Hi ha imatges que expliquen més coses que molts discursos. Les que hem vist aquests dies a les portes de l’estadi Martínez Valero d’Elx en són un exemple. Un jove aficionat del Barça, menor d’edat, porta una estelada. La policia espanyola li retira la bandera. La situació acaba amb el jove a terra, envoltat d’agents, reduït amb una violència que les imatges han escampat per les xarxes.

Ara s’investiga si l’actuació va ser desproporcionada. Fins i tot el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha admès aquesta possibilitat i la Policia Nacional ha obert d’ofici una investigació interna. Però limitar-ho tot a determinar si un agent es va excedir seria quedar-nos a la superfície del problema.

La pregunta és anterior: per què calia retirar l’estelada?

L’estelada no és una bandera prohibida. No és un símbol il·legal. No constitueix per ella mateixa cap incitació a l’odi ni a la violència. És l’expressió política d’una determinada voluntat: la independència dels Països Catalans. Es pot compartir o rebutjar, però en una democràcia portar-la a un camp de futbol no hauria de convertir ningú en sospitós.

Per això, el que va passar a Elx no es pot reduir a una discussió sobre protocols policials.

Quan una bandera es converteix en sospitosa

Durant anys hem vist estelades als estadis. També hem vist intents de prohibir-les, requisar-les o convertir-les en un problema d’ordre públic. I aquí apareix una contradicció difícil d’amagar: si una bandera és legal, per què un agent considera que l’ha de retirar?

Potser perquè, en determinats espais de l’Estat, l’independentisme català continua sent percebut no com una opció política legítima, sinó com alguna cosa que cal vigilar, limitar o arraconar.

Aquesta és la qüestió preocupant.

No cal que existeixi una ordre escrita que digui «retireu les estelades». De fet, les informacions conegudes fins ara indiquen que no hi havia cap ordre general de requisar-les. N’hi ha prou que durant anys s’hagi construït un clima polític en què determinades expressions de catalanitat i d’independentisme siguin tractades com una provocació.

I quan aquesta mentalitat arriba a qui té una porra, una placa i la potestat de detenir, deixa de ser només una qüestió simbòlica.

No és només un excés policial

Ens diran que cal esperar la investigació. Evidentment, cal aclarir totes les circumstàncies dels fets i les responsabilitats individuals. També existeix una versió policial dels incidents i serà la investigació la que haurà d’establir què va passar.

Però això no anul·la la qüestió política que les imatges han posat damunt la taula: quina concepció de la llibertat d’expressió permet que una bandera legal acabi formant part del motiu d’una intervenció policial?

El problema no és només quants cops va rebre aquell jove ni si la reducció va respectar el principi de proporcionalitat.

El problema comença en el moment que aquella estelada es converteix en un element sospitós.

Perquè els drets fonamentals tenen sentit precisament quan protegeixen les expressions que incomoden el poder. La llibertat d’expressió no consisteix a permetre únicament les banderes, les idees i els símbols que agraden a l’Estat.

Una imatge massa coneguda

Per a molts catalans, les imatges d’Elx inevitablement desperten records. Hem vist policies requisant urnes, retirant pancartes, identificant persones per símbols polítics i carregant contra ciutadans.

Cada episodi té el seu context i seria simplista afirmar que tots són iguals. Però hi ha un fil que els uneix: la dificultat de l’Estat espanyol per assumir amb normalitat democràtica que una part de la societat catalana no vol formar part del seu projecte polític.

A Elx era una estelada portada per un jove que anava a veure un partit de futbol.

Precisament per això és tan revelador.

Una democràcia segura d’ella mateixa no té por d’una bandera. No necessita requisar-la. No necessita convertir qui la porta en un problema d’ordre públic.

D’una estelada requisada a milers d’estelades

Però els fets d’Elx han tingut una conseqüència que probablement ningú no havia previst.

El Barça ha condemnat l’actuació policial i Joan Laporta ha anat més enllà d’una simple defensa del dret a exhibir l’estelada. El president blaugrana l’ha reivindicada pel seu significat polític i col·lectiu: com el símbol de l’anhel de llibertat d’un poble que vol viure en plena llibertat.

Aquesta afirmació situa el debat allà on realment és. L’estelada no és simplement una bandera que tenim dret a portar perquè la llei no la prohibeix. És l’expressió d’una voluntat col·lectiva de llibertat nacional, d’un poble que reivindica el dret a decidir el seu futur.

I és precisament això el que dona una altra dimensió als fets d’Elx.

En aquest context, el Barça ha suspès l’homenatge que havia de fer aquest dijous als jugadors blaugrana campions del món amb la selecció espanyola i ha anunciat que, en el seu lloc, al Camp Nou hi haurà un «acte d’exaltació de l’estelada».

Mentrestant, l’ANC i Òmnium han cridat a omplir les graderies d’estelades i l’Assemblea ha anunciat que en repartirà 10.000 abans del partit.

La resposta té una força simbòlica difícil d’ignorar.

A Elx van voler retirar una estelada. Al Camp Nou n’apareixeran milers.

I potser aquesta és una lliçó que l’estat espanyol hauria d’haver après fa temps. Quan es reprimeix un símbol polític, no necessàriament desapareix allò que representa. Moltes vegades passa exactament el contrari: el símbol es multiplica i la reivindicació es fa més visible.

Allò que a Elx podia haver estat una estelada més entre els aficionats del Barça s’ha convertit, després de l’actuació policial, en una qüestió de drets, de dignitat i també de llibertat nacional.

Perquè l’estelada no reclama simplement el dret a existir com a bandera. Expressa l’anhel de llibertat d’un poble.

I potser és aquí on trobem la resposta a la pregunta que travessa tot aquest episodi.

Quan una estelada provoca més inquietud que la vulneració d’un dret, el problema mai no havia estat només la bandera.

El problema era —i continua sent— allò que representa.