Què vol dir avui, realment, “Mai més”?
Vol dir mai més guerra. Però no només aquelles que ens commouen des de la distància, sinó totes: les visibles i les silenciades, les que ocupen portades i les que es normalitzen. No hi ha coherència si condemnem unes violències i n’ignorem d’altres.
Vol dir també mai més repressió. Mai més exili. Mai més condemnes que, sense dir-ho, esdevenen perpètues.
A casa nostra, això no és abstracte. No es tracta de noms ni de sigles, sinó d’un conflicte polític no resolt. Figures com Carles Puigdemont no haurien de ser llegides només des del prisma partidista, sinó com a expressió d’una qüestió de fons: el dret d’un poble a decidir. El mateix passa amb casos com el de Pablo Hasél i tants altres, que evidencien fins a quin punt la dissidència pot ser castigada mentre el poder sovint resta intacte.
Aquest doble raser erosiona qualsevol pretensió de justícia.
“Mai més” hauria de voler dir això: cap repressió normalitzada, cap exili assumit com a inevitable, cap silenci imposat.
Als Països Catalans, també vol dir mai més una llengua subordinada. Mai més una cultura reduïda a decorat. Mai més una comunitat que dubta de la seva pròpia legitimitat.
La llengua és molt més que un instrument: és una forma de vida compartida. Defensar-la no és excloure, és existir.
I en aquest marc, el “No a la guerra” només té sentit si és universal. Si s’aplica a tots els conflictes, a totes les formes d’imposició, a totes les vulneracions de drets. No pot ser selectiu ni condicionat.
Parlem, en definitiva, de persones. D’homes i dones que han de ser respectades en la seva dignitat, en la seva diversitat i en la seva llibertat. El veritable humanisme no jerarquitza vides ni legitima dominacions.
Les creences, les ideologies o les identitats poden formar part de la vida col·lectiva, però no poden convertir-se en instruments d’imposició sobre l’espai compartit. La convivència només és possible des del respecte i la llibertat.
Hi ha qui apel·la al “sentit comú” per justificar renúncies. Però quin sentit comú és aquest que normalitza la injustícia? El veritable sentit comú és el que defensa la dignitat, la solidaritat i la fraternitat entre iguals.
Independència, en aquest context, no és només una opció política: és una eina per garantir drets, llengua i democràcia. I la solidaritat no és retòrica: és posicionament.
Per això, “Mai més” no pot ser només memòria. Ha de ser criteri.
Perquè quan les paraules es buiden, els pobles es debiliten.
I perquè “Mai més”, si vol dir alguna cosa, ha de voler dir avui:
no acceptarem la injustícia, vingui d’on vingui;
no callarem davant la repressió, sigui qui sigui qui la pateix;
no renunciarem a ser.
Flâneur