La Vanguardia ha posat fi a la seva llarga relació amb Juan-José López Burniol després de decidir no publicar el seu article La revancha, una dura reflexió sobre la situació política espanyola i el futur de l’Estat.

El director del diari, Jordi Juan, va comunicar a Burniol la retirada de l’article i la decisió de «suspendre» la relació amb ell. L’articulista va considerar acabada definitivament una col·laboració de dècades i posteriorment va fer circular el text entre els seus contactes. La columna que no va aparèixer a La Vanguardia ha acabat així reproduïda per altres mitjans i àmpliament difosa a través de les xarxes.

Una «guerra civil híbrida»

A La revancha, López Burniol sosté que Espanya viu des de fa anys una creixent confrontació que defineix com una «guerra civil híbrida». No parla d’una confrontació armada, sinó d’una fractura social alimentada per la polarització, el bloqueig institucional i la divisió de la societat en dos grans blocs polítics.

Burniol situa l’inici d’aquest procés en l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero i considera que s’ha aprofundit amb Pedro Sánchez. La seva tesi és que aquesta dinàmica pot acabar provocant una crisi del sistema polític sorgit de la Transició i de la Constitució de 1978.

L’articulista arriba a plantejar com a possible desenllaç la substitució de l’actual monarquia parlamentària per una Tercera República presidencialista, plurinacional i confederal, que interpreta com la fi d’Espanya tal com ha estat concebuda fins ara. Es tracta, evidentment, del pronòstic polític de Burniol i no d’un procés acreditat.

Ceuta i Melilla: un possible «nou 98»

Una de les parts més contundents de l’article és la referència a Ceuta i Melilla. Burniol planteja que l’agreujament de la situació de les dues ciutats podria coincidir amb la crisi política interior i convertir-se en una mena de «nou 98», en referència a la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines a finals del segle XIX.

En el seu escenari, una Espanya profundament dividida interiorment podria trobar-se també afeblida davant una crisi exterior. D’aquí que el seu article no sigui només una crítica conjuntural al govern de Sánchez, sinó una reflexió molt més pessimista sobre la continuïtat del model d’Estat espanyol.

Catalunya, al centre de la qüestió territorial

Catalunya també ocupa un lloc significatiu en el raonament de Burniol. L’articulista situa els nacionalismes català i basc dins un dels blocs de la confrontació política que descriu i relaciona la qüestió territorial amb l’eventual configuració d’una Espanya plurinacional i confederal.

Burniol no afirma literalment a La revancha que Catalunya esdevindrà independent. Però el futur que dibuixa comportaria una modificació profunda de l’actual estructura territorial i constitucional de l’Estat.

És en aquest punt on la lectura de La revancha adquireix una dimensió particular si es compara amb les tesis formulades dècades enrere per Alexandre Deulofeu.

L’ombra de Deulofeu

Deulofeu va desenvolupar la seva coneguda Matemàtica de la Història, una teoria segons la qual civilitzacions i imperis evolucionen mitjançant cicles històrics. D’acord amb els seus càlculs, els imperis tindrien una durada mitjana d’uns 550 anys.

L’any 1972 va situar l’inici de l’imperi espanyol el 1479, amb la consolidació de la unió dinàstica de les corones de Castella i Aragó. Sumant-hi els 550 anys del seu cicle imperial, va pronosticar que la desintegració de l’Estat espanyol es produiria al voltant de 2029.

La seva teoria no va ser acceptada pel món acadèmic com un mètode científic de predicció històrica, entre altres qüestions per les dificultats de demostrar empíricament els seus cicles. Però Deulofeu va deixar formulada una predicció extraordinàriament concreta: després de la decadència iniciada amb la pèrdua de Cuba i les Filipines, arribaria la fase final de l’imperi espanyol.

Encara resulta més suggeridora una carta seva del 30 de juny de 1977. Segons la documentació divulgada pels estudiosos de la seva obra, Deulofeu considerava que els quaranta anys següents serien favorables per a Catalunya, que posteriorment hi hauria una pèrdua d’autonomia i una recentralització i que aquest procés acabaria coincidint amb la «desfeta espanyola» entorn del 2029.

Dos camins diferents cap a un escenari semblant

No hi ha cap element que permeti afirmar que López Burniol parteixi de Deulofeu o que La revancha estigui influïda per la Matemàtica de la Història. Les seves perspectives són, de fet, profundament diferents.

Deulofeu intentava establir unes lleis cícliques de llarga durada aplicables als imperis. Burniol parteix de l’observació de la política espanyola actual i de la seva interpretació de la polarització, la crisi institucional, la monarquia, els nacionalismes i les relacions internacionals. Però resulta difícil no observar algunes coincidències en els escenaris finals.

Deulofeu pronosticava la fi del cicle imperial espanyol entorn del 2029 i una nova articulació dels pobles peninsulars; Burniol, des del 2026, alerta d’un xoc que considera pròxim, d’una possible superació del règim del 78 i d’una nova estructura plurinacional i confederal. Deulofeu prenia la pèrdua de Cuba i les Filipines com a signe de la decadència imperial; Burniol recupera precisament la imatge del 1898 quan imagina una futura crisi de Ceuta i Melilla.

I Catalunya apareix, des de perspectives diferents, com una de les peces centrals de qualsevol futura reordenació territorial.

Quan una predicció antiga torna al present

Som al 2026, a només tres anys de la data que Deulofeu assenyalava com a final aproximat del cicle imperial espanyol. Això no converteix la seva teoria en una profecia ni demostra que els esdeveniments hagin de seguir el curs que ell imaginava.

Però sí que permet formular una pregunta interessant: com és que un analista com López Burniol, partint d’un pensament i d’un mètode completament diferents, arriba avui a imaginar alguns escenaris que recorden els que Alexandre Deulofeu havia situat dècades enrere?

Aquesta coincidència fa que La revancha tingui una lectura que va més enllà de la polèmica immediata amb La Vanguardia. L’article censurat que ha acabat comportant la sortida d’un dels seus articulistes històrics posa damunt la taula una qüestió de més abast: si la crisi política actual és simplement una altra etapa de confrontació dins l’Estat o si, com des de posicions tan diferents han imaginat Deulofeu i ara Burniol, ens trobem davant els símptomes del final d’un cicle històric.