El Primer de Maig d’enguany ha tornat a omplir carrers, però també ha deixat una evidència cada cop més clara: creix el malestar cap als sindicats majoritaris i el model de relacions laborals que representen. No és només una qüestió de mobilització, sinó de fons.

En sectors com la sanitat o l’educació, els conflictes recents han posat de manifest una desconfiança creixent davant acords tancats amb rapidesa i sense una participació real de la base. Encara més quan sindicats amb implantació significativa i línies més crítiques queden al marge de les negociacions. No es tracta d’un fet puntual, sinó d’una dinàmica que es repeteix.

És en aquest context que es fa inevitable una pregunta de fons: fins a quin punt el marc sorgit del 1978 permet donar resposta a les demandes materials de la classe treballadora.

Els Pactes de la Moncloa no van ser un episodi aïllat, sinó la peça clau d’aquest model. En un context de crisi econòmica i incertesa política, es va optar per contenir el conflicte social i garantir l’estabilitat de la Transició. Això va implicar la institucionalització dels principals sindicats, especialment CCOO i UGT, que van passar a jugar un paper central com a interlocutors dins del nou sistema.

Més enllà de la seva presentació com a eina d’estabilització, aquests pactes van contribuir decisivament a consolidar la reforma política i el nou règim sorgit del franquisme. La integració i progressiva burocratització dels sindicats majoritaris va permetre assegurar la pau social en un moment clau, limitant l’extensió de vagues i mobilitzacions i canalitzant el conflicte dins els marges fixats pel sistema. Un model que, amb el temps, s’ha presentat com a modèlic, però que tenia com a objectiu central contenir el conflicte i garantir la continuïtat de l’ordre establert.

Amb els anys, aquest model ha consolidat unes estructures sindicals fortament institucionalitzades, amb lideratges estables i una distància creixent respecte de la base. En un context marcat per la precarització, l’encariment del cost de la vida i la degradació dels serveis públics, aquests límits es fan cada cop més evidents.

Per això, la crítica als anomenats “sindicats del règim” ja no és marginal. Cada cop més sectors apunten a la necessitat d’un altre model: més arrelat, més assembleari i amb capacitat real de confrontació. No es tracta només de canviar formes, sinó de qüestionar el marc que les condiciona.

A més, el context actual accentua aquest qüestionament. Els escàndols de corrupció, la crisi de credibilitat de partits i institucions i la desconfiança creixent cap a aparells de l’Estat han erosionat el consens que durant dècades havia sostingut el sistema. El relat d’una Transició modèlica fa temps que s’esquerda.

És precisament en aquests moments de feblesa quan s’obren les finestres de canvi. Però també quan els poders establerts tendeixen a reagrupar-se, a tancar files i a reactivar els vells relats per preservar l’ordre existent.

És en aquest punt on el debat sindical esdevé també un debat polític. Perquè quan el marc limita, no n’hi ha prou amb gestionar-lo: cal trencar-lo.

Des d’una perspectiva independentista, això implica sortir dels límits del règim del 78 i reactivar una via rupturista cap a la independència que permeti decidir-ho tot: també les condicions de vida i de treball.

Sense sobirania, els marges són estrets i reversibles. Amb sobirania, s’obre la possibilitat real de construir un model laboral i social al servei de la majoria. És aquí on la lluita sindical i la lluita nacional deixen de ser camins paral·lels per esdevenir una mateixa estratègia.

El repte és clar: passar de la gestió a la ruptura. Amb organització. Amb arrelament. Amb voluntat de poder.

Perquè la independència no és només una aspiració política. És una necessitat material: per canviar-ho tot.