Cinquanta anys enrere, el setmanari Canigó publicava una de les primeres entrevistes en profunditat sobre la històrica fugida de la presó de Segòvia. En el número 454, del 19 de juny de 1976, el periodista Jordi Planes conversava amb Carles Garcia Solé, militant del Front d'Alliberament Català (FAC), que acabava d'arribar a l'illa de Yeu després de protagonitzar una de les evasions més conegudes de l'antifranquisme.

L'entrevista, titulada «El llarg viatge Segòvia-Yeu...», reconstruïa amb detall la preparació de la fugida, les difícils condicions de vida a la presó, el fracàs parcial de l'operació després del tiroteig amb la Guàrdia Civil i el llarg periple fins a territori francès.

Garcia Solé recordava que els presos polítics acumulaven anys de repressió, vagues de fam i aïllament. Explicava que la salut dels empresonats s'havia deteriorat després de quatre vagues de fam i denunciava que, malgrat la mort de Franco, la situació dels presos polítics pràcticament no havia canviat.

Una part important de l'entrevista estava dedicada a explicar la preparació de l'evasió. Després d'un primer intent frustrat l'agost de 1975, els presos van decidir tornar-ho a provar convençuts que aquella podia ser una oportunitat única. Garcia Solé descrivia la disciplina amb què es va preparar l'operació, les estrictes mesures de seguretat i la confiança que tenien que aquesta vegada podria reeixir.

El relat prenia un gir dramàtic quan explicava l'arribada als boscos navarresos. La descoordinació amb els contactes que havien de facilitar el pas de la frontera va provocar que el grup quedés exposat. El posterior enfrontament amb la Guàrdia Civil va acabar amb la mort d'Oriol Solé Sugranyes, mentre la major part dels fugitius eren detinguts de nou. Només quatre persones —entre elles Carles Garcia Solé— van aconseguir arribar a França després de diversos dies amagats i travessant la frontera clandestinament.

L'entrevista també dedicava espai al confinament imposat pel govern francès a l'illa de Yeu. Garcia Solé criticava que les autoritats franceses els mantinguessin sota vigilància i denunciava que, malgrat trobar-se fora de l'Estat espanyol, encara no gaudien d'una llibertat plena. Malgrat tot, afirmava que l'objectiu principal continuava sent obtenir l'alliberament de tots els presos polítics.

Mig segle després, aquella conversa conserva un notable valor documental. Publicada quan els esdeveniments encara eren recents, constitueix un testimoni directe sobre una de les accions més emblemàtiques de la resistència antifranquista i sobre la situació dels presos polítics en els primers mesos de la Transició. També reflecteix el paper que va tenir Canigó com a plataforma periodística per donar veu als protagonistes de l'oposició política catalana en un moment en què la llibertat d'expressió encara era molt limitada