Adolfo Suárez havia estat nomenat president del govern espanyol el 3 de juliol de 1976. Franco feia menys de nou mesos que havia mort, encara no s’havien celebrat les primeres eleccions i el futur polític estava obert.
Poques setmanes després, una entrevista publicada per la revista francesa Paris Match va provocar una forta polèmica a Catalunya.
Preguntat sobre la possibilitat d’estudiar el batxillerat en català o en basc, Suárez va qüestionar que hi hagués professorat capaç d’ensenyar «química nuclear» en aquestes llengües. Més enllà de l’anècdota, la resposta era prou reveladora de les dificultats amb què es trobaria la recuperació de les llengües perseguides durant quaranta anys de franquisme.
La reacció des de Catalunya va ser immediata. La Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya va rebutjar les declaracions de Suárez i des dels àmbits científic i universitari també es va respondre a una afirmació que ignorava una realitat fàcilment demostrable. Perquè la millor rèplica ja l’havia donada la història.
Durant la República s’havien impartit disciplines científiques en català a la universitat. Científics com August Pi i Sunyer havien publicat investigacions en aquesta llengua i l’Institut d’Estudis Catalans havia contribuït al desenvolupament d’una terminologia científica pròpia.
El problema no era que no es pogués ensenyar química nuclear en català. El problema era que durant quaranta anys no havien deixat ensenyar-la.
Un 1976 amb la història encara oberta
Aquell episodi es produïa en un 1976 d’una extraordinària efervescència política, social i cultural. Era l’any de les mobilitzacions per l’amnistia, de la Marxa de la Llibertat, de l’activitat de l’Assemblea de Catalunya i del desplegament del Congrés de Cultura Catalana arreu dels Països Catalans.
La societat catalana sortia de la dictadura reclamant molt més que el simple reconeixement d’una llengua. Es tractava de recuperar-la com una llengua completa de país: a l’escola, a la universitat, a l’administració, als mitjans de comunicació, a la cultura i també a la ciència.
Però aquell 1976 també començava a definir-se el camí que prendria la Transició. Una part important de l’oposició antifranquista acabaria acceptant el terreny de la reforma política i la democratització de l’Estat espanyol sense trencar-ne el marc polític i nacional.
Altres sectors no consideraven suficient aquella sortida. Per a l’independentisme, la ruptura no consistia simplement a substituir la dictadura per una democràcia parlamentària ni a aconseguir unes quotes més grans d’autogovern.
Ruptura volia dir independència.
Significava qüestionar el marc estatal que havia negat els drets nacionals dels Països Catalans i exercir el dret d’autodeterminació fins a les seves darreres conseqüències.
La reforma es va acabar imposant, però això no va significar que desaparegués aquell projecte polític. Els sectors independentistes que no van assumir aquell horitzó van continuar lluitant per assolir la independència.
Cinquanta anys després
Mig segle després, aquella discussió no pertany únicament als llibres d’història. El català ha demostrat sobradament que pot ser llengua de l’escola, de la universitat, de la ciència i de qualsevol àmbit del coneixement. Però la seva plena normalització continua inacabada i periòdicament reapareixen els conflictes sobre la seva presència a l’ensenyament, la justícia, la sanitat, l’administració o els mitjans de comunicació.
La pregunta, per tant, ja no és si es pot explicar química nuclear en català. La pregunta és per què, cinquanta anys després de la mort del dictador, una llengua que pot explicar-ho tot encara ha de defensar constantment el dret a ser utilitzada amb normalitat al seu propi país.
Una part de la resposta es pot buscar en aquella cruïlla dels anys setanta. Es van recuperar llibertats, institucions i espais per a la llengua, però es va fer dins d’un procés de reforma que va mantenir el marc estatal. I una part de l’oposició antifranquista va acabar acceptant aquell terreny de joc. Altres sectors van continuar defensant la ruptura. I per a l’independentisme, aquella ruptura tenia un nom: independència.
La frase atribuïda a Suárez pot semblar avui una anècdota d’un altre temps. Però cinquanta anys després també permet observar els primers passos d’aquella Transició i alguns dels límits que ja començaven a aparèixer.
El problema mai no va ser si es podia ensenyar química nuclear en català. El problema era —i continua sent— qui té el poder per decidir quin lloc ocupa el català al seu propi país.