El text que presentem vol incidir en l’establiment d’un model de memòria fonamentat en la lluita contra l’oblit. Un model, el bagatge del qual haurà de formar part dels interessos quotidians de les classes populars. Per aquest motiu és que parlem de ‘politització de la memòria’, atès que la ‘memòria per la memòria’, sense cap fil conductor que es correspongui amb lluites i conflictes de l’actualitat, és una memòria desvertebrada: sense sentit.

La memòria és flexible: existeixen tantes ‘memòries’ com contextos polítics. Cada etapa històrica en concep un model. De fet, mirar cap al passat és una qüestió d’estat. Cada etapa històrica, doncs, modela una concepció d’allò que ha de ser recordat i allò que no ho ha de ser. L’estat és el marmessor de la memòria: n’arbitra el contingut fins a deformar, si cal, el sentit real del fet de no oblidar.

Fins ara, i amb molta controvèrsia, el no oblit sembla que ha abastat el cicle transcorregut entre la dita ‘guerra civil’ (que no ho fou) i els anys quaranta i cinquanta. El postfranquisme evolucionat necessitava d’un procés de legitimació moral i de reconciliació civil cosa que l’hagué de confrontar amb la seva cara més fosca. El franquisme és incòmode no pas per la seva dimensió dictatorial, sinó perquè ha suposat un retard en la modernització de la vida social i econòmica de l’estat espanyol. I, doncs, un retard en el que podem anomenar ‘modernització mental’: l’adequació dels referents, dels guiatges pel quals cal que ens orientem a l’avenç material. Descobertes de fosses, recompte de morts, tematització d’espais públics era una tasca pendent per a la fase present de la ‘modernització cultural’, que no deixa ser una ‘modernització ideològica’. Una part del terror havia estat assimilat, incorporat a la narrativa prevista per l'estat: li calia. L’estat no podia endarrerir més una ‘modernització’ fonamental que havia de fonamentar una ‘modernització amb rostre humà’, no tan sols econòmica. L’ingrés de l’estat espanyol a la CEE/UE fou un catalitzador fonamental del procés de “rentat de cara” vers un cert passat, aquell que era el més incòmode per a l’estat. Les lleis de memòria atorgades no són, doncs, gratuïtes. La voluntat econòmica de modernització demanava una voluntat política que adeqüés el temps cultural a les necessitats polítiques del que havia de ser una ‘nova nació.’ Perquè, no ho hem d’oblidar: el model de memòria incideix en el model d’estat-nació. La memòria és, sobretot, qüestió nacional. Per a l’estat no és pas una qüestió cultural. En qualsevol cas la ‘cultura’, la concepció historiogràfica que serveix de base a criteris per a bastir un memorial ha de concordar amb els interessos estratègics del poder dominant. La memòria no és neutra.

Ara bé, un cop l’estat ha “reconegut” el deute pendent amb els darrers vuitanta anys d’història –‘les topografies del terror assimilades, incorporades o permeses–[1] encara és un projecte; un cop sembla haver-ne “tecnificat” el sentit (una mena de treball-en-sèrie exhumatori); un cop ha estat divulgada la biografia d’aquells rastres retrobats (caldria, per cert, examinar-ne el relat –la intenció darrera que amaga els morts tornen al silenci. L’objectiu era provocar una mena de miratge democratitzador de la història amagada. En realitat, però, sembla que el coneixement popular de fets fonamentals de la contemporaneïtat continuen nedant entre el tòpic, la deformació i l’oblit. Ens trobem, doncs, que malgrat que l’estat ha assimilat un ‘terror’ aquest esdevé capital polític, interès pragmàtic. I no esdevé fonament moral de rescabalament de les víctimes. Sembla que la indexació de noms resti en un procediment comptable sense cap capacitat de potenciar assumpcions actives de la memòria: la memòria com a eina de treball polític per a bastir nous projectes alliberadors o, si més, conscienciadors. La memòria institucional resta com a atribut passiu?

En qualsevol cas, la qüestió pendent més rellevant per a les noves generacions que pugen és l’apropament, dignificació i socialització dels fets dels darrers cinquanta anys.

Ací, la memòria per decret comença a relliscar, a dubtar: a ignorar. No és, però, un fet gens casual. ‘Rellisca’ pel fet que la proximitat temporal d’un context que anuncia l’estabilització d’un nou règim d’ordre és directament proporcional a la “selecció” d’allò que ha de ser recordat, i allò que no ho ha de ser. De la cruïlla del 1936 passem a la cruïlla del 1973.

En l’àmbit d’explicació i d’anàlisi del pas del franquisme dur al franquisme diluït, pactat, i del franquisme pactat a la mélange “política” present connotada pel populisme rampant, hi ha connectors que més val no tocar-los, segons allò establert. Aquest bloc de memòria del passat recent, i que connexió amb el present, constitueix el ‘terror’ no assimilat per l’estat. I, en qualsevol cas, la seva incorporació pot restar dissolta en cròniques sentimentals (un sentit de la politització dominant) prèviament “seleccionades”.

