Hi ha paraules que desapareixen sense que gairebé ningú se n'adoni. No perquè hagin estat prohibides, sinó perquè han estat substituïdes per altres. Així és com, en les darreres dècades, conceptes com nació, sobirania, projecte de país o construcció nacional han anat cedint terreny davant d'un nou vocabulari: governança, gestió, sostenibilitat, resiliència, mesures correctores o transformació.

No és un canvi innocent. Quan canvien les paraules, sovint també canvia la manera d'entendre la realitat.

Avui es parla molt de gestionar. Gestionar l'educació, gestionar la sanitat, gestionar l'habitatge, gestionar la mobilitat o gestionar la diversitat. Però cada vegada es parla menys de quin país volem construir. La política sembla haver renunciat a formular horitzons col·lectius i s'ha especialitzat en l'administració dels problemes.

El resultat és una fragmentació creixent del debat públic. Cada sector defensa les seves reivindicacions: els docents reclamen més recursos, els sanitaris denuncien les llistes d'espera, els joves exigeixen habitatge, la pagesia defensa la terra i les entitats culturals alerten sobre el retrocés de la llengua. Totes aquestes lluites són legítimes i necessàries. Però sovint apareixen desconnectades les unes de les altres.

I tanmateix formen part d'una mateixa realitat.

Què tenen en comú la defensa del català, la crisi de l'habitatge, la degradació dels serveis públics o la destrucció del territori? Que totes plantegen una mateixa pregunta: qui decideix el futur del país?

Durant la Transició i els anys posteriors es va imposar la idea que la gestió era suficient. Que amb més competències, més recursos o una administració més eficient es podrien anar resolent progressivament els problemes acumulats. Però mig segle després, moltes de les qüestions fonamentals continuen obertes.

La llengua retrocedeix. L'accés a l'habitatge s'ha convertit en una carrera d'obstacles. El territori pateix una pressió creixent. Els serveis públics són sotmesos a una lògica de rendibilitat. I les decisions estratègiques continuen condicionades per centres de poder allunyats de la ciutadania.

Potser el problema no és de gestió.

Potser el problema és haver renunciat a pensar el país i a les persones que compateixen el territori.

Fa gairebé cinquanta anys, el Congrés de Cultura Catalana va formular una mirada que anava molt més enllà de la cultura en sentit estricte. Entenia que la llengua, l'educació, la comunicació, el territori, l'economia i la participació popular formaven part d'un mateix projecte nacional. Aquella era una mirada de conjunt. Una mirada de país.

Avui necessitem recuperar aquesta ambició. No per reproduir esquemes del passat, sinó per afrontar els reptes presents des d'una perspectiva nacional dels Països Catalans.

No es tracta només de gestionar millor. Es tracta de decidir col·lectivament quin futur volem construir i de disposar dels instruments necessaris per fer-lo possible.

Perquè quan la política deixa de pensar el país, acaba limitant-se a administrar les decisions que altres ja han pres.

I cap poble no pot aspirar a la llibertat si renuncia a pensar-se a si mateix.