Pocs esdeveniments expliquen tan bé els primers mesos després de la mort del dictador Francisco Franco com la Marxa de la Llibertat. Cinquanta anys després, continua essent una de les mobilitzacions populars més importants de la nostra història recent i, paradoxalment, una de les menys recordades.

La iniciativa va començar a gestar-se a finals de 1975. Va néixer dels secretariats de Pax Christi de Lleida, Vic, Barcelona, Reus, Terrassa, Badalona, Tiana i Sabadell. Entre els impulsors de la iniciativa hi havia Arcadi Oliveres, Lluís Maria Xirinacs, Àngel Colom, Jordi Rosés i moltes altres persones procedents del pacifisme, del cristianisme de base i dels moviments democràtics, que van impulsar una gran marxa no violenta oberta a totes les entitats i persones dels Països Catalans. La convocatòria definia la Marxa com una eina per «animar i desvetllar un procés de discussió, de crítica i de mobilització del nostre poble cap a l'alliberament».

El manifest fixava quatre grans objectius: l'amnistia, les llibertats democràtiques, la recuperació de l'Estatut de 1932 com a primer pas cap a l'autodeterminació dels Països Catalans i la coordinació de totes les forces que lluitaven per l'alliberament nscional.

Aquella proposta anava més enllà del pacifisme tal com s'havia entès fins aleshores. No es tractava únicament de rebutjar la violència. Es tractava d'exercir drets que l'estat espanyol continuava negant. Caminar sense autorització, reunir-se als pobles, celebrar actes públics malgrat les prohibicions i assumir les conseqüències de la repressió convertien la desobediència civil en una forma de participació política.

La resposta de l'estat espanyol va començar abans que les primeres columnes iniciessin el recorregut. Durant els darrers mesos del govern d'Arias Navarro, el Ministeri de Governació, dirigit per Manuel Fraga Iribarne, va intentar impedir la consolidació de la Marxa. Les presentacions públiques, els cartells, les enganxines, les samarretes i els actes de difusió van ser objecte de vigilància i de prohibicions. La repressió també es va dirigir contra els mitjans de comunicació que en parlaven. Publicacions com el setmanari Canigó van patir aquestes pressions per haver decidit informar sobre una mobilització que el règim volia silenciar.

El 4 de juliol de 1976, només un dia després del nomenament d'Adolfo Suárez com a president del Govern espanyol, les primeres columnes van començar a caminar. Els dies 4 i 5 de juliol la repressió va ser especialment intensa. Controls de la Guàrdia Civil i de la Policia Armada, detencions i els primers empresonaments de marxaires intentaren desarticular la mobilització des del primer moment. A Esterri d'Àneu, per exemple, una vintena de participants van protagonitzar una asseguda sabent que serien detinguts i conduïts a la presó de Lleida, mentre altres companys aconseguien continuar el recorregut.

Lluny d'aturar-la, aquella repressió va reforçar la determinació dels participants. Durant setanta-dos dies, les diferents columnes van recórrer Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya Nord. Per primera vegada després de quaranta anys de dictadura, una mateixa mobilització feia visibles els Països Catalans sobre el territori, compartint un mateix lema: «Poble català, posa't a caminar.»

Mentre es desenvolupava el Congrés de Cultura Catalana arreu dels Països Catalans, la Marxa trobava en moltes poblacions un teixit associatiu que facilitava l'organització d'actes, debats i trobades. Les comissions locals del Congrés van esdevenir sovint un espai d'acollida dels marxaires i, en molts municipis, aquest procés contribuí també al naixement de les Assemblees Democràtiques locals, que esdevindrien un dels principals instruments de participació ciutadana durant els primers anys de la Transició.

La Marxa també va obrir debats sobre les formes de lluita. Per a alguns sectors, representava l'expressió més avançada de la desobediència civil contra les restes del franquisme. D'altres, com el PSAN-Provisional, en van valorar positivament la mobilització, però van considerar que aquella experiència demostrava també la necessitat d'obrir una nova etapa de confrontació política, sintetitzada en el lema «Poble català, posa't a lluitar.» Aquell debat formava part de la intensa reflexió estratègica que vivia l'independentisme dels anys setanta.

Cinquanta anys després, la Marxa de la Llibertat continua essent una referència imprescindible per entendre la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals als Països Catalans. Va demostrar que la societat civil era capaç d'organitzar-se, de desobeir pacíficament i d'avançar sovint més de pressa que les reformes impulsades des de l'estat espanyol. Recuperar-ne la memòria és també reivindicar una manera d'entendre la política basada en la participació, el compromís col·lectiu i la construcció nacional des de la base