Però quins són aquests connectors a què ens referim? No són inconeguts: estructura repressiva-policial (ací és rellevant la generació del terrorisme d’estat organitzat a començaments dels anys setanta), estructura repressiva judicial i de jefatura de l’estat, estructura de control mental-informació. I a la base, una estructura de classe que, centrat en l’alta burgesia, controla i genera el discurs que obeeix al tàndem socialliberal-dreta radical (PSOE-PP).[2]

Remoure –polititzar– els darrers cinquanta anys, aquells que internacionalment catalitzaren el rumb dels pobles, és la tasca fonamental a què ha d’abocar-se el treball intel·lectual i polític dels espais civils nacional-populars. La politització de la memòria tot just ha de bastir la memòria real, el relat que no apareix en la memòria oficial. La memòria amb la finalitat d’eina educativa, crítica, per conscienciadora, mobilitzadora i transformadora (no aquella ‘transformació’ que resta en reformisme i en possibilisme balder) és l’única memòria democràtica possible i versemblant..

Per què delimitar la tasca present per fer als espais que representen la història passada recent? Són, a hores d’ara (tampoc, però, de manera descontextualitzada) el focus principal d’educació i de formació civil. I són, doncs, els focus més proclius a intoxicacions i deformacions historiogràfiques.

Endegar, doncs, la politització de la memòria en l’àmbit universitari, editorial, societari (societats, ateneus i institucions culturals que mostren sensibilitat civicopolítica, sindicalisme), intel·lectual i d’opinió i polític.

El treball polític hauria d’acumular els diversos treballs sectorials de manera que cohesioni un missatge de resposta i de sensibilització davant el legitimisme polític instaurat quant a un model de memòria oficialista. Els portaveus, la premsa de partit, ha de ser un vehicle fonamental per a assolir aquest punt. I la mobilització n’hauria de ser la conseqüència. Amb tot, la tasca més peremptòria és endegar campanyes d’informació i de sensibilització.

En aquest sentit, les darreres interpel·lacions populars a la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana haurien de ser mobilitzades políticament: no pas isolar-les en forma de performança, sinó incorporar la demanda de restitució de les víctimes i nacionalització de la institució repressiva al si del conjunt de la societat. Una fita, però, que ha de ser aconduïda per l’acció política.
La primera fase, la protesta pública a través dels testimoniatges torturats i represaliats, és una etapa coberta i reeixida. Com, però, cal situar en la dimensió política popular aquesta campanya? Les topografies del terror –emmarcades en el context historicopolític adient– haurien de ser un pol predominant de politització. És una línia de treball a aprofundir que no ha de delimitar-se a la repressió tardofranquista sinó que ha de comprendre la repressió dels darrers quaranta anys. El primer d’octubre de de 2017, com a situació revolucionària: com a fil conductor de la nostra contemporaneïtat recent hi hauria de tenir un protagonisme rellevant i conductor.

Això dit recull algunes qüestions que, tal vegada, haurien d’incidir en el model de memòria que volem. Sabem que tot acte de memòria té la cara de l’oblit. No oblidem, però, els fets que ens expliquen. Superem l’oblit socialitzat per una memòria dita ‘democràtica’, atès que possibilita l’ocultació d’allò que, paradoxalment, ha de ser recordat.

No es tracta, és clar, de qüestionar la política de rescabalament de fosses o de posar en dubte les recerques que malden per reconstruir dimensions de coneixement històric –espais, contextos i trajectòries– encara poc conegudes. Es tracta, sí, de fer balanços de la pràctica investigadora desenvolupada. Ara bé, la restitució tècnica de la memòria no és suficient. ‘Congelar’ tècnicament la recuperació de traces del passat recent que mostren l’acció repressiva de l’estat vers la ciutadania afectada i la milícia combativa comporta cloure la potencialitat civil del passat en clau d’una necessitat aconflictiva, apavaigadora social (que esdevé política) del present. La limitació de la gestió de la memòria a la recuperació de fosses, per exemple, pot no implicar, segons com, el replantejament de cicles polítics que hi són compresos. En caldria, en qualsevol cas, un reconeixement jurídicopolític. ‘Donar vida’ a les restes significa ‘donar vida’ a la història viscuda dels pobles. No limitem, doncs, la concepció de la memòria –dels pobles i de les persones– a guiatges de selecció prefixats ni a una mena de cadena productiva extractiva. Incorporem el significat del passat retrobat en una concepció alliberadora del nostre passat recent.

Una memòria que mou ha de qüestionar, donar veu, a les veus que han estat marginades, ocultades, del relat oficial memorialístic/historiogràfic. Ha de formar part del discurs i de la pràctica política de les organitzacions que es volen transformadores o revolucionàries. La memòria, el no oblit, ha de formar part de la vida quotidiana de la població, no tan sols aquelles agrupacions que hi són directament implicades per raons òbvies, sinó del comú de la societat que vol comprendre el perquè han esdevingut uns fets i com és que encara perviuen resistències institucionals a reconèixer-los. No recloguem patrimonis de lluites i aportacions que ens han acabat per explicar situacions de no-ruptura i aportant-nos claus comprensives de la coetaneïtat.