«Sense rebel·lia no hi hauria història.»

Eva Serra no feia una afirmació retòrica. Després d'anys d'estudiar la trajectòria del nostre poble, sabia que la història no l'escriuen els resignats. La història avança perquè hi ha persones i pobles que es neguen a acceptar com a definitiu allò que se'ls presenta com a inevitable.

La seva germana, Blanca Serra, completava aquesta idea amb una altra frase que avui adquireix una força especial: «Tenim història, tenim futur.»

Potser hauríem de rellegir aquestes paraules en un moment en què massa sovint se'ns convida a contemplar els Països Catalans des del desencís. Com si només ens quedés administrar derrotes. Com si les fronteres imposades, la subordinació política, els atacs a la llengua i la globalització uniformitzadora haguessin acabat imposant la seva lògica.

Però aquesta primavera ens ha explicat una història ben diferent.

I això és especialment significatiu perquè arriba en un moment en què molts donaven per tancada una etapa. Se'ns deia que havia arribat l'hora de la normalitat, de la gestió i de l'acceptació dels límits imposats. Que calia passar pàgina dels conflictes nacionals i socials que havien marcat els darrers anys. Però la realitat ha tornat a obrir pas.

L'han explicada els pagesos que han sortit als carrers de Catalunya, les Illes i el País Valencià per defensar la terra i la dignitat de la pagesia davant d'un model econòmic que els expulsa i els condemna a desaparèixer. L’han explicada els usuaris de Rodalies. L’han explicada el Sindicats d’Habitatges.

L'han explicada els docents valencians que sostenen una vaga indefinida en defensa de l'escola pública. L'han explicada els mestres de Catalunya Sud que han protagonitzat setmanes de mobilitzacions per defensar l'educació pública i les seves condicions laborals. I l'han explicada els docents de les Illes, que han convertit la solidaritat en un fet tangible aportant 100.000 euros a les caixes de resistència dels seus companys valencians i catalans.

L'ha explicada el Correllengua Agermanat, que ha recorregut els Països Catalans recordant-nos que la llengua continua essent el fil que ens uneix per damunt de fronteres administratives i divisions imposades.

I l'ha explicada Mallorca. La Mallorca que aquest maig ha cantat La Balanguera a una sola veu. La Mallorca que ha omplert places, escoles i carrers cent anys després que els versos de Joan Alcover musicats per Amadeu Vives fossin interpretats per primera vegada al Palau de la Música Catalana de Barcelona. No era només una commemoració.

No era només una cantada. Era la constatació que un poble continua reconeixent-se en la seva llengua, en la seva cultura i en la seva memòria col·lectiva.

Hi ha qui veu aquests esdeveniments com fets aïllats. Una protesta aquí. Una mobilització allà. Una celebració cultural més enllà. Però vistos en conjunt dibuixen una altra realitat. Dibuixen un poble que continua dempeus.

I darrere d'aquesta realitat hi ha alguna cosa encara més profunda. Hi ha un moviment popular que, generació rere generació, continua organitzant-se per mantenir viva la llengua, la cultura, la memòria i els anhels de llibertat dels Països Catalans.

No és una realitat que neixi als despatxos ni que depengui dels governs de torn. Ben al contrari. Sovint ha hagut d'avançar malgrat les institucions, i no gràcies a elles. Ha estat el teixit associatiu, cultural, sindical i comunitari qui ha mantingut viva la consciència de pertinença nacional quan les institucions miraven cap a una altra banda, quan predominava la resignació o quan s'imposava la lògica de la fragmentació.

Els ateneus, les entitats culturals, les cooperatives, els sindicats, les plataformes en defensa del territori, les escoles compromeses amb la llengua, els casals i les associacions han esdevingut, sovint de manera discreta, els veritables custodis d'una continuïtat col·lectiva que cap administració no ha pogut garantir per si sola.

Quan la pagesia es mobilitza, quan els docents planten cara, quan Mallorca canta La Balanguera, quan el Correllengua travessa el país o quan la Flama del Canigó torna a encendre places i carrers, el que emergeix és aquesta força col·lectiva que es nega a renunciar al seu dret de ser. És aquí on rau la veritable fortalesa dels Països Catalans.

No només en allò que hem heretat, sinó en la capacitat de milers de persones d'organitzar-se, associar-se i actuar col·lectivament per continuar construint país. Perquè els pobles no desapareixen només perquè perdin institucions o acumulin derrotes. Desapareixen quan deixen de reconèixer-se com a poble i renuncien a reconstruir les eines de la seva llibertat. I això és precisament el que no està passant.

Fa cinquanta anys, Joan Ballester reflexionava, de la mà d'Isabel-Clara Simó, sobre els reptes nacionals dels Països Catalans. Mig segle després, moltes de les preguntes continuen obertes. Però també continua viva la voluntat de respondre-les.Per això les paraules de Blanca Serra mantenen tota la seva vigència.

Tenim història.

La dels qui van mantenir viva la llengua quan era perseguida. La dels qui van defensar la terra quan semblava condemnada. La dels qui van construir escoles, ateneus, cooperatives i espais de llibertat. La dels qui no es van resignar.

I tenim futur.

Perquè encara hi ha pagesos que lluiten. Usuàris que protesten pel mal servei de rodalies. Mestres que ensenyen. Joves que corren rere una flama. Corals que canten. Entitats que organitzen. Persones que escriuen, debaten, creen i estimen aquest país.

D'aquí a poques setmanes, la Flama del Canigó tornarà a recórrer els Països Catalans. Travessarà pobles i ciutats, muntanyes i places, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer. Algú dirà que és només una tradició. Però és molt més que això.

És la demostració que encara existeix un fil que uneix el país per damunt de totes les fronteres. Un fil que ha resistit prohibicions, persecucions, renúncies i derrotes. Un fil que reapareix cada vegada que aquest poble es posa dempeus.

I és que, Sense rebel·lia no hi hauria història. I mentre aquesta rebel·lia continuï viva, mentre continuem defensant la llengua, la terra, l'escola i la memòria, mentre continuem teixint vincles entre Mallorca, el País Valencià, Catalunya, la Franja, la Catalunya Nord i l'Alguer, mentre continuem construint els Països Catalans contra tots els intents de fragmentació, assimilació i oblit, hi haurà història. Perquè els Països Catalans no són una herència rebuda. Són una voluntat col·lectiva que es renova cada dia.

Tenim història. Tenim futur!

I tenim la rebel·lia necessària per assolir la plena llibertat com a poble.