Hi ha paraules que no són només conceptes, sinó actituds, són decisions, són maneres de viure. Entre totes les virtuts que poden definir una persona o un col·lectiu, n’hi ha dues que, quan es combinen, esdevenen una força imparable: el compromís i la persistència. Sense aquestes dues virtuts, cap dret social hauria estat conquerit, i cap conquesta s’hauria mantingut.

Els experts poden discutir què és una virtut, però la realitat és tossuda, ja que una virtut és allò que ens fa créixer com a persones i, al mateix temps, ens impulsa a transformar la societat. És el pont entre el que som i el que volem ser. I és també el motor que mou milers de persones que, cada setmana, cada mes i cada any, surten al carrer per defensar allò que és de tots: el dret a una vida digna, també quan arriba la jubilació.

El compromís no és una paraula buida. És una posició política i moral.

És a dir “això no ho permetrem” quan els poderosos intenten retallar drets, privatitzar el que és públic o convertir les pensions en un negoci per a fons d’inversió.
El compromís és entendre que la dignitat no es negocia i que la resignació és el primer pas cap a la derrota.

Les persones compromeses no miren cap a una altra banda. No callen. No s’arronsen.
Saben que la lluita pels drets socials és una lluita col·lectiva, i que només avancem quan ningú es queda enrere.

La persistència és la virtut que separa els discursos de les realitats.

És la capacitat de continuar lluitant quan els governs canvien, quan les promeses s’esvaeixen, quan els atacs al sistema públic de pensions es repeteixen amb disfresses noves però amb la mateixa intenció de sempre.

Persistir és tornar a la plaça, setmana rere setmana, encara que plogui, encara que faci calor, encara que els mitjans callin.

Persistir és no deixar-se enganyar per discursos que volen dividir, espantar o desmobilitzar.

Persistir és saber que cada pas, per petit que sembli, forma part d’un camí llarg però imprescindible.

Per això, hi ha coincidències que expliquen més que mil discursos.

La paraula COESPE conté les síl·labes CO de compromís i PE de persistència.
I això, per a molts, no és casualitat, sinó una definició perfecta del que representen els col·lectius que formen la Coordinadora Estatal per la Defensa del Sistema Públic de Pensions.

COESPE és compromís perquè defensa, sense descans, el dret de tothom a percebre pensions públiques, dignes i suficients.

I és persistència perquè, malgrat els intents constants de privatització, les pressions dels mercats i els discursos que volen fer-nos creure que “no hi ha diners”, continua lluitant. I ho fa amb una constància que incomoda els poderosos i dona esperança a la ciutadania.

La defensa de les pensions públiques i dels drets socials no és una reivindicació sectorial, ni un debat tècnic reservat a experts o a persones jubilades. És, en essència, una batalla pel model de societat que volem construir.

Quan defensem les pensions públiques, estem defensant la justícia social, perquè un país digne no pot permetre que aquells que han treballat tota una vida acabin vivint en la precarietat. Estem defensant la cohesió del país, perquè les pensions són un dels principals mecanismes que eviten la pobresa, sostenen l’economia local i garanteixen estabilitat a milions de famílies.

I sobretot, estem defensant un principi bàsic de civilització, ja que una societat no pot abandonar la seva gent quan deixa de ser “productiva” per al mercat.

La vida humana no es mesura en rendiments econòmics. La dignitat no es cotitza en borsa.

Les pensions públiques són salari diferit, fruit de dècades de treball, cotització i esforç. Són un dret col·lectiu, no un privilegi. I precisament per això són objecte d’atacs constants per part dels qui volen convertir aquest dret en un negoci privat. Cada vegada que es qüestiona la seva sostenibilitat, cada vegada que es promou la por o la resignació, s’està intentant obrir la porta a un model que només beneficia els fons financers i perjudica la majoria social.

La lluita per les pensions públiques és, doncs, una lluita per la democràcia social, per un país que no es rendeix davant la lògica del benefici privat i que entén que els drets es defensen, es reforcen i es blinden. És una lluita que exigeix virtuts profundes: compromís per no callar, persistència per no rendir-se.

Perquè un país que cuida la seva gent gran és un país que es cuida a si mateix.
I un poble que defensa els seus drets és un poble que no es deixa derrotar.

I això és exactament el que fan els col·lectius que integren COESPE i que avui mantenen viva aquesta causa.

Són persones que, amb el seu exemple, ens recorden que els drets no es demanen: es conquereixen i es defensen. Que la dignitat no es regala: es guanya.

I que un poble compromès i persistent és un poble que no es deixa derrotar.

Pedro Jesús Fernández

Activista de la Marea Pensionista de Badalona