, la gent del carrer, també vam cometre errors, i errors imperdonables», va afirmar. La ciutadania no va saber mantenir la desobediència, plantar cara, ocupar els carrers, sostenir una vaga durant dies ni resistir fins al final.

«Ens vam agenollar davant les possibles promeses dels nostres dirigents i dels altres, tornant a casa sense fer aldarulls», va lamentar. També va assenyalar la por davant les conseqüències físiques i morals de la repressió espanyola, mentre Europa mirava —i continua mirant— cap a una altra banda.

Gual va contraposar aquesta renúncia a la capacitat demostrada pel poble català per sortir al carrer amb dignitat, difondre consignes impactants i commemorar les derrotes. Però va advertir que recordar el passat no és suficient. Davant la proximitat del desè aniversari del referèndum, va qüestionar que les commemoracions, les publicacions i la reconstrucció del relat puguin amagar la manca de resultats polítics.

Per a Gual, el 2017 va acabar en una derrota. Però aquesta derrota pot convertir-se en aprenentatge si l’independentisme abandona l’autocomplaença: «Hem après que no es pot anar amb el lliri a la mà a conquerir una independència i una república. Hem après que la pròxima vegada, potser, no serà igual… o no?»

Una nova ruptura més enllà dels partits

Gual va advertir que un nou embat no serà dirigit necessàriament pels mateixos protagonistes ni es desenvoluparà en les mateixes condicions. «La pròxima vegada, a casa nostra, no seran els mateixos que portaran els anhels del poble», va assenyalar tot apel·lant a l’aparició de nous actors i lideratges.

Els adversaris, en canvi, continuaran essent els mateixos. D’una banda, els centralismes espanyol i francès; de l’altra, les debilitats internes de l’independentisme: la resignació, la divisió, la submissió a promeses buides i la penetració del nacionalisme identitari.

Com a exemple de la capacitat del centralisme francès per desactivar les reivindicacions nacionals, va esmentar el debat sobre el possible canvi de nom del departament dels Pirineus Orientals. Afegir-hi l’adjectiu «catalanes» pot alimentar un orgull superficial, però no significa reconèixer Catalunya Nord com a part dels Països Catalans ni qüestionar l’organització territorial francesa.

Davant d’aquesta situació, Gual va advertir que assolir la independència o fer viure una república «no és una passejada per anar a collir maduixes». El camí serà dur, difícil i ple de sacrificis, i exigirà una acumulació de desobediències civils, insubmissions lingüístiques i confrontacions ideològiques.

Aquest procés, va remarcar, s’haurà de construir més enllà de les obediències de partit, amb unes institucions més solidàries i inclusives i amb un reforçament de la militància dins les entitats que articulen i cohesionen nacionalment els Països Catalans.

Defensar la Universitat Catalana d’Estiu

Gual també va fer una crida a garantir la continuïtat de la Universitat Catalana d’Estiu, amenaçada per les dificultats econòmiques. Va reivindicar-la com un espai únic de reflexió, intercanvi plural i ensenyament de qualitat que ha acompanyat els canvis i els reptes polítics dels Països Catalans durant gairebé seixanta anys.

La continuïtat de la UCE, va apuntar, no pot descansar únicament sobre l’«abnegació tossuda i discreta» d’un grup d’activistes nord-catalans que han sostingut el projecte durant dècades. Cal més implicació militant dels participants, l’alumnat i, especialment, el professorat.

El canvi climàtic, no pas els migrants

Un dels punts més polítics de la intervenció va ser la denúncia dels discursos que converteixen la immigració en el principal problema del país. Gual va situar el canvi climàtic com un dels grans reptes que haurà d’afrontar un futur moviment d’alliberament nacional.

«És molt més fàcil parlar d’immigració i fer-nos creure que el migrant té la culpa de tots els mals quan els models econòmics afavoreixen sempre una classe social determinada», va advertir.

Gual va recordar que els Països Catalans han estat històricament una terra de migracions i que bona part de la població és fruit de desplaçaments socials, econòmics, culturals, afectius o bèl·lics. «Som tots migrants», va resumir.

Davant un nacionalisme que exclou segons l’origen, va defensar una concepció oberta de la catalanitat: «És català qui viu, estima i treballa al país i pel país, i no els que canten o criden a Madrid o París.»

La unitat no passa per Aliança Catalana

Gual va concloure la intervenció amb un joc de paraules inspirat en el món dels grallers: «Per afinar dos grallers sempre cal matar-ne un; en canvi, els independentistes, per afinar-nos, haurem d’anar junts amb tots els altres, però sense cap aliança, encara que sigui catalana.»

La referència a Aliança Catalana era inequívoca. Gual va deixar clar que reconstruir la unitat independentista no significa incorporar qualsevol formació que es presenti com a independentista, al marge dels principis que defensa i del projecte de país que proposa. Per avançar cap a la independència no cal anar amb Aliança Catalana.

La unitat que reivindica no és una suma electoral indiscriminada, sinó una articulació popular construïda des de la cohesió social, la solidaritat entre els territoris i una concepció inclusiva de la nació. Per això considera incompatible aquest projecte amb els discursos que converteixen els migrants en responsables dels problemes socials o que defineixen la catalanitat en funció de l’origen.

La crítica a Aliança Catalana no és, doncs, un afegit circumstancial ni una maniobra partidista. Forma part del nucli del discurs de Gual: el nacionalisme identitari és una de les debilitats internes que poden dividir el poble català i apartar l’independentisme del seu objectiu. L’alliberament nacional no es pot construir excloent una part de la societat que ha de fer-lo possible.

Gual dibuixa així un independentisme nacionalment complet, socialment inclusiu, conscient dels errors del 2017 i disposat a sostenir la desobediència fins al final. Un moviment capaç d’anar unit, però sense renunciar als seus valors per sumar Aliança Catalana.

La qüestió no és únicament tornar-ho a fer, sinó preparar-se per no tornar a aturar-se a mig camí. I fer-ho amb tothom qui vulgui construir una república catalana oberta, solidària i inclusiva, sense necessitat de caminar al costat d’una extrema dreta que, lluny d’acostar la independència, pot allunyar-ne una part decisiva del poble.