Nascut al Prat de Llobregat el 24 de novembre de 1958, Fèlix Goñi es va implicar molt aviat en les lluites socials i nacionals. A l'institut va participar en el moviment de batlleries i en diferents mobilitzacions de caràcter nacionalista. Posteriorment va treballar en una empresa química del Baix Llobregat, on va desenvolupar una intensa activitat sindical vinculada a la defensa dels drets dels treballadors.

Entre 1976 i 1977 va militar a les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC) i al PSAN-Provisional. També va participar en la construcció del Front Sindical com a membre dels Col·lectius Obrers en Lluita (COLL) i va formar part de la candidatura presentada pel PSAN (oficial) a les eleccions municipals del Prat de Llobregat. Formava part d'una generació de joves que vinculava la lluita per la independència dels Països Catalans amb la transformació social i que rebutjava la reforma política impulsada des de les estructures de l'estat franquista.

La matinada del 2 de juny de 1979, Fèlix Goñi, conegut entre els seus companys pel sobrenom de «Bruc», va morir accidentalment a Barcelona mentre manipulava un artefacte explosiu destinat a denunciar les extradicions de refugiats i militants bascos per part de l'estat francès. La seva mort va tenir una enorme repercussió dins els cercles independentistes i va desencadenar una intensa operació policial.

Arran dels fets foren detinguts set militants independentistes: Quim Pelegrí i Pinyes (que va resultar greument ferit de l'explosió), Ramon Pelegrí i Pinyes, Frederic Bentanachs i Chalaux, Marià Jiménez i Moreno, Josep Figuerola i Capdevila, Montserrat Ginestà i Perarnau i la companya de Fèlix Goñi, Griselda Pineda i Just. Tots ells estaven vinculats al PSAN-Provisional, que en aquells moments evolucionava cap als Independentistes dels Països Catalans (IPC).

La cobertura mediàtica dels fets i la campanya policial posterior van contribuir a criminalitzar l'independentisme català. Diversos mitjans de comunicació d'àmbit català i espanyol van arribar a qualificar aquell espai polític com l'«ETA catalana», en un intent d'associar les reivindicacions independentistes catalanes amb el conflicte basc. Paral·lelament, altres militants es van veure obligats a refugiar-se per evitar noves detencions. Entre ells hi havia Josep de Calassanç Serra, conegut com a «Cala».

Aquell 1979 quedaria marcat per dos noms que han esdevingut símbols de tota una generació. D'una banda, Martí Marcó, assassinat per la policia espanyola en un control policial el 26 de gener de 1979; de l'altra, Fèlix Goñi, mort el 2 de juny del mateix any. Les seves trajectòries, truncades prematurament, formen part de la memòria de l'independentisme combatiu i d'una generació que va continuar lluitant per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans malgrat la repressió.

Aquells esdeveniments van marcar profundament el que posteriorment seria conegut com la generació de 1979: una generació de militants que va viure en primera persona la repressió, la clandestinitat, les detencions, els empresonaments i la persecució política durant els primers anys de la Transició. Una generació que es va negar a acceptar que la qüestió nacional catalana hagués quedat resolta amb la Constitució espanyola de 1978 (Constitució que van combatre dins del Comitè Català contra la Constitució espanyola) i el nou marc autonòmic que s'albirava.

Quan Terra Lliure va fer pública la seva existència el 25 de juliol de 1981, va reconèixer Fèlix Goñi i Martí Marcó com a militants de l'organització i els va incorporar a la seva memòria fundacional. Amb aquest reconeixement, els seus noms quedaven lligats per sempre a la història de l'independentisme combatiu català i a la trajectòria d'una generació que va mantenir viva la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Quaranta-set anys després, la figura de Fèlix Goñi continua ocupant un lloc destacat en la memòria de l'independentisme català. Recordar-lo és també recordar els militants detinguts, represaliats o obligats a refugiar-se després dels fets del juny de 1979. És recuperar la memòria d'una generació que va entendre que la llibertat nacional i la justícia social eren inseparables i que, malgrat la repressió, va contribuir decisivament a mantenir viva la continuïtat històrica de l'independentisme dels Països Catalans.