Durant bona part de l’acte es va parlar molt de llibres i de la bona salut del sector editorial. Però gairebé no es va parlar del país que fa possible aquesta literatura. Ni una referència clara als Països Catalans, substituïts sovint per eufemismes prudents com aquell “país de països” que acaba diluint una realitat cultural i lingüística compartida.

La claredat va arribar amb el discurs del guanyador del Premi Sant Jordi de novel·la amb Prometeu de mil maneres, l’escriptor mallorquí Carles Rabassa. Des de l’escenari va recordar una veritat elemental: sense llengua no hi ha país, ni llibres, ni projectes. I va advertir que el català està sent víctima d’atacs continuats des de molts fronts: “des de la justícia, el Parlament, el Senat, als carrers, a l’escola i als cafès”. També va denunciar els discursos apocalíptics, les mentides bilingüistes i els pactes autonòmics per la llengua que no resolen res.

Davant d’això, Rabassa va defensar una idea clara: cal una legislació que faci que el català sigui imprescindible per viure als Països Catalans. I va advertir que això, els virreis i els titelles que ens governen, no ho faran mai.

Per això també va apel·lar a la responsabilitat col·lectiva. Va recordar el moment en què el país es va determinar, fa nou anys, i va afirmar que caldrà tornar-ho a fer. Però amb una condició: que aquesta vegada no hi hagi “porucs, mesells i traïdors” que tornin a deixar el país amb el cul a l’aire.

Aquelles paraules van trencar la comoditat d’una gala que fins aleshores havia evitat qualsevol incomoditat política. I potser per això van ser el moment més autèntic de la nit.

Perquè mentre el sector editorial pot viure un bon moment de vendes, però la llengua retrocedeix arreu del país: a les Illes es posen traves a l’ensenyament en català; al País Valencià s’expulsen del currículum autors del Principat i de les Illes; a Catalunya SUD els pactes lingüístics es mostren insuficients; i a Catalunya Nord el català continua sense un suport institucional digne.

Fa setanta-cinc anys la Nit de Santa Llúcia celebrava la literatura catalana en plena foscor franquista. Avui el context és diferent. Però la pregunta continua essent la mateixa: què vol dir celebrar les lletres catalanes si la llengua retrocedeix?

Potser la resposta es va sentir, finalment, des de l’escenari, quan algú va decidir dir les coses pel seu nom.