L’exposició que la UGT ha impulsat a l’antic local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) sobre l'Olimpíada Popular de 1936 mereix una valoració positiva. Recupera un dels episodis més internacionals, més valents i més compromesos de la Barcelona republicana. Aquella Olimpíada no va ser una simple alternativa esportiva als Jocs Olímpics de Berlín. Va ser una resposta política al feixisme, una afirmació de l’esport popular i una expressió de solidaritat entre els pobles en un moment en què Europa començava a enfonsar-se sota l'amenaça dels totalitarismes.

Ara bé, una exposició només té sentit si serveix per anar més enllà de la commemoració. La pregunta és inevitable: què fem avui amb aquell llegat? Perquè la memòria no és neutra. Sempre respon a un projecte polític. Cada societat decideix què recorda, què silencia i, sobretot, quin significat dóna als fets del passat. Per això existeixen dues maneres d'entendre la memòria.

La primera és la memòria institucional. Recupera documents, organitza exposicions, aixeca monuments i celebra aniversaris. És una feina necessària perquè combat l'oblit. Però massa sovint converteix les lluites del passat en patrimoni cultural, separant-les del conflicte polític que les va fer possibles. És una memòria que conserva.

La segona és la memòria combativa. La memòria combativa no es limita a recordar els fets. Reprèn les preguntes que aquells fets van deixar obertes. No converteix els vençuts en figures respectables, sinó en una interpel·lació permanent al present. No pregunta només què va passar, sinó per què va passar i quines causes continuen pendents.

Walter Benjamin advertia que ni tan sols els morts no estan segurs si l'enemic continua vencent. Els vençuts poden ser derrotats dues vegades: primer als carrers; després, quan la seva memòria és incorporada a un relat institucional que en neutralitza el potencial transformador.

L'Olimpíada Popular no va ser concebuda perquè noranta anys després se'n fessin exposicions. Va ser concebuda per plantar cara al feixisme, per defensar una altra manera d'entendre l'esport, la cultura i la societat. Va ser una aposta de ruptura amb un ordre internacional que s'acostava a l'abisme. Per això resulta inevitable observar la paradoxa.

Ara bé, la UGT que avui organitza aquesta exposició és també la mateixa organització que, després de la Transició, va optar per integrar-se en el nou règim sorgit dels Pactes de la Moncloa. Aquella decisió va significar un canvi profund en el model sindical: de la confrontació social es va passar progressivament a la concertació institucional; de la mobilització sostinguda, al diàleg social; de l'organització militant, a una estructura cada vegada més professionalitzada i integrada dins les institucions.

Les organitzacions també tenen memòria. I aquesta memòria només és coherent quan existeix una continuïtat entre els valors que es commemoren i el paper que s'exerceix en el present. Aquí rau la contradicció.

No és contradictori organitzar una exposició sobre l'Olimpíada Popular. El que és contradictori és reivindicar una experiència nascuda per transformar la societat mentre s'assumeix com a definitiu un model polític i sindical que ha renunciat a qüestionar les estructures fonamentals del poder.

L'Olimpíada Popular no necessita administradors de la seva memòria. Necessita continuadors del seu esperit. Aquesta és la diferència entre la memòria institucional i la memòria combativa. La primera converteix les lluites en patrimoni. La segona les converteix en responsabilitat.

Per això la memòria combativa no consisteix a repetir les accions del passat. Ningú no pretén reproduir avui l'Olimpíada Popular de 1936, ni la Marxa de la Llibertat, ni els Fets de Núria, ni tantes altres experiències de la nostra història contemporània.

El que cal reprendre és el fil que les uneix. La voluntat de transformar la realitat. La voluntat d'enfrontar-se als poders quan aquests neguen drets col·lectius. La voluntat d'entendre que la democràcia no és una herència garantida, sinó una conquesta permanent.

Quan la memòria es limita a commemorar, acaba tranquil·litzant consciències. Quan esdevé combativa, incomoda. Perquè obliga a preguntar-se què hauríem fet nosaltres el 1936. I encara més important: què estem disposats a fer avui.

Els protagonistes de l'Olimpíada Popular no esperaven homenatges. Esperaven que les generacions futures fossin capaces de reprendre el combat per una societat més justa, més lliure i més democràtica.

Aquest és el veritable sentit de la memòria. No conservar el passat. Sinó impedir que els seus ideals siguin derrotats una segona vegada.