Aquesta no és una idea nova. Aquest portal ja ho ha apuntat en diversos articles d’opinió. Però avui pren forma política a partir de l’experiència directa d’alcaldes i càrrecs electes que han vist, en la pràctica, com es prenen decisions que afecten els seus municipis sense disposar d’eines reals per incidir-hi.

Des de 1979, amb l’aprovació del primer Estatut durant la Transició, i especialment després de la retallada de l’Estatut de 2006 per part del Tribunal Constitucional (no refrendat encara pel poble de Catalunya), cap govern ha construït una arquitectura pròpia de país. S’ha administrat l’autonomia, però no s’ha organitzat Catalunya. I això té conseqüències clares.

Encara no tenim una llei electoral pròpia que respongui al país real. No s’ha superat el marc de les províncies, ni s’ha desplegat un model basat en vegueries que permeti estructurar el territori amb criteris propis. La descentralització s’ha invocat sovint, però sense estructures que la facin efectiva. La realitat és tossuda: no pots redistribuir poder sense crear o transformar estructures.

Mentrestant, el que sí que ha avançat és una arquitectura de poder de facto. L’Àrea Metropolitana de Barcelona ha crescut en dimensió, recursos i capacitat d’incidència. I les diputacions provincials continuen actuant com a contrapès, també amb un pes considerable de recursos i estructura. El resultat és un model que concentra poder institucional, funcionariat i capacitat de decisió en aquests dos pols, sense una articulació coherent del conjunt del país.

Això és el que molts dels signants del manifest han viscut en primera persona. No és, doncs, només una qüestió de desequilibri. És una qüestió de com s’organitza el poder. Catalunya no té avui una arquitectura territorial pròpia. Té una suma de capes institucionals que responen a lògiques diferents —estatals, autonòmiques i metropolitanes. També partidistes—, però no a un projecte nacional coherent.

I aquí és on cal fer el pas. Què volem ser com a país?

Volem un país equilibrat, solidari i cohesionat. Un país articulat en xarxa, amb infraestructures que connectin els territoris entre ells —carreteres i ferrocarrils— i no només amb un centre. Un país intercomunicat, on els serveis, les oportunitats i la cultura no depenguin del codi postal.

Volem escoles i hospitals arreu del territori amb la mateixa qualitat i accessibilitat. Volem serveis públics que no discriminin per lloc de residència. Volem un país on ningú hagi de marxar per falta d’oportunitats.

Volem també uns mitjans de comunicació que expliquin el conjunt del país —i fins i tot dels Països Catalans—, i no només Barcelona i la seva àrea d’influència metropolitana.

Però tot això té una condició prèvia. Amb una autonomia limitada, amb recursos insuficients i amb un marc institucional condicionat, aquest projecte no es pot desplegar plenament. Administrar millor no és suficient quan el marc és insuficient. Per això, el repte no és només organitzatiu, sinó també polític.

Aquest país només es podrà construir plenament des d’un escenari de sobirania —des d’una república— i amb la implicació del conjunt d’actors socials, polítics, treballadors i el comjunt del es classes populars. No com una declaració, sinó com un procés real de construcció col·lectiva